Anar al contingut

testimoni directe

Christiania, ciutat lliure

ITZIAR GONZÁLEZ VIRÓS

Vaig cursar els meus estudis d'arquitectura durant els anys de la Barcelona olímpica. Crec que no exagero si dic que, en aquells dies, l'ambient a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona era pròxim al de l'eufòria general. Una eufòria continguda, això sí, i amb alguna dissidència crítica puntual. Els despatxos de certs professors treien fum. Tenien infinitat d'encàrrecs i quantitat de joves estudiants disposats a ser mà d'obra barata i sol·lícita. Recordo com el meu company de fatigues estudiantils, l'arquitecte i  professor de la URV Cristóbal Fernández, i jo vam seguir molt atents els treballs de reconstrucció del Pavelló de Mies van der Rohe per a l'exposició de l'any 1929 a Montjuïc. Quin desplegament de retòrica i nostàlgia del poder colonial perdut traspuaven les explicacions oficials de com van anar a buscar al cor mateix de l'Àfrica el bloc immens d'ònix daurat per a un dels seus murs.

En aquells dies, un Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya autocomplaent ens animava a col·legiar-nos i a sumar-nos a la gran tasca de transformar Barcelona i tot el territori metropolità. Eren temps de reconquista de l'espai públic per part d'un ajuntament que es volia mostrar eficaç i pròxim als districtes i als barris. Temps d'obertura al mar de la mà del Pla de Costes que tan bé va encarrilar l'urbanista Lluís Cantallops (¡que poc l'hi hem agraït!). Temps per a l'art urbà i les primeres actuacions coordinades entre privats i Administració pública. Una espècie d'inici suau i innocent del que ha sigut el terrible lobbysme de connivència publicoprivada dels últims anys. Semblava que havia escollit la millor professió del món a la millor ciutat del món. Semblava que no es podia tenir més sort i encert. ¿Què va passar llavors?, ¿per què vaig decidir marxar lluny i realitzar el meu projecte final de carrera a la ciutat lliure de Christiania?, ¿què em va fer fugir d'aquella realitat esplendorosa i pletòrica de la Barcelona olímpica i escollir la comunitat autogestionada a la ciutat danesa de Copenhaguen?

Al cap de poc de començar els meus estudis d'arquitectura vaig tenir la sort de poder ocupar l'antiga vivenda de la meva família materna al barri del Pi, a Ciutat Vella. Va ser allà on vaig començar a descobrir les contradiccions de la proposta politicourbanística oficial i les disfuncions en la seva manera d'emprendre-la. L'aposta per actuar al centre històric de la ciutat anava acompanyada d'algunes actuacions poc respectuoses amb el patrimoni arquitectònic i amb una cosa encara més essencial per a la preservació dels barris històrics: la seva gent, la seva realitat popular i les seves lluites i resistències a la temptació de posar-la només «guapa».

 

En aquells anys em sentia com una nova colona que tornava a la casa i al barri dels ancestres, seguint la invitació municipal de recuperar Ciutat Vella. Tant vaig participar d'aquella filosofia, que a poc a poc vaig anar dirigint les meves preferències com a arquitecta cap a la tasca de rehabilitació de nuclis vells urbans i cap a la història de l'arquitectura i el patrimoni cultural. Veure l'immens rosetó de l'església de santa Maria del Pi des del terrat de la finca on vivia em va comprometre sens dubte amb aquella causa. Va ser així com vaig formular el jurament hipocràtic de no construir mai obra nova i dedicar-me exclusivament a la rehabilitació, reciclatge o desconstrucció del que ja existeix.

No obstant, més enllà del valor patrimonial i històric de les edificacions de Ciutat Vella, el que realment em va impactar va ser descobrir la seva capacitat per acollir els que no tenien sostre. La presència de persones que dormien als carrers i sota els porxos em recordava, dia rere dia, que una ciutat també ha de ser amable amb els que la nostra societat condemna a deambular pels marges. Descobrir la creació de ciutat marginal al centre de la joia de la corona i nineta dels ulls de les polítiques de renovació urbana de Barcelona em va obrir els ulls. Si l'urbanisme no té en compte les zones d'ombra que generen les seves propostes enlluernadores i la pèrdua d'espais per a la vida dels més fràgils, no és urbanisme. És negoci. O simples estratègies per als negocis. Durant els meus primers anys a Ciutat Vella vaig assistir a l'ampliació i acumulació de centres assistencials i oenagés dedicades a l'atenció de la pobresa als barris del districte juntament amb l'arribada de nous veïns que venien a disfrutar dels pisos i places renovades. Semblava com si el mateix relat de rehabilitar edificacions i places fos extensible a rehabilitar persones. Alguna cosa feia pudor de paternalisme i assistencialisme en aquell plantejament. De fet, aquell va ser més endavant un dels temes que vaig denunciar sent regidora del districte: ¿es pot especialitzar un barri en atenció al que és marginal? ¿Es poden donar en un mateix lloc polítiques associatives finançades per administracions públiques que el que pretenen és atenuar els efectes de la pobresa i la marginalitat amb polítiques empresarials publicoprivades que la fomenten directament o indirectament? Respondre a aquestes qüestions, precisament, va ser el que em va portar fins a Christiania.

A principis dels anys 70, un grup de joves, molts dels quals procedien del barri històric de Christianshavn, van decidir obrir un esvoranc en la palissada que envoltava la caserna militar de Badsmandsstr. Abandonada des de feia anys, ocupava 34 hectàrees d'espai lliure i grans extensions d'aigua de mar retallada entre els bastions que havien protegit, en altres temps, la flota danesa de la sueca. La situació estratègica i central de l'enclavament havia perdut sentit en un moment en què la lluita militar només es desenvolupa des de la llunyania dels satèl·lits i els míssils de llarg abast. Els que van ocupar aquell territori reivindicaven espais lliures on poder jugar amb els seus fills i, sobretot, una altra manera de viure. Un lloc on fos possible viure «sense contaminació mental ni física». Un altre lloc. Una ciutat alternativa. Lliure. La socialdemocràcia era compatible amb una organització social que aparentment reconeixia la ciutadania de tots però que els etiquetava tots. Una economia capitalista que ni es qüestionava a si mateixa sobre el seu impacte en el medi ambient ni en les persones. Un Estat protector i amable que no aprofitava la creativitat social d'altres models productius i una altra manera d'organitzar i administrar el que és col·lectiu.

Va ser Ester Soler, geògrafa (potser a causa de la seva intensa relació familiar amb Pau i Marc Aureli Vila), nascuda a Veneçuela i filla d'exiliats catalans, qui em va parlar per primera vegada d'aquell lloc. Em va dir que si estava interessada en les persones sense sostre i en col·lectius marginals hi havia a Copenhaguen una espècie d'illa on el govern danès «els deixava estar». Amb aquesta simple indicació i una beca Erasmus vaig decidir embarcar-me cap allà. A l'arribar a la Kunsakademiets Arkitestole de Kobenhvan, va costar molt que algun departament volgués tutelar el meu treball acadèmic degut precisament a l'elecció de l'emplaçament. Els sorprenia que una barcelonina volgués treballar en aquell «forat negre» de l'urbanisme llibertari. Per ells, la meva ciutat estava plena de mil exemples interessants de bones pràctiques en el disseny de l'espai urbà i no entenien el meu interès per un vell lloc hippiós i decadent com Christiania. Argumentaven que per no existir, allà no existia ni el concepte mateix de públic i privat. Aquell era, no obstant, el motiu de la meva elecció. La dissolució del binomi públic i privat era exactament el dispositiu perfecte per repensar l'espai llindar del que és col·lectiu.

La comunitat autònoma de Christiania, que el 1994 comptava amb un cens de més de 900 persones, era considerat i tolerat pel Parlament danès com un «experiment social». No obstant, no els van permetre mai connectar-se a la xarxa de gas. I això, en un lloc on l'hivern dura 10 mesos, és una forma d'estrangulament tèrmic. Organitzats com a ciutat lliure i comunitat política autònoma i autogestionada, van crear les seves pròpies cooperatives i van delimitar els seus barris. Van rehabilitar les antigues casernes i van construir ells mateixos les

seves cases de forma respectuosa amb l'entorn. Van prohibir els cotxes. Van inventar i van patentar bicicletes i carros. Van permetre el consum de les drogues toves i van lluitar per expulsar les dures. Van acollir els col·lectius d'origen groenlandès que la societat danesa va abandonar al subsidi passiu o els exiliats polítics procedents d'alguns països de l'Amèrica del Sud. En fi, aquells que duien una etiqueta que els separava de la normalitat. També, alcohòlics, tuberculosos, vells hippies, bojos, drogates, immigrants, anarquistes, artistes. Perdedors.

Tots ells, no obstant, es barrejaven diàriament amb milers de turistes i amb joves danesos desitjosos d'iniciació política alternativa i bona música. Ells, apàtrides per convicció, creaven, en un lloc envoltat per una tanca, la utopia d'un planeta lliure de fronteres. Als seus espais lliures sense urbanitzar pràcticament, vaig retrobar la capacitat dels llocs per acollir aquell que no té res, el que deambula d'un lloc a un altre, els que pensen amb els peus (com diria el gran Francesc Tosquelles). Allà em vaig adonar que l'urbanisme espontani, el que està fet per col·lectius i no per les administracions, el que sorgeix de les necessitats reals de les persones i no de les dels mercats globals era l'únic capaç de no discriminar cap persona ni per la seva condició, ni pel seu origen, ni per la seva vocació. Al capvespre, la falta d'il·luminació i el fred intens quedaven atenuats per una manada de gossos vagabunds, sense amo, que tenien cura de nosaltres. Després de més de 20 anys, segueix penjat a la paret de casa meva el drap vermell amb tres punts grocs de les tres is de Christiania. Impossible perdre l'estatus de ciutadania i l'arrelament emocional quan s'ha viscut i estimat a la ciutat lliure de Christiania.

0 Comentaris