Ella Arensman: "Mirar amb les ulleres de la depressió ajuda a tractar-la"

Les xifres de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) diuen que cada any al món se suïciden unes 800.000 persones, i que per cada suïcidi consumat hi ha més de 20 intents més de llevar-se la vida.«No es desitja morir, sinó una vida diferent, en molts casos», diu Ella Arensman (Irlanda, 1965), que ha centrat la seva feina en el batec dels supervivents. Com a presidenta de l'Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi (IASP) viatja pel món unint consensos d'actuació per il·luminar aquestes vides desesperançades. L'Hospital del Mar de Barcelona la va invitar a participar en unes jornades de treball.

-¿El seu primer supervivent qui va ser?

-Van ser dones que van intentar llevar-se la vida i les van portar a urgències hospitalàries. Jo, en aquell moment, només era una estudiant de Psicologia de 19 anys, però em va xocar molt que ni doctors ni infermeres sabessin com tractar aquelles dones.

-És un mal que no es veu...

-I és un estigma fort respecte a aquests pacients, jo l'he sentit entre la mateixa comunitat mèdica. I és una cosa encara no resolta. Són pacients discriminats respecte de la resta de pacients, i és injust. No hi hauria d'haver diferenciació entre el dolor emocional i el físic. La seva atenció s'hauria de prioritzar igual.

-¿Vostè comprenia aquelles dones?

-Entenia que volguessin tenir una vida diferent, amb més qualitat de vida. Moltes havien patit abusos sexuals i maltractament emocional. Millorar la qualitat de l'atenció a aquesta mena de pacients implica un canvi d'actitud dels professionals de la salut, però també dels polítics. Quan els governs recolzen programes nacionals, impacten positivament.

-¿Per què estigmatitzem?

-En gran part és a causa de la insuficient informació que es té, en general, sobre els problemes de salut mental, com la depressió, i sobre els efectius tractaments accessibles ara. Però l'altre factor, hi insisteixo, és que els governs i els serveis d'atenció encara no prioritzen la malaltia mental d'una manera similar al tractament de les malalties físiques. En 25 països encara es criminalitza el suïcidi. Afortunadament, el Pla d'Acció de Salut Mental Integral 2013-2020 de l'OMS, recolzat pels ministeris de tots els estats membres, marcarà una diferència, reduint aquest estigma en un futur pròxim.

-¿Què li han deixat els seus anys vivint tan de prop aquesta realitat al passar consulta?

-Un dels aprenentatges més importants en la feina amb la gent que pateix depressió és que el que pot ser percebut per nosaltres com un petit pas endavant pot ser per a la persona amb depressió un gran pas endavant. Si no és ben interpretat pels clínics, perdran oportunitats molt importants per encoratjar la persona que tenen al davant a moure's cap al pas següent important. Això implica que un clínic aconseguirà un resultat del tractament millor si és capaç de mirar a través de les ulleres de la depressió.

-La seva feina ara està lluny de la consulta davant cada pacient. ¿No ho enyora?

-Sí. Enyoro precisament això, com vas percebent els petits passos endavant.

-¿Com ha modificat la seva mirada de la vida tanta aproximació al suïcidi? 

-Accepto la mort com a part de la vida. És part de la meva feina i de la meva professió. I sóc més conscient que podem fer més del que fem per evitar-ho.

Notícies relacionades

Elogi del silenci, la serenitat i la senzillesa

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

-¿Quines coses ens ho impedeixen?

-A vegades ignorem que la fatiga, les addiccions o l'insomni poden ocultar una depressió emergent. I la falta de comunicació profunda entre les persones tampoc hi ajuda. És la gran paradoxa: les xarxes socials ens connecten, però ¿amb quants d'aquests pseudoamics podríem comptar?