Divideix i venceràs

En l’origen de 'Black hollow cage', explica Sadrac González (Madrid, 1983), podria haver-hi una imatge que va caçar un dia al metro: «Al fons del vagó vaig veure un pare, vestit d’una forma molt estrambòtica, amb els cabells llargs, acompanyat per una nena, que era la seva filla, vestida com ell. Tots dos eren molt guapos. Semblaven models. Em vaig fixar en com es relacionaven i em va cridar l’atenció perquè no era normal. Aquella imatge hauria pogut ser l’origen de la pel·lícula».

En el centre del seu segon film, a concurs a Sitges, també hi ha un pare i una filla, Adam (Julian Nicholson; en un principi havia de ser Adrien Brody) i Alice (Lowena McDonell), que viuen sols en una casa de grans vidrieres al mig del bosc. L’esposa i mare va morir en el mateix accident que va costar part del braç dret a l’Alice, que mira d’acostumar-se a una extensió cibernètica. La vida de la nena fa un nou gir (i dos i tres i fins i tot bucles) quan descobreix un estrany cub que sembla portar-li missatges d’ella mateixa des del futur.

   

Referents elevats

 Aquest és, a grans trets, l’argument d’un esquiu film fantacientífic que no només inclou viatges en el temps, sinó també elements de thriller d’invasió a l’estil de 'Funny games'. Haneke és una de les influències de González, igual que Tarkovski, Kubrick o Lanthimos. «M’encanta 'Llagosta'. Em sembla una pel·lícula completament fascinant. Però quan escric el guió o rodo tampoc és que pensi a fer alguna cosa com tal o tal director. Si fas això, al final acabes cagant-la. Sempre la cagues en alguna cosa quan fas una pel·lícula, però així la cagaries del tot».

Notícies relacionades

Ángel Sala: "S'està produint l'alliberament cinematogràfic de la dona"

Alexandre Bustillo i Julien Maury: "No vam parlar mai amb Tobe Hooper sobre 'Leatherface'"

 González prefereix que la seva pel·lícula sigui estimada o odiada abans que li sembli bé a tothom: «Si arrenco un projecte, m’arrisco. Per fer una pel·lícula normal prefereixo no fer-la. Quan vam estar en el festival Raindance de Londres, vam tenir una crítica que era devastadora i una altra que parlava d’obra mestra. I em van encantar les dues. Bé, em va agradar més la segona, si et dic la veritat», diu amb un mig somriure.

El que no admet cap mena de discussió és el talent de Lowena McDonell, jove protagonista de qui se n’hauria de parlar en el futur. Té aire d’estrella en potència. «Vam fer un càsting de 3.000 nenes. El Regne Unit, París, Barcelona i Madrid. Lowena és britànica, però viu a Madrid. De 3.000 van quedar cinc diamants. Quan vaig veure Lowena, que era la segona, a les altres ja no les volia ni veure. Les vaig veure però no feia falta».