Un barri lleig... des de fora

L'any que ve el barri compleix 50 anys. Mig segle des d'aquell 1965 en què es van estrenar els primers blocs d'aquella ciutat dormitori aixecada seguint la poc estètica arquitectura d'extraradi per acollir les famílies dels treballadors d'importants fàbriques com ara la Seat i la Pegaso. «Bellvitge és lleig només si el mires des de fora», explica amb orgull Roque Fernández, president de l'associació de veïns d'allà, a l'extrem sud-est de l'Hospitalet de Llobregat.

Malgrat tenir tots els números per haver derivat a situacions difícils, similars a les que es viuen en altres barris perifèrics de Catalunya estudiats a l'estudi de l'IGOP presentat ahir, com Palau i Rocafonda, a Mataró, la situació de Bellvitge és completament diferent. El barri no va experimentar la substitució de la població originària en l'època de la bombolla, de manera que el seu veïnat s'ha mantingut estable, i aquells treballadors de la Seat i la Pegaso arribats a finals dels 60 són actualment jubilats amb pensions en molts casos dignes, en tots, una font d'ingressos fixa. Pensionistes que, a més a més, tenen una vivenda en propietat -sense el jou de la banca-,

cosa que els salva dels dos principals factors d'exclusió: el laboral i el residencial.

Aquesta mateixa radiografia explica que Bellvitge ofereixi un per a molts imprescindible coixí familiar per als fills d'aquests obrers que no han tingut tanta sort i s'han vist obligats a tornar a casa dels pares per busacar ajuda.

«Ni un bloc més»

El punt d'inflexió ve de lluny, quan, el 1976, es van plantar i van dir que «ni un bloc més». «Només aixecaven pisos, i ni un sol equipament. Ni una escola, ni un CAP, fins que vam dir prou i no vam deixar que seguissin construint. Vam sortir al carrer i el que feien al matí ho tiràvem a terra a la nit. Vam cremar les màquines...», relata Fernández. Va ser aleshores quan una cada vegada més forta i vertebrada associació de veïns va arrencar a l'Administració un pla parcial i es va començar a pactar la construcció de col·legis, ambulatoris, transport públic, biblioteca... «Vam arribar a ser el primer barri de l'Hospitalet en què van sobrar places escolars», apunta ufanós Francisco Morata, vicepresident de l'associació veïnal.

Notícies relacionades

Rushdie, la llibertat d’expressió i ‘abril’

Va aixecar el cap

Des de la firma d'aquell pla parcial i, sobretot, després d'aquella demostració de força inicial, en les últimes dècades la relació entre l'Administració i el fort i combatiu teixit associatiu ha estat fluida, i s'ha aconseguit una dignificació urbanística del barri que ha estat clau per, anys més tard, frenar les temptacions de fuga de la població. «Aquest barri és una verdadera meravella, ¿qui se'n voldra anar?», apunta, molt seriós, Morata.

Però la relativa bonança -evidentment l'actual crisi és tan ferotge que ningú queda fora de les seves urpes- s'ha aconseguit sempre a base de lluita. En els últims temps tenen entre mans una campanya per aconseguir la instal·lació d'un ascensor a l'estació de Renfe del barri. «Té 37esglaons. És una vergonya que una estació principal no estigui adaptada», expliquen els veterans activistes, que es van encarregar de fer arribar directament a la ministra Ana Pastor la seva reivindicació en la visita que va fer recentment a Barcelona. «Es va comprometre a posar-lo. A veure...», diuen.