El futur robat

 El cartell es pot veure a l'entrar a l¿Escola Tènica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (EITSEB), de la UPC, a la Diagonal:Germany. És un anunci, una invitació als estudiants d'enginyeria perquè se'n vagin a treballar a Alemanya. Álvaro González, de 20 anys, estudiant d'Enginyeria Industrial, una carrera que abans garantia un lloc de treball, s'hi nega: "No me n'aniria mai allà. Tots els meus amics estan aprenent alemany. Les acadèmies de llengües n'augmenten els cursos. Sembla que ningú sap que a Alemanya la feina juvenil és molt precària. Jo me n'aniria a veure món, però la meva vida és aquí». 

 González , que aquests dies ha participat en les activitats delsestudiants en protesta per les retallades, no és un ni-ni ni un passota. Forma part del consell de govern i del claustre de la UPC. Va obtenir una nota mitjana de batxillerat de matrícula d'honor i no ha suspès mai cap assignatura: "Només algun examen". No és l'única característica que crida l'atenció en ell: és marxista leninista. No en queden gaires. I és el primer elegit per aquest diari com a coprotagonista, juntament amb milions de joves, per confirmar o desmentir la idea que la generació que és a la universitat és la primera que s'enfronta a un futur no ja inquietant, sinó negre, un futur robat. La primera generació, diuen alguns, que viurà pitjor que els seus pares. 

 "La sensació és que tenim unesperspectives laborals nefastes, que mai tindrem estabilitat. No ho dic jo, ho diu la reforma laboral que s'ha aprovat fa uns dies. Arribarà un moment en què una majoria estarà tan cansada del sistema que no hi haurà cap altre remei que la transformació social. Que el benefici del treball sigui per al que treballa", proclama. Es nega a emular els seus avis paterns, que van emigrar a Suïssa. Prefereix canviar la societat que canviar de lloc. 

"Rentaplats, si és necessari"

Diferent és la posició de Bruno Fañanás, de 23 anys, estudiant de quart de Publicitat a la Universitat Ramon Llull i disposat a anar-se'n a l'estranger, "a algun país anglosaxó: Austràlia, el Canadà, els EUA", aprendre un altre idioma i treballar "de rentaplats" si és necessari. "El que no puc fer és quedar-me quiet. Tinc molts amics a l'atur. O me'n vaig a l'estranger o creo una empresa. Si ens en anem, ja tornarem quan la situació hagi millorat". Fañanás no ha participat en les protestes d'aquests dies. El seu plantejament és apostar perquè menys gent vagi a la universitat i potenciar la formació professional. Ho diu molta més gent. 

 Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB, no creu que el d'avui sigui el pitjor futur que ha encarat una generació, a Catalunya i Espanya, en les últimes dècades. "Les condicions a curt termini no són bones, però no és la primera vegada que passa. Per als que tenien entre 18 i 25 anys entre el 1978 i el 1985 el futur era negríssim. Hi va haver unapèrdua de llocs de treball similar a l'actual en termes relatius. Hi va haver desindustrialització". Això sí, recorda, Espanya vivia un retard evident i la comparació amb la vida dels pares d'aquells joves no donava el saldo actual: els fills podien millorar la situació dels seus pares sense gran esforç. Avui, diu el catedràtic, "la diferència no és tant la crisi, que com totes passarà, el que afecta és la globalització, que porta a una pressió salarial a la baixa". A això, diu, s'hi suma l'evident millora del nivell de vida en les últimes dècades, que sí que podria portar a la conclusió que aquesta sigui la primera generació que visqui pitjor que els seus pares. Oliver creu que el futur somriurà als que avui són a la universitat: "La població d'entre 20 i 39 anys serà el 2021 d'uns 11 milions a Espanya, uns quatre menys que ara. Això obrirà el mercat laboral i, com que hi haurà demanda, els salaris pujaran". 

Hi tornarà a haver oportunitats

L'economista i professor de IESEAntonio Argandoña també rebutja que el futur sigui un forat negre sense comparació. "Anteriors generacions ho han passat molt malament: després de la guerra civil, de la segona guerra mundial". I subratlla que hi ha gent que per la seva edat no ha viscut etapes prèvies de dificultat, de manera que no pot relativitzar l'actual: "Els últims anys, fins al 2007, van ser excepcionals. Però l'expectativa que això seguirà no es complirà.D'oportunitats n'hi haurà.Ara no existeixen, però en tornarem a tenir. A la gent jove li diria que no es deixi enfonsar. Han de sortir al carrer a buscar una feina del que sigui i després milloraran les seves condicions". 

 "No m'ho crec, no crec que aquesta sigui la primera generació que viurà pitjor que la dels seus pares. Perquè això sigui cert hauria de passar una cosa similar a una guerra", sentencia Argandoña. Això sí, comprèn que els pares dels universitaris visquin amb por del futur. 

 L'antropòlegCarles Feixa assenyala el repte pendent: diu que la joventut, "sobreformada", ha de ser clau per sortir de la crisi: "Hem d'apostar per aquestajoventuti pelcanvi tecnològic. Els joves integraran o no una generació perduda en funció de com es resol la crisi i de si replantegem el model de creixement". Si es fracassa en aquest afany, diu, no ho pagaran els joves, sinó tota la societat. 

Notícies relacionades

Jasmine McGuie: "Reinventarem el nostre futur"

Norma Gascó: "Si no surt res, me'n vaig a Alemanya"

 Continuant sobre els universitaris i els que no ho són,Daniel García, portaveu d'Avalot, els joves de la UGT a Catalunya, esgrimeix unrellotge de sorrai un rombe. El primer objecte respon a la societat espanyola: a dalt, els joves amb formació universitària: molts. A baix, els ni-ni : molts. Al mig, els de la formació professional: molt pocs. El rombe respon almodel europeu: a dalt, universitaris; a baix, ni-ni ; al mig, els de la formació professional, un bloc nombrós. "El futur és dolent i estem en perill que els més formats se'n vagin del país".Lídia Farré, investigadora de l'Institut d'Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC) i professora de la Barcelona GSE, també veu excessiu el percentatge d'universitaris en relació amb un mercat laboral que no els assumeix. Alternatives, segons Farré: "Els més preparats que marxin, i els mitjans, que es quedin, conscients que els salaris seran més baixos. Espero que no sigui permanent".