Anar al contingut

Gent corrent

Jordi Lluch: "És millor queixar-nos en veu alta que des del sofà"

Gemma Tramullas

A l'ampli ventall de cors que hi ha a Catalunya -parroquials, tradicionals, de gospel, televisius com els d'Oh happy day, d'alta literatura musical...- s'hi haurà de sumar a partir d'avui una novetat: el cor de la protesta. Dins de l'exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim, la Fundació Palau de Caldes d'Estrac ha encarregat al director d'orquestra i cors Jordi Lluch que dirigeixi un concert en què una vintena de cantaires interpretaran nadales versionades a partir de missatges de correu electrònic i tuits reivindicatius enviats pel públic (avui a les 18.00 hores a la Fundació Palau, i a les 20.00  a la plaça Sant Jaume).

-¿Quan va ser l'última vegada que vostè es va rebel·lar públicament?

-Jo sempre havia estat dels que es queixen des del sofà de casa, però quan vaig visitar l'exposició Jo em rebel·lo, nosaltres existim vaig llegir que algú havia escrit: «No crec en la revolució, però crec en la rebel·lió». I això em va semblar interessantíssim perquè la revolució té unes connotacions amb què no tothom combrega, però en canvi la rebel·lió és aquest espai des del qual podem compartir les queixes i avançar cap a coses concretes. Així que és millor si ens queixem junts en veu alta que sols des del sofà.

-D'aquí el cor de la protesta.

-Quan el director de la Fundació Palau, Pere Almeda, em va proposar la idea em va entusiasmar perquè em permetia posar el meu treball a disposició dels altres. Dirigeixo quatre cors i sempre estic preparant concerts i en algun moment aquest fet artístic ha de posar-se a disposició del fet social.

-Nadal es planteja com un parèntesi de pau i amor. ¿Per què protestar?

-Crec que ja estem cansats del producte Nadal. ¡Com és possible que ens venguin  un Nadal tan ensucrat amb tot el que està passant! En tot cas hauria de ser un moment de reflexió, però no aquesta cosa naïf i embafadora que no porta enlloc i que és màrqueting sense pal·liatius.

-¿Quines cançons sonaran aquest vespre?

-Serà una cantata de tres peces: Les dotze van tocantAdeste Fideles i El noi de la mare.

-Cap de les tres és precisament el súmmum de la modernitat.

-No, són nadales de tota la vida i això fa que el concert sigui més transgressor. Hem transformat les lletres tradicionals encaixant els tuits i els missatges que la gent ha anat enviant i, al canviar-li el sentit, els hem tornat l'esperit original perquè, quan escrius el text d'una cançó, ho fas perquè té vigència en aquest moment.

-Si hagués de compondre una sonata per als temps que corren, ¿com sonaria?

-Sonaria compulsiva, amb moments de moltes contrarietats que reflectirien la incertesa d'aquesta època. Estan caient moltes coses i surten moltes veus de persones que tenen il·lusió i ganes de fer coses però no saben exactament cap on dirigir les seves forces.

-S'acostuma a comparar el període històric actual amb l'època d'entreguerres.

-Precisament a mi em sona una mica a existencialisme, a compositors que són afins a la meva manera de fer, com Arnold Schönberg. Ell i gent com ell, que van patir les guerres mundials, partien d'un cert pessimisme però a la vegada treballaven per construir una nova manera de fer. Crec que això és una mica el que comença a passar aquí.

-Si la Catalunya actual fos un cor, ¿s'atreviria a dirigir-lo?

-¡Uf! Acabaria sent una suite amb molts moviments: hi ha el moment del lament però també el de la il·lusió pel futur, que és molt potent. Seria fantàstic dirigir un cor amb tanta il·lusió.

0 Comentaris