«Tenia molt fred, hi havia risc, patia, però era feliç»

No va parar de parlar durant hores, dies sencers, i això que no hi havia ningú al seu voltant. Per no haver-hi, no havia ni un trist virus. Impossible quan la temperatura oscil·la entre els 20 i 50 graus sota zero enmig d'un paisatge gelat. Però donar-se conversa a si mateix va ser el mètode que va utilitzar Albert Bosch per combatre la soledat durant la travessia de l'Antàrtida fins al pol Sud, punt on va arribar el 5 de gener després de 67 dies de dura caminada al llarg de 1.150 quilòmetres.

«L'Antàrtida és com estar al buit. No hi ha res, per això és important no caure en la monotonia. Així que donava conferències en veu alta, a vegades en anglès, i també m'entretenia a fer mitjanes dels passos que feia», explica Bosch, de 46 anys, empresari i alpinista. «En total van ser 2.304.400 passos, més o menys», afegeix fent broma.

L'ADAPTACIÓ / Bosch va acabar sol però va començar acompanyat. Encara que ho va estar poc temps. El seu company de travessia, Carles Gel, es va lesionar a la quarta jornada d'expedició i va haver de ser rescatat. Junts van fer tan sols 31 quilòmetres. Bosch, no obstant, no va dubtar ni un instant: seguiria sol. «Va ser un moment molt dur. Estava trist per ell i era conscient que quedant-me sol assumia molts més riscos, però a penes vaig dubtar perquè ho tenia clar. Volia ser allà. A més, adaptar-nos als canvis ha de ser un valor en la nostra societat, on la incertesa és una realitat. Allò no era un capritx», sentencia. I no ho era perquè l'honestedat, el compromís i l'autoexigència sempre han acompanyat les expedicions de Bosch.

«L'èxit no és arribar a una muntanya o al pol Sud, o on sigui, l'èxit és donar el màxim d'un mateix. Si ho dónes tot i no ho aconsegueixes, és un èxit; si aconsegueixes una cosa fent trampes, és un triomf relatiu, però el gran fracàs és abandonar sense haver-te esforçat», reflexiona aquest aventurer, immensament feliç i, també, una mica avergonyit per veure's entre els 10 candidats seleccionats a Català de l'Any. «No sé si això meu té tant mèrit per veure'm entre els escollits, però ho agraeixo. No sóc un esportista d'elit, només una persona normal que s'esforça molt a aconseguir allò que somia. Potser es valora això, no ho sé...», diu una mica aclaparat i també obsessionat perquè ningú li atribueixi gestes que no són. «Es va arribar a dir que era el primer català a arribar al pol Sud, i no és cert. Sóc el primer a aconseguir-ho fent la travessia integral, de més de 10 graus de latitud, des de la costa, des de la badia d'Hèrcules, i sense ajuda externa». Ja està tot dit.

Decidit a no avorrir-se mentre estirava un trineu de més de 100 quilos amb el material necessari, una altra obsessió li venia al cap cada dos per tres. I és que cansat de les barretes energètiques i el menjar liofilitzat, del qual un se n'afarta ràpidament, un plat se li apareixia cada vegada que aconseguia adormir-se. «Somiava amb un plat decarn d'olla».

OPERACIÓ PREVENTIVA / Bosch és un aventurer al qual li agrada buscar els seus límits, provar-se davant d'ells, però no és un boig o un temerari. I per a mostra, un exemple: «Em vaig operar preventivament d'apendicitis abans de marxar per no tenir problemes durant l'expedició. Una peritonitis et pot matar en 48 hores si no t'evacuen a temps».

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

La seva passió per l'aventura, és igual que sigui en un continent gelat com en un desert, va de la mà amb el seu amor per la naturalesa, una sensibilitat que també exporta a la seva tasca professional: projectes d'energies renovables. «Puc dir que he viscut experiències íntimes, gairebé carnals, amb el planeta. Si respecto la Terra quan faig una expedició, no seria coherent no fer-ho al mirar de guanyar-me la vida. Tindré èxit o fracassaré, però ho faré sense trair la meva consciència».

El seu pròxim repte serà el pol Nord. «Espero fer-ho realitat la primavera del 2014 o el 2015», explica després de confessar que, potser, el més dur no van ser els dies a l'Antàrtida, sinó la tornada a casa: «Allà tenia fred, hi havia riscos, patia, però era feliç. A l'arribar a casa, vaig xocar amb l'estrès de la nostra societat, la crisi...». L'avantatge és que ara, si vol, disfruta de lacarn d'ollasempre que vol.