El genocidi gitano

La «solució» que les màximes autoritats espanyoles van trobar llavors al «problema» dels gitanos va ser senzillament acabar amb ells, tot i que s'ha de reconèixer que d'una manera imaginativa. Imaginativa, despietada i brutal. El que es va conèixer com la Gran Batuda o la Presó General de Gitanos va ser una operació de detenció massiva de tots -tots- els gitanos d'Espanya, una població que els historiadors fan oscil·lar entre 9.000 i 20.000 persones, amb l'objectiu de separar els homes de les dones i aprofitar la força laboral masculina fins a minvar-la, a partir de treballs forçats, per extenuació. La part més maquiavèl·lica del pla es trobava en la segregació, que era l'instrument per impedir la procreació, és a dir, la perpetuació de la raça. Un dia com avui, el 30 de juliol del 1749, de manera sincronitzada perquè no es generés alarma ni corregués la veu, es va desencadenar la cacera.

«I era una batuda que es justificava pel bé de la ciutadania, no podem oblidar això -explica Isaac Motos, filòsof i investigador de la història dels gitanos-. Igual que passa avui dia, el poble gitano era vist com un problema social alarmant, i la conclusió a què van arribar és que s'havia d'eliminar pel bé de la societat. Es tractava literalment d'acabar amb aquella gent perniciosa». Regnava llavors Ferran VI, però el cervell i executor de la batuda, protagonista d'aquesta història, va ser el riojà Zenón de Somodevilla, marquès de l'Ensenada, un polític reformista, protegit del rei, que el 1748 havia obtingut les regnes del Govern. El pla, naturalment, va ser ordit en secret, i «només van circular cartes manuscrites, tantes com ciutats on s'havia d'efectuar la batuda», segons relata Antonio Gómez Alfaro a La gran redada de gitanos, una de les obres de referència, de les poques que existeixen. Les autoritats locals i la cúria van ser avisades del que passaria, i l'Exèrcit va rebre instruccions d'organitzar-se, però fins poques hores abans de l'execució del pla, els capitans generals només sabien que prestarien «un servei al rei».

Incompresos

«El marquès es va encarregar de neutralitzar els escrúpols de les autoritats locals i d'evitar, per la via de l'anuència papal, que els gitanos es tanquessin a les esglésies fent ús del dret d'asil -explica José Luis Gómez Urdáñez, catedràtic d'Història moderna de la Universitat de la Rioja-. Quan va tenir tot això controlat, va concebre el pla militar. Es tractava d'extingir la raça, i en aquest sentit el que es va perpetrar va ser un genocidi». La Gran Batuda va ser l'expressió culminant de la incapacitat d'Espanya d'assimilar aquest col·lectiu, una imperícia que va quedar reflectida, explica Motos, en «una legislació ininterrompuda des del 1499 fins al 1798 en contra dels gitanos»; lleis nascudes de la incomprensió i el rebuig dels seus costums, el seu estil de vida. Nombroses normes clarament discriminatòries es van aprovar al llarg d'aquest període, entre elles algunes que els obligaven a abandonar el nomadisme i assentar-se a les ciutats. Un cens que no tenia cap més propòsit que mantenir-los sota control va resultar al final una arma valuosa per a l'execució del pla: l'Exèrcit sabia exactament a quines portes havia de trucar.

Notícies relacionades

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Èxit a la Mina d’un pla contra l’obesitat infantil

La Gran Batuda va fracassar bàsicament per la resistència dels gitanos. «Els van fer viure en unes condicions tan extremes que no importava viure o morir, i hi va haver molta resistència», assegura Motos. El 1763, el rei Carles III va declarar un indult general i la gran operació d'extinció va caure en l'oblit, però avui dia molts gitanos ni tan sols saben que allò va tenir lloc. «És una cosa que no està prou investigada, però passa en general amb la història dels gitanos. Els historiadors que hem tocat aquest tema no som gaires», assegura Gómez Urdáñez. És significatiu que Pineda de Mar aculli demà el segon, només el segon acte de commemoració que s'haurà fet a Espanya en 266 anys.

El segon.