Manual per aprendre sense voler

Són les nou menys cinc del matí i la inèrcia fa imaginar joves escarxofats sobre el pupitre, somiant amb el coixí i comptant els minuts perquè arribi l'hora del pati. Són les nou i deu del matí a l'institut Quatre Cantons del Poblenou, a Barcelona, i els alumnes discuteixen el disseny a escala d'una casa que construeixen dins del projecte Un lloc per viure. És dijous, 7 de maig, i treballen en grups; desperts. Mentre uns modelen la maqueta de la casa d'un home separat que necessita un estudi, d'altres acaben la d'una parella de jubilats on no hi ha ni un sol esglaó. Aquest és un centre públic, però s'allunya de l'encapotat model educatiu tradicional. El de tota la vida, el de tarima, professor, pissarra, esquemes, apunts, deures, exàmens i notes. Només cal llegir-los els ulls, interpretar els seus gestos: als nois els agrada aquesta nova manera d'omplir el seu caparró.

Arriba un moment en què l'ésser humà deixa de tenir ganes d'anar a l'escola. El cert és que coincideix amb la fase de l'adolescència, aquest sinuós trànsit entre la infància i la primera maduresa, quan el jove sent que tot i tothom està contra seu. És a l'ESO quan l'educació és realment un repte. En això es va endinsar el 2011 Ramon Grau, director del Quatre Cantons, juntament amb quatre professors més, quan van rebre l'encàrrec de capitanejar aquest nou institut, en què es van prometre aplicar un ensenyament basat en els projectes, en un «aprenentatge que tingui a veure amb la realitat que viuen els estudiants diàriament i amb la que els tocarà viure en el futur». No només es tracta d'aprendre sense llibres de text i fer servir tauletes a classe, una cosa que ja succeeix a molts centres que no han fet el salt a aquest mètode més dinàmic, més participatiu. És molt més. «Abans l'estudiant entregava el seu aprenentatge en forma d'examen, i al cap de pocs dies s'oblidava de tot el que havia memoritzat. A canvi, li entregaven una nota i així anava avançant. El que volem és potenciar la creativitat, l'expressió oral, la interacció, el treball en equip». Molt voluntariós, ¿però es pot fer tot això en un entorn de retallades, amb la família educativa enrabiada, sense gaires recursos i amb una joventut cada vegada més alienada? Resulta que sí que es pot.

Pendents del gel

Una classe de tercer d'ESO té un parell de recipients sobre la taula. Estan plens d'aigua -un més que l'altre- i han col·locat un glaçó de gel dins de cadascun. Dos nois ho cronometren amb un iPad. El professor no para de moure's, una imatge que es repeteix a totes les aules, la del tutor fent voltes, atenent aquí i allà. Acompanyant. Els estudiants discuteixen sobre els efectes de l'experiment. No tots els ulls fan pampallugues, tampoc s'ha de pintar això com si fos un dia a Port Aventura, però seria molt diferent si l'educador sermonegés i els nois prenguessin apunts. A mà alçada, en una votació simbòlica i gens concloent, la immensa majoria prefereix que la classe sigui així d'amena, amb una interacció constant entre companys, amb el professor en un paper més secundari, però igual d'important.

De la paret d'una de les classes de segon d'ESO en pengen uns meritoris retrats d'un pingüí emperador. Van mirar una pel·lícula sobre aquesta maldestra au i cada estudiant va escollir una temàtica diferent. El director, biòleg de formació, explica que una de les estudiants li va descobrir amb aquest projecte un animal de l'Antàrtida que a ell li era desconegut. La noia té clar que vol dedicar-se a la biologia marina i explica el seu treball amb una il·lusió i una energia que criden l'atenció. «Amb aquest pla educatiu ens vam adonar que obrim finestres cap a la seva verdadera vocació», sosté Grau.

Notícies relacionades

L'escola que ve

Can Puig, el pioner

El que és curiós i a la vegada inquietant d'aquest model és que no existeix cap guia o full de ruta que orienti els que s'aventuren a fomentar-lo. Sí que hi ha, i és el que s'agafen, precedents que poden servir de referència. Hi ha coincidència, no obstant, en la necessitat de reduir la ràtio. «Tenim 20 o 22 alumnes per aula per poder regular el nivell de dificultat en funció de l'alumne, per poder exigir o cedir, segons convingui a l'estudiant». Sense que el Departament d'Ensenyament els doni més recursos, això obliga el director i el cap d'estudis a unir-se al claustre com un educador més.

Amb el temps, explica Grau, s'han adonat que els joves «són més solidaris els uns amb els altres». «S'ajuden molt, són més curiosos, hi ha molt més compromís de cara a aprendre coses noves. Aprenen gairebé sense voler». ¿El resultat? Hi ha menys fracàs escolar i en les proves de competències que van fer tots els instituts al febrer van superar amb diferència la resta en anglès i castellà, van estar una mica per sobre en matemàtiques i dins la mitjana en coneixements