Óscar Nebreda: «L'Espanya negra encara és aquí»

Óscar Nebreda El dibuixant es va inventar, amb Ivà, 'El Papus' en una pensió de la Rambla. La fórmula de l'èxit: «Pits i política». La seva insolència els va reportar 66 judicis i una bomba. Nebreda s'ha prestat avui a dibuixar una portada d'aquella salvatge revista (a la dreta d'aquestes línies).

Óscar Nebreda, dijous passat. Es va jubilar el 2010, però el seu humor segueix intacte.

Óscar Nebreda, dijous passat. Es va jubilar el 2010, però el seu humor segueix intacte. / CARLOS MONTAÑÉS

4
Es llegeix en minuts
NÚRIA NAVARRO / Barcelona

A quest gran de l'humorisme gràfic va ser un dels pares d'El Papus, una glopada d'aire fresc en l'agonia del franquisme. «Ens la vam jugar, però era el que havíem de fer», diu Nebreda, avui jubilat.

-«Ni Déu, ni amo, ni CNT». Vostès no respectaven ningú.

-¡Ningú! Anàvem en pla destraler a explicar les coses tal com passaven. Espanya reclamava aquell humor frenètic i salvatge. No ens agradava la dictadura. Tot i que aquests dies del 40è aniversari estic sentint un munt de tonteries sobre l'autoria d'El Papus

-Expliqui, expliqui.

El Papus va ser un invent d'Ivà [Ramón Tosas] i meu. Després de l'èxit de la revista esportiva Barrabás, ens van cridar per fer-ne una de política. Ens vam reunir a la pensió de la Rambla on vivia Ivà amb un munt de papers i, apa, a copiar la revista francesa Hara-Kiri. Els primers números, que van tenir èxit, eren una mica pesats perquè Ivà la va voler fer com L'Humanité. ¡Hi havia uns pans de lletra, cony, que no hi havia qui se'ls llegís! Ens vam adonar que la gent volia pit i política. Així que vam augmentar les historietes sobre banquers, xoriços i fatxes.

-Tot una mica bèstia.

-¡És l'autèntic! Fins i tot avui no hi ha res millor que anar-se'n a la Barceloneta a prendre's un vermut de cara a la platja, i veure desfilar els xoriços, els llauners, el dels cocos. L'Espanya negra encara és aquí.

-Escolti, ¿d'on treien aquelles xicotes que sortien nues?-Eren putes, parlant clar. Entràvem al bar de putes, dèiem: «Som els del Papus, ¿voleu venir a fer fotos?». Els pagàvem 5.000 peles i encantades.

-¿Els judicis els queien per elles?

-Per les historietes. Dels 66 judicis que vaig tenir el més estúpid va ser per Mazinger Z. Sortia Mazinger Z i, en lloc d'estomacar el dolent, estomacava el Govern, la Casa Reial, a qui fos. Sempre ens demanaven el mateix: 300.000 peles, tancament de la revista i una vegada fins i tot ens van demanar desterrament a Lanzarote. No es va complir perquè el nostre advocat era l'hòstia. Hi ha anècdotes acollonants.

-Una anècdota, almenys

-Després de sentir tots aquells tios togats parlant d'«escàndol públic» i que et clavessin la castanya, un uixer ens va portar al despatx de sa senyoria, i ens esperava amb un munt de folis, dient: «Sóc un fan seguidor de la revista, pinteu-me una d'aquelles dones tan delicioses que pinteu». Al·lucinant.

-O sigui, aquella oficina del carrer de Tallers era una festa.

-¡Compte! Que estaves dibuixant i sonava el telèfon. «Sóc el camarada tal, que vinc a veure'ls». I als que ara diuen que eren a la redacció no se'ls veia el pèl. Ni a [Xavier de] Echarri ni a [Carlos] Navarro, que ara va dient «jo era El Papus». Tothom tocava el dos i ens tenies l'Ivà, el Gin i a mi obrint la porta i aguantant el tipus. «Vinc desarmat, però vinc a dir-vos que esteu entrant en una tortuositat perillosa». Vam rebre amenaces de tots els pelatges i van acabar posant-nos un poli tot el dia.

-¿Por de la bona?

-Érem joves i volíem complir amb la missió encomanada. Però un dia vaig arribar a casa a les cinc i, mestrestant, havien trucat a la meva dona dient-li que m'acabaven de matar i que anaven per ella i pel meu fill.

-Al final, el 20 de setembre del 77 gairebé aconsegueixen liquidar-lo.

-El dia de la bomba era en un dels despatxos. Tot va ressonar i vaig caure a terra. L'ona expansiva va trencar els vidres. La noia de recepció va saltar per la finestra -un tendal va esmorteir la seva caiguda- i la bomba es va emportar el porter, Juan Peñalver. De seguida van començar a tirar terra a l'assumpte. Simplement, s'havia d'escarmentar la premsa, i nosaltres érem una oficina amb ties en pilotes i tal.

-¿Va deixar la feina per la bomba?

-La raó no s'ha volgut explicar... L'endemà vam tornar a treballar. Si intentaven fer-nos callar, no podrien. Però al famós Navarro li vam dir: «Escolta, amb la sang del Peñalver no farem pasta, ¿oi?». Ens va assegurar que no augmentaria la tirada. Però, com que ens relacionàvem amb l'obreria, al cap d'una setmana ens van dir: «Us forrareu, ¿eh? Hem rebut l'ordre de pujar a 300.000 exemplars». Vam anar a veure el Navarro aquell i ens va dir que només era un ajust de tirada. «Doncs te la fiques per aquí». Al cap d'un mes me'n vaig anar a El Jueves.

-Aquesta integritat ja no existeix.

-Teníem una ètica d'esquerres. I jo era un dels responsables.

-¿Avui seria possible 'El Papus'?

-¡Hi ha material per parar un tren! El comportament dels polítics i dels bancs i del Papa, amb aquella maquinària de màrqueting que hi posa un argentí graciós perquè la gent torni a la pleta dóna de si. Però la sàtira, ai...

Notícies relacionades

-¿Què passa amb la sàtira?

-Avui tothom es creu que és humorista. Passa una cosa amb la princesa aquella que no beu, i a agafar l'ordinador, tallar i enganxar i llançar una collonada pel mòbil i l'iPad. ¡I un acudit no el fa qualsevol! Jo salvo Wyoming, perquè pica. Els altres són cunyats explicaacudits.