Amb el 'mal de Rocalla'

La primera vegada que Àngels Urbán va tenir coneixement dels efectes devastadors de l'amiant tot just tenia 6 o 7 anys. «Recordo els dies que el meu pare arribava a casa i explicava que havia mort un company. Parlaven que s'ofegaven molt, que els costava molt respirar en els seus últims dies. I la conclusió a casa sempre era la mateixa: 'Ha mort pel mal de Rocalla'», explica l'Àngels.

Ara, tres dècades després, té molt clar que aquell diagnòstic eteri que es va implantar entre el veïnat de Castelldefels no estava gens desencaminat. Rocalla era l'empresa ubicada en aquesta localitat del Baix Llobregat que durant molts anys es va dedicar a fabricar tubs i plaques de fibrociment, i que va ser adquirida per Uralita el 1982. Allà va treballar el seu pare, José Urbán, des del 1969 fins al 1993, quan es va confirmar que la prolongada exposició a aquest mineral tòxic havia degenerat en una asbestosi que acabaria amb la seva vida vuit anys després. «Ell s'encarregava del molí per triturar asbest. Allà tot eren partícules en suspensió, s'escombrava i es recollia material sense cap protecció per evitar que l'inhalessin», afegeix.

L'Àngels no oblida la tos que es va instal·lar en la vida del seu pare. «Era seca i intensa. Tot i que tossia molt, gairebé no expectorava. I cada vegada s'ofegava més», relata. José es va començar a trobar malament el 1992, i aleshores va acusar dels seus mals un refredat que no se li acabava de curar. Al veure que s'acumulaven les baixes, la doctora de capçalera va forçar que la mútua assumís el seu cas perquè cursés com a malaltia professional. El tribunal mèdic va confirmar l'associació entre la patologia i la feina. Després de 10 anys de pugna judicial amb el suport del Col·lectiu Ronda, aquest 2015 han vist reconegudes les seves peticions. «Amb el meu pare ja mort», es lamenta l'Àngels.

Dolor

«Ell mai va acabar de creure's la gravetat del seu estat fins que va passar nou mesos ingressat abans de morir», recorda l'Àngels al costat de la seva mare, Isidra Ballesteros. La negació es va reflectir en el fet que es va convertir en un tema tabú a casa. I els esforços per obviar la realitat es redoblaven quan en algun dels seus múltiples ingressos a l'hospital de Viladecans coincidia amb un excompany. «Era habitual un altre rocaller a l'habitació. I no era infreqüent veure'n algun morir abans que el pare rebés l'alta», relata.

Aquella autocensura segueix instal·lada a casa, d'alguna manera. «La meva mare va rentar la roba contaminada del meu pare durant un temps, però malgrat que sap que la malaltia es pot manifestar 30 anys després, es nega a fer-se revisions perquè té por que li trobin alguna cosa. Tampoc ha tingut símptomes», sospira l'Àngels.

Notícies relacionades

Victòria judicial de les víctimes de l'amiant davant els fabricants

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

El que també es manté és la «ràbia i el dolor» per no haver pogut fer res per evitar el que era inevitable. «Fa mal que al lloc al qual vas a guanyar-te la vida sigui on la perdis precisament», argumenta l'Àngels. «Es van aprofitar que eren humils, molts no sabien ni llegir ni escriure, els van utilitzar. No ha sigut mala sort: aquella desgràcia s'hauria pogut prevenir», diu.

L'Àngels valora els avanços que redunden en «la generació de l'amiant» i apel·la a «restaurar la seva figura» com a reconeixement a tota la seva lluita. Una missió per a la qual recomana no abaixar la guàrdia. No mentre es comercialitzi amb amiant «en països com l'Índia o el Pakistan» i mentre les empreses manipulin els treballadors «com meres fitxes d'un joc».