Anar al contingut

Gent corrent

Jordi Villacampa: "Tornar a la infantesa ens ajuda a suavitzar-ho tot"

Carme Escales

Un càncer pot ser una desgràcia o un estadi especial del cos en què combaten dos equips. Fins i tot si els bons perden, si les bombes esclaten sense parar, la pel·lícula es pot viure de manera cruel o apassionant, segons els ulls de qui s'ho mira. Quan són els d'un nen, o d'un adult amb les ulleres de la infantesa, l'horror desapareix. L'èxit cinematogràfic de Roberto Benigni La vida és bella ens ho va mostrar. A Lleida, aquest professor de teatre de 32 anys, Jordi Villacampa, ha deixat que un centenar de nens ens desdramatitzin la vida i la malaltia al conte La nena que volia ser la lluna (Pagès editors).

La seva gran cistella no ha sigut amb pilota, sinó amb una llibreta que 96 nens es van anar passant. Són coautors d’un conte

¿Com ha orquestrat aquest llibre? Va ser molt espontani. Em vaig trobar un dia amb una llibreta verda, de 32 pàgines, a les mans. A l'aula Municipal de Teatre de Lleida, on sóc professor, tenia per endavant tres mesos de classes i 14 grups d'alumnes de 4 a 13 anys. I la llibreta en blanc em va inspirar l'experiment. Jo només vaig escriure a la coberta La nena que volia ser la lluna i la llibreta, a cada classe, va passar de mà en mà.

¿Va ser espontani el protagonisme de la lluna? ¿Ho va triar per alguna cosa? A les habitacions de pediatria de l'hospital Arnau de Vilanova de Lleida em vaig fixar que hi havia una lluna plastificada. Em van dir que estava allà perquè els nens i nenes li poguessin demanar que l'endemà fos millor. Segurament allò em va quedar.

Els drets d'autor del llibre els donen a l'Associació de Familiars i Amics de Nens amb Càncer (AFANOC). ¿De quina manera està present aquesta malaltia al llibre? Un dels personatges protagonistes té càncer. Va aparèixer després que jo els expliqués que fins als 23 anys vaig haver d'anar periòdicament a la Vall d'Hebron perquè amb només uns mesos de vida em van diagnosticar Histiocitosis X3, un problema amb els glòbuls vermells, un parent pobre de la leucèmia, com em deien a mi.

¿Quins records té de l'hospital? Sales d'espera, proves, pallassos... Ara quan visito algú ingressat tot allò em ve a la ment. Torno a la meva infantesa. En la infantesa, el càncer és càncer, però quan ho vius, no busques els cinc peus al gat, tot és més pla. Tornar a la infantesa ens ajuda a suavitzar-ho tot. Hi hauríem de tornar més sovint, per fer-ho tot més senzill. És una de les dedicatòries del llibre que més he utilitzat.

¿Els 96 autors el presentaran? No, només quatre o cinc dels grans, que en llegeixen fragments. Ho hem fet a la Biblioteca Pública de Lleida i a la Seu Vella. En nits de lluna plena, la Seu obre el seu claustre de les 21 a les 24 hores a una activitat original, i ens va invitar a presentar el llibre. Hi vam portar un piano i un gronxador.

Aquest dissabte el presenten a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144, 12.30 h) i a Abacus (Balmes, 163, 18 h), ¿què faran? Alguns autors actuaran, perquè hem fet versió teatral del llibre. Totes dues parlen de somnis, càncer, amistat, malaltia, i de la mort. Els nens tenen moltes coses a dir, però els escoltem molt poc. Donar-los veu és part del teatre social que admiro, i ho treballo amb la companyia La Comunicativa, fent tallers de teatre de l'oprimit i teatre fòrum en escoles, tractant problemes pròxims.

El teatre, com la mirada d'un nen, ho simplifica tot i sense embuts. Nosaltres construïm peces de 12 minuts, amb opressors i oprimits. I convertim el públic en espectactor. En l'hora i mitja restant, qui vol assumeix el paper d'un personatge i tots debatem.

Villacampa va estudiar Comunicació Audiovisual i va presentar set anys el programa infantil i juvenil Club Banyetes de Lleida TV. ¿Què és el teatre per a vostè? Una manera d'expressar-se, explicar històries i viure i entendre moltes vides.

0 Comentaris