Francisco Collazos: "Hi ha un excés de diagnòstics de psicosi entre els immigrants"

–¿Estan sent ben diagnosticats els immigrants que arriben a serveis de salut mental de Catalunya?

–Diguem que en el seu cas el rendiment dels recursos del sistema és menor. És pitjor.

–¿Diagnòstics erronis?

–A Barcelona, i a tot Espanya, això no s’ha estudiat amb rigor, però quan s’ha analitzat el fenomen en un gran nombre de pacients de països occidentals, on el psiquiatre pot ser del Canadà i el pacient de Nigèria, s’ha trobat un sobrediagnòstic de psicosi. No significa que sempre sigui un error.

–¿De què depèn?

–La psicosi està condicionada pels factors d’estrès que viu una persona. Vostè i jo ens podríem psicotitzar si ara entrés en aquest despatx una cèl·lula de l’Estat Islàmic, ens segrestés i no sabéssim en quin moment ens pensen decapitar. Podríem començar a delirar.

–¿Què estressa els immigrants?

–La discriminació percebuda. És  molt subtil. Hi ha agressions francament grolleres, com ho va ser la dels nazis, però després hi ha les microagressions, de les quals el feminisme pot donar molts exemples.

 

–¿El concepte de salut mental existeix en totes les cultures?

–D’alguna manera, sí. Identifica qui se surt de la norma. Implica tenir en compte variables com la seguretat, la biologia, l’economia, la política i la cultura pròpia. Això ajuda a veure la persona en el seu context.

 

–¿L’arribada d’immigració ha canviat aquí aquest concepte?

–Sí. Fins a finals dels anys 90, la consulta de qualsevol servei de psiquiatria atenia un públic bastant homogeni. Com a màxim, podíem distingir entre catalans d’arrel i nouvinguts d’altres comunitats espanyoles. Podies distingir el pagès del burgès o del barceloní de zona obrera. Hi havia diferències socials, però no culturals.

–¿Què és la cultura?

–En un sentit ampli, la cultura és com nosaltres donem sentit al món que ens envolta. Com interpretem la nostra relació amb la mort, amb els fills, o el rol que jugo com a home o dona dintre de la família. O qüestions que no ens hem plantejat mai, com el fet d’estar malalts.

–¿No tots emmalaltim de la mateixa manera?

–Quan entens que estàs malalt està condicionat per aspectes culturals. Aquí estàs malalt des del moment en què la teva condició de salut t’impedeix produir. Ho vinculem molt a la feina. Se’m considera malalt quan he d’agafar la baixa laboral.

–Això en altres cultures no és així.

–No. En cultures on l’individu com a tal no té sentit, i el sentit li ve donat per la seva pertinença a un grup superior, la família de forma extensa, es considera que estàs malalt quan la teva condició de salut repercuteix en l’equilibri i l’harmonia del teu grup. En conseqüència, la implicació del grup en la teva evolució també serà més gran.

–¿Això està vigent?

–Tan vigent com que la minoria ètnica més nombrosa a Espanya, la gitana, manté entre els seus trets que quan un d’ells està malalt van tots al metge. La cultura occidental es caracteritza per ser eminentment individualista: aquí, des de petit et preparen per ser autònom. I el cervell es prepara per funcionar en un entorn individualista o col·lectivista.

–¿Aquest tret modifica el cervell?

–Fa que certes àrees del cervell es desenvolupin més que d’altres, encara que el potencial per sentir emocions bàsiques –alegria, por, tristesa, ràbia– és universal. Totes les persones sanes les senten. La intensitat amb què es manifesten depenen de cada cultura.

–¿Tot això li arriba a la consulta?

–Els contextos que porten els pacients immigrants són desconeguts. Són una situació nova a la qual hauríem de saber donar resposta.

–¿Com hi donen resposta?

–A Catalunya es va crear el 2004 un pla director d’immigració i salut, inèdit a Espanya, que preveu la formació de mediadors interculturals. Perquè, si no hi ha una comunicació adequada i l’idioma falla ¿de què parlem?

–No s’entendran.

–No només això. Més enllà de l’aspecte  idiomàtic, hi ha les idees que poden estar culturalment esbiaixades i em poden portar a una interpretació equivocada. Aquí entra la funció del mediador, que pot advertir l’error.

–¿Disposen de mediadors?

–Ara, a la Vall d’Hebron no en tenim cap. És un reflex de la falta de sensibilitat dels rectors de tot això. Fins al febrer n’hi havia quatre, que pagava La Caixa.

 

–¿Sense mediació poden treballar correctament?

–No. Compensem la situació amb  un sobreesforç personal. Si això fos un hospital dels EUA, no podria rebre ni un dòlar de diner públic.

–¿Per què?

–Allà tenen molt present que tots els usuaris, amb independència de la seva pertinença ètnica o cultural, accedeixen igual als serveis públics.

–¿Com organitzen la psiquiatria altres països multiculturals?

–En països com els EUA, el Canadà, Holanda, Bèlgica i Anglaterra tenen present la diversitat cultural. Als EUA hi ha moltes minories ètniques, i el que no poden negar, fins a l’extrem que fer-ho es considera racista, és que pel fet de pertànyer a una minoria tindràs dificultats per aprofitar els serveis públics. Per integrar-te.

–¿Què és integrar-se?

–Jo estic integrat quan, independentment de la meva condició ètnica, religiosa o la meva orientació sexual, puc disfrutar dels serveis públics amb els mateixos drets i obligacions que tens tu. Dir que tots tenim la mateixa facilitat per accedir-hi és fal·laç.

–¿I a Catalunya?

–Quan preguntes: ¿quan està integrat algú?, et responen que quan ha après català. És evident que això va més enllà.

–Els joves de Ripoll dels atemptats del 17-A semblaven integrats.

–Efectivament. Jugaven a futbol en l’equip de Ripoll, tenien novietes, feina, havien anat al mateix institut que la resta… però segurament sentirien un estressor exclusiu: la subtil discriminació percebuda.

  

–¿Quants mediadors necessitarien?

–No es tracta d’un número, sinó de tenir la capacitat d’organitzar-ho: si demà he de rebre un noi de Gàmbia, concerto amb un mediador de Gàmbia la visita. Si ara fes això, Salut no m’ho pagaria.

–¿Aquesta situació explicaria alguns sobrediagnòstics psiquiàtrics en immigrants a Catalunya?

–És clar. Jo crec que hi ha un excés de diagnòstics de psicosi perquè no entenem què ens diuen, i perquè ells, els pacients, no entenen tampoc què els diem nosaltres. No és rara la desconfiança mútua, i, al final, incórrer que ‘això és una idea delirant’, és a dir, criteris diagnòstics de l’esquizofrènia.

–¿Com s’inicia aquest error?

–En psiquiatria no existeix un marcador biològic que et digui si hi ha, per exemple, diabetis o no. Si parlem de psicosi –la pèrdua de contacte amb la realitat–, el que he d’explorar és el teu món emocional, el teu món de les idees, com les verbalitzes i com catalogo la teva conducta. 

–Una conducta en un context.

–Sí. Potser la teva conducta i la forma com et relaciones em pot semblar molt expansiva, però és que, potser en la teva cultura africana o pakistanesa, aquesta forma de comportar-se és normal. Aquesta idea que tu expresses, que a mi em resulta estranya o delirant, perquè m’estàs explicant una cosa que té a veure amb esperits i presències percebudes, em pot fer equivocar al diagnosticar-te com a psicòtica.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

–¿Abans de diagnosticar s’han de conèixer altres creences?

–És clar. O tenir un mediador que les conegui. Creences que jo no comparteixo i que ignorava que en la teva cultura són normals, poden conduir a un diagnòstic erroni.