Indignació suïcida

El 15 de juny de 1977 el sol cremava sobre Barcelona. Ahir, just 34 anys després, també. Poques més semblances hi ha entre aquestes dues dates. El primer dia, un poble esperançat, insegur i assedegat de llibertat elegia les primeres Corts democràtiques després de 40 anys de tenebres. El segon, aquest mateix poble, ara desencantat, empobrit i enfadat per la condescendència dels governants amb l'entramat financer causant i beneficiari de la ruïna general; aquest mateix poble presenciava atònit com milers de manifestants indignats assetjaven els diputats en un intent fallit de bloquejar el Parlament.

L'estupefacció i el rebuig que aquesta acció ha provocat en bona part de la ciutadania no responen al capritx: fins ara, l'assetjament violent als parlaments democràtics acostumava a portar el segell del colpisme.

Així, en un no res (en una sacsejada a un diputat, en una empenta, en una llançada de pintura, en l'intent de boicotejar el ple dels pressupostos de la tisorada), el moviment dels indignats, presa d'una mena de pulsió suïcida, va dilapidar gran part de la simpatia popular que s'havia guanyat en les seves quatre setmanes de vida.

IMATGES PER A LA HISTÒRIA / Les imatges dels parlamentaris assetjats a les portes de la Ciutadella i del president, Artur Mas, i els seus consellers arribant al Parlament en helicòpter quedaran per a la història. Els diputats, en una declaració unànime, van abominar de la coacció i la violència: «La democràcia garanteix que es puguin defensar plantejaments ciutadans d'acord i de discrepància política dins i fora del Parlament, però mai mitjançant la coerció i la violència».

Però no s'interrogaven -almenys ahir- sobre el seu paper en el procés que ha convertit l'esperança ciutadana d'aquell primer 15 de juny en una clamorosa desafecció.

«Han traspassat les línies vermelles», va manifestar el president en un descans de la sessió parlamentària. Mas, que a la nit va rebre una trucada solidària del president José Luis Rodríguez Zapatero, va dir entendre que hi hagi ciutadans indignats per la crisi que castiga el país, però va rebutjar que això pugui justificar l'actuació dels que va definir com a «professionals de la violència i la coacció». Moment en què va aprofitar per demanar a la ciutadania comprensió amb l'«ús legítim de la violència [de les forces policials] per garantir el funcionament de les institucions democràtiques».

DINS I FORA / Els successos d'ahir a Barcelona van córrer com la pólvora dins i fora del país. A Atenes, milers de persones, algunes amb banderes espanyoles i pancartes amb el lemaNo pasarán, van emular els indignats barcelonins i van intentar impedir l'entrada dels diputats grecs al Parlament, on es debatien les severes retallades econòmiques dictades per la UE.

A Espanya, no obstant, l'assetjament als diputats catalans no va generar tanta simpatia. Els indignats que havien acampat a la Puerta del Sol, a Madrid, van rebutjar categòricament l'acció. «Condemnem de manera radical tot acte violent i en especial els que hagin tingut lloc avui als voltants del Parlament català», deia un comunicat emès al migdia pels indignats madrilenys. «Ens desmarquem de manera absoluta de tot acte violent i reiterem que en les nostres convocatòries només es promouen accions pacífiques; aquesta és la nostra única manera d'actuar», afegia.

Els indignats de Barcelona van trigar bastant més a pronunciar-se. A les sis de la tarda, en una llarga nota en què deploraven l'actuació dels Mossos, feien una tímida autocrítica: «Lamentem les minoritàries accions que han sortit del guió d'acció determinada i no violenta (...) La majoria d'intents d'utilitzar mesures d'acció ciutadana fora del que s'ha acordat s'han intentat repel·lir amb un cert èxit per la majoria pacífica de

concentrats».

Així com el dia de la càrrega policial a la plaça de Catalunya els activistes amb més sentit estratègic sabien que el conseller d'Interior, Felip Puig, acabava de regalar la glòria al moviment a força de cops de porra, ahir aquells mateixos indignats ja eren conscients que l'ús de la violència davant del Parlament, per minoritari que hagués estat, havia portat a un pas de la ruïna tot el suport social que havien aconseguit fins aleshores.

Aquesta mateixa consciència presidia ahir les reflexions de nombrosos intel·lectuals i entitats socials afins al moviment indignat. El temor que els fets d'ahir restin força i simpatia a les protestes contra el sistema polític i econòmic impregnava les seves paraules.

Notícies relacionades

El gran desplegament dels Mossos no va evitar agressions a diputats

El futur de la indignació

Aquest temor no és intranscendent, coincidien. Un fiasco d'aquesta magnitud podria ser aprofitat per intentar desacreditar les causes reals de la indignació ciutadana, que es mantenen inalterades: empobriment general provocat per la voracitat del capital financer, impunitat dels autors i beneficiaris dels abusos, submissió de la política al dictat dels mercats, retallades en els serveis públics, pèrdua de conquistes socials...

Les imatges dels diputats assetjats a les portes del Parlament quedaran per a la història, sí. Però abans d'això ja han servit per auxiliar el conseller d'Interior. Si Felip Puig havia estat incapaç de justificar la violència de la càrrega contra els acampats a la plaça de Catalunya, ahir aquelles dificultats es van volatilitzar. Aquesta convicció brillava en la declaració que va fer en el mateix moment en què va baixar de l'helicòpter que el va portar al Parlament: «Dec ser l'únic que va entendre el que va passar el 27 de maig».