Anar al contingut

Gent corrent

Montse Solé: «Crec que cada comerç és emblemàtic a la seva manera»

Mauricio Bernal

-Doncs sí. Jo de petita tenia clar que no treballaria aquí. Que no treballaria mai aquí. De fet, vaig aconseguir acabar els estudis d'Antropologia, i on em veia era treballant a la National Geographic, alguna cosa així, viatjant, veient món. Però no aquí.

-¿Tan malament li semblava?

-Bé, ja ho veu, s'ha de ser realista, aquesta botiga és com un zulo, no hi ha vàter, no hi ha lavabo, a l'hivern fa un fred que pela i a l'estiu et mors de calor. On hi ha el telèfon ni tan sols hi caps dret. Un quiosc d'escala. De tres metres quadrats. Tres.

-¿I llavors? ¿Què va passar?

-Que el dependent es va posar malalt. El meu pare tenia dues joieries, aquesta, al carrer del Call, i una altra a la Via Laietana. Ell estava a Laietana i aquí atenia el públic un dependent, el Bernat. El Bernat va emmalaltir d'un càncer, i el dia que el van ingressar el pare em va trucar i em va dir: «Montse, hauràs de baixar a obrir tu perquè avui no hi va el Bernat». D'això fa 24 anys. I aquí estic.

-¿«Baixar»?

-Sí. Vivíem a la mateixa finca, a la segona planta. Encara visc aquí. És el pis on primer va viure Gaudí quan va arribar de Reus, per cert. Quan va ser l'Any Gaudí van venir de diversos diaris a fer fotos, i jo els deia: «Però si no hi ha res», i ells em responien: «És per veure el que ell veia per la finestra».

-Tornant a la botiga. Al final, la vida, el senyor Bernat i el seu pare van decidir per vostè.

-Una cosa així. Fins i tot vaig estudiar joieria: vaig fer un curs al gremi de joiers i quatre mòduls d'un any cada un. Vaig aprendre a fer joies, miniatures en plata, com el pare. Però al principi ho vaig fer sobretot perquè era un negoci. És i segueix sent un negoci que dóna estabilitat econòmica, i resulta que llavors m'havia embolicat amb una hipoteca. Es van conjugar coses, diguem-ne.

-Això, al principi. Però li va acabar agradant. No hauria estat 24 anys aquí si no.

-Va arribar un dia en què em vaig sentir orgullosa. Va ser al veure que els clients valoraven la meva feina, i que al gremi em respectaven. Vaig pensar: «Potser no és tan cutre».

-Em va dir que ha de tancar per la nova llei de lloguers comercials. L'afecta de forma indirecta, ¿m'equivoco?

-M'afecta perquè el propietari es va negar a renovar-me el contracte, em vol fora. Aprofita que entra en vigor la nova llei per fer-me fora. No és que no volgués o no pogués pagar més: li vaig oferir un lloguer de 1.000 euros, de fet. Però no em va escoltar.

-¿Quant paga ara?

-Al voltant de 200. Molt poc. O no. Són tres metres quadrats, no ho oblidem.

-En resum, el Centre de la Miniatura corre la mateixa sort que desenes de comerços emblemàtics.

-Tots els comerços són emblemàtics a la seva manera. Aquest és emblemàtic. Pel tipus de local, perquè els quioscos d'escala representen una època, quan qualsevol espai era bo per muntar un negoci i tirar endavant la família. Gairebé ja no en queden. I perquè el nostre gènere és únic.

-¿Únic? Vol dir… ¿únic?

-Són miniatures en plata fetes a mà i amb tot detall. Hi ha, no ho sé, el que se li acudeixi. Instruments musicals, el Colom de la Rambla, la Sagrada Família, animals, eines, flors, personatges famosos. Hi ha 2.000 miniatures al catàleg.

-¿Què farà? ¿A on se'n va?

-A les Galeries Maldà. Passo de 3 metres quadrats a 26, però també d'un carrer molt transitat a un lloc per on no passa ningú. Hauré de sortir a buscar els clients.

-¿Està trista, decebuda?

-Bé. El 31 de desembre va ser el nostre últim dia. Per a mi serà dur que no hi hagi local aquí. Són 61 anys, des que va començar el meu pare. Em costarà.

Temes: Gent corrent

0 Comentaris
cargando