Maite torres: «Els meus veïns no saben que sóc lesbiana»

«Em parles com un noi ho fa a una noia», em va dir un estiu una noia. Jo havia tingut algun noviet, però la meva atracció per les noies havia anat creixent de forma natural. Sempre havia sigut rebel, pujava per les teulades, pels arbres. «Homenot», em deia la meva mare. Amb 16 anys, vaig viure la primera història homosexual. Després en van arribar altres. Amb noies. Amb nois. I després… després va arribar el convent.

Jo anava a un col·legi de monges i n'hi havia una de qui estàvem enamorades. Crec que aquella va ser la raó per la qual hi vaig entrar. ¡Què sé jo! Tenia 18 anys i només hi vaig estar nou mesos. El menjar era escàs, estava mal cuinat i em va fer  malbé l'estómac. A més, les regles eren molt dures: pensaven que el fervor religiós passava per la humiliació. Jo no estava bé, i les religioses van decidir que me n'anés. Al cap de poc vaig aconseguir la readmissió i, als dos anys, me'n vaig anar a una altra ciutat. Allà vaig conèixer una altra monja, aquesta vegada de clausura, i vaig decidir tornar a entrar en un convent. Durant vuit anys vaig ser molt feliç. Però em vaig enamorar de la meva mare mestra i els mals van tornar. Alguna cosa en la meva naturalesa no em deixava estar allà. Amb el psiquiatre no em vaig sincerar perquè no em quedava mai sola amb ell. L'únic que coneixia els meus «problemes» era el meu confessor, que em repetia que em dominés. I jo ho intentava, però d'aquella lluita només en  treia insomni i mals de cap. Al final me'n vaig anar.

Ho vaig passar fatal. ¿Què faria amb la meva vida? Vaig trobar feina com a infermera i vaig començar un període tumultuós amb experiències bisexuals. Em vaig quedar embarassada i vaig arreglar un matrimoni amb un senyor amb dos fills. La cosa va anar malament. A mi ell em resultava desagradable i era violent. Jo intentava ser perfecta i, durant anys, em vaig tornar a sumir en la lluita. Fins que un Nadal no vaig poder més. El meu fill, de 9 anys, la meva filla, de 8, i jo vam marxar d'allà en bicicleta. «El pare  i jo sempre hem sabut que eres diferent», em va escriure al cap de poc la meva mare. Quin descans. Amb ella, tot estava bé. Al meu fill, en canvi, li va costar una mica més, encara que ara pot parlar del tema obertament.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Les coses no eren fàcils. Quan vaig conèixer la Rosa, que també tenia fills, me'n vaig enamorar i vam formar una gran família. Durant 14 anys vam ser molt felices. Vam treballar molt i ens fèiem passar per cosines, però al barri suposo que se n'adonaven. A vegades trucaven per telèfon i cridaven: «¡Tortillera, fastigosa, lesbiana!». L'única preocupació era la feina. Totes dues érem cuidadores i temíem perdre-la. ¿Com criaríem els nens? Però com nosaltres n'hi havia moltes. Llavors es considerava que només l'home tenia sexualitat i, d'alguna manera, podíem disfrutar d'aquesta llibertat de ser invisibles.

Amb la Rosa encara som amigues, anem juntes de vacances i a les reunions cristianes LGTB. Però els secrets han tornat. Als apartaments per a gent gran on visc no li he dit a ningú que sóc lesbiana. ¡Encara hi ha molta gent que ens veu com a tigresses assaltadones! Això em fa sentir sola, però els meus veïns no ho entendrien. Aquí hi ha una dona que, per portar pantalons, li diuen «la lesbiana». Ni idea de si ho és, però tant de bo vingués un dia i em digués: «Maite, que sóc així». ¡Quina alegria em donaria!