Anar al contingut

Gent corrent

Antoni Suárez: "No he cobrat mai; em fa feliç fer el bé"

Olga Merino

Antoni Suárez Pujol (Aguilar de Segarra, Bages, 1936) detecta fonts subterrànies, venes de metall i corrents tel·lúrics, una disciplina antiquíssima també coneguda com a radioestèsia o rabdomància.

-¿Això seu és un do? ¿Una tècnica?

-Ho defineixen de moltes maneres, però jo ho compararia amb un ordinador. ¿Oi que vostè clica al teclat quan busca alguna cosa? Doncs jo també clico el meu cervell quan busco aigua, o el que sigui, imaginant-m'ho. I el pèndol i les varetes m'ho marquen. Digui'n do.

-¿El tenia algun avantpassat seu?

-El meu avi patern. Va fer algun pou, com el de casa, però no s'hi va dedicar gaire.

-¿A quina edat es va iniciar vostè?

-Als 18 anys; vaig veure un saurí que ho feia i ho vaig provar. Després m'ho vaig anar estudiant amb llibres, tractats i la pràctica.

-Pèndol o varetes, ¿què és millor?

-Uso varetes de metall i forquetes de fusta; la d'avellaner és bona, però si tens el do tot va bé, no miro prim. Sempre porto un pèndol a la butxaca. ¿El millor? Aquest, fet amb un codrell de torrent… Han hagut de passar milers d'anys perquè la naturalesa el deixi així, tan polit i rodó.

-Entenc que sobretot busca aigua.

-Percebo si sota terra hi ha potassa, sal, si l'aigua és bona o dolenta. El pèndol també em marca la profunditat: cada volta, un metre, més o menys. També he trobat objectes sobre pla: uns senyors de Barcelona havien extraviat un anell molt valuós dins del pis, em van dibuixar un esquema i els vaig dir on buscar-lo.

-Caram.

-No em pregunti com, però ho vaig endevinar. Altres vegades no hi ha hagut manera.

-¿I els corrents?

-Sota terra és ple de venes que transporten l'energia tel·lúrica… Els gossos i els cavalls són els animals que millor saben trobar el lloc on estirar-se.

-¿I vostè què sent quan busca?

-Em canso, ja ho crec. Si ho practiques molt, t'esgota. En això es gasta bastanta de l'energia vital que tots tenim.

-No ha volgut cobrar mai.

-No. Ho faig per afició i perquè em fa feliç ajudar la gent, fer-los el bé. També detecto bons i mals corrents a les cases. I malalties. No dic que l'encerti sempre, ¿eh?

-¿Malalties?

-Si vostè es fa una cremada i li poso la mà a sobre, gairebé desapareixerà. Fa poc, a una noia li vaig trobar que estava malament d'energia vital; va anar a fer-se proves, i els metges li van detectar que tenia les defenses descompensades de mala manera. Ara no sap com agrair-m'ho.

-¿Podria haver sigut curandero?

-No, no he volgut ser-ho, encara que em van assegurar que valia molt per a això.

-¿Com s'ha guanyat la vida, doncs?

-Vaig començar de manobre als 15 anys. Després, al bosc, talant arbres i pelant la fusta per 35 pessetes al dia. De pagès, a les meves terres. De matador de porcs per la comarca. I al final, en una fàbrica tèxtil, a Calaf. Sempre vaig fer de ruc.

-Home, no digui això…

-Ara tot va prement botons, però quan jo feia de manobre havíem de pujar els materials amb corriola i et sortia la sang viva de les mans. Vaig treballar durament.

—¿Creu en Déu?

—En Déu, sí; en el clero, no. La de bufetades que ens van donar després de la guerra. Si estiguéssim en l'època en què ells manaven, ja m'haurien cremat a la foguera. ¿Un que busca aigua? Ni parlar-ne.

Temes: Gent corrent

0 Comentaris