Anar al contingut

L'impacte urbà de la crisi

Més guetos que mai

Un estudi de la UAB revela que els barris amb més teixit associatiu resisteixen millor l'envestida

La crisi accentua la segregació urbana tant als barris pobres com, sobretot, als rics

HELENA LÓPEZ
BARCELONA

Si les ciutats fossin taulers d'escacs, es podria afirmar que els rics s'hi mouen com reines, mentre que els pobres ho fan com peons. Segons les conclusions preliminars de l'estudi Barris i crisi, portat a terme per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la segregació urbana -els més rics viuen amb els rics i els pobres, amb els més pobres- s'accentua en èpoques de crisi com la que vivim actualment. I, lluny del que podria semblar, aquesta segregació afecta més les classes més altes, les que tenen més opcions on triar (ergo, podent-se moure com reines, prefereixen alinear-se a prop del rei). «On hi ha pocs aturats i pocs immigrants, n'hi ha pocs, i on n'hi ha molts, n'hi ha molts», resumeix Oriol Nel·lo, un dels coordinadors de l'informe.

Malgrat aquest punt de partida, l'estudi presentat ahir -finançat per RecerCaixa- posa el punt de mira en els barris on es concentren els ciutadans més pobres, llocs que, no per casualitat, tenen més dèficits i menys recursos per donar resposta a les necessitats dels seus habitants. En el grup dels barris pobres, no tots han afrontat la crisi de la mateixa manera. Els barris -o pobles- que durant els anys de la bombolla van registrar un procés important de substitució de la població per nous immigrants -Salt, a Girona, o Ciutat Meridiana, a Barcelona- són els que se n'han emportat la pitjor part. En canvi, els que, malgrat partir d'un estatus semblant, van mantenir la seva població i van crear o van reforçar el seu teixit associatiu estan superant més bé la tempesta, com Bellvitge, a l'Hospitalet, o Pardinyes, a Lleida.

L'exemple de substitució de la població a la tantes vegades estudiada Ciutat Meridiana és el més clar. Mentre que el 2001 la població estrangera no arribava al 5%, el 2007 arribava al 40%. Durant la bombolla immobiliària, molts veïns (la majoria, de l'onada migratòria interior dels 60) van aprofitar per vendre el seu piset i anar-se'n a un barri «millor». Molts compradors, immigrants amb pocs recursos, avui estan sense feina, i en molts casos, sense pis: desnonats i amb deute.

Si la devastació causada per la depressió econòmica en aquestes zones no ha estat total i absoluta és per la innovació social impulsada per la ciutadania, una arma de doble tall, segons apunta el doctor Ismael Blanco, un altre dels coordinadors de l'estudi. Blanco afegeix que, tot i la rellevància d'aquestes experiències associatives -ja sigui en forma de grups antidesnonaments, d'horts comunitaris o de bancs del temps-, no es pot pensar que puguin ser, per elles mateixes, la solució a la desigualtat i la segregació creixents. «Aquestes experiències no es produeixen necessàriament on hi ha més necessitats socials, sinó on hi ha més capacitats per dur-les a terme», prossegueix l'investigador.

Tant Nel·lo com Blanco insisteixen que la principal conclusió de l'estudi -encara en fase de confecció- és que fa falta tornar a posar la segregació urbana en el centre de l'agenda de les polítiques públiques de Catalunya i incorporar «criteris de justícia distributiva territorial en les polítiques socials i urbanes». «És important evitar retallades en el sector públic de caràcter lineal, aïllant dels seus efectes els barris més vulnerables», conclouen els investigadors, que aquest any se centraran en la dimensió electoral de la segregació urbana.

0 Comentaris
cargando