Ebola a l'Arc de Triomf

-¿Aquí? ¿Entre les dues tendes?

-Seria aquí, sí.

Aquí designa l'abisme entre la zona neta i la zona bruta, o la zona dels sans i els malalts, i si això no fos el passeig de Lluís Companys, ni aquest arc l'Arc de Triomf, ni passés la gent amb aire despreocupat, si les lliteres, les tendes i els vestits no estiguessin al servei d'una simulació, tot això en realitat seria terrible. Però es tracta d'això, al capdavall. Representar un centre de tractament per a pacients d'Ebola en un lloc on no hi ha Ebola és una invitació a posar-se en la pell de l'altre, del voluntari, del malalt, i a pensar que això és l'Àfrica occidental, que el centre és real, que aquí hi ha gent que morirà i que més enllà de les tanques les persones no es toquen per si de cas. Per temor, per por.

«Si això fos un centre de tractament de veritat -explica David Noguera, portaveu de la campanya Stop Ebola de Metges sense Fronteres, de la qual forma part l'exposició, oberta fins demà-, en aquesta tenda no hi hauria dues lliteres sinó nou, quatre a cada costat i una al centre. Hi hauria uns tamborets perquè els pacients hi posessin a sobre la seva roba, i aquesta dutxa i aquesta latrina que hi ha a fora estarien a dins. També hi hauria un telèfon. A cada tenda hi ha un telèfon perquè els malalts parlin amb les seves famílies». És difícil imaginar un context en què un aparell telefònic tingui tant valor. La presó, potser. Com que no hi ha gaire més a fer, els malalts parlen. Estableixen torns, límits, horaris. Necessiten aquesta porta.

Encara que no és l'única que tenen. Si això fos Monròvia, per exemple, o Freetown, o Conakry, més enllà de la doble tanca que envolta el centre hi hauria familiars i coneguts esperant els seus éssers estimats, esperant veure'ls, els que encara tenen força per aixecar-se i els que l'han recuperat, gent afortunada, capaç de desplaçar-se fins a les fronteres de la zona bruta. I allà, qui sap, sobre aquells dos metres de buit tindria lloc una conversa inimaginable, potser sobre la vida i la mort o potser sobre la imminència de l'aniversari del primogènit. «El que tampoc es veu aquí, és clar, és tota la infraestructura de suport -explica Noguera-, el suport logístic, la farmàcia, per exemple». Sí que està representada la zona on després es treuen el vestit, aquella altra porta. Aquell pont. Hi ha gent que el travessa diàriament.

Jugant amb foc

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

«El que no s'usa més, la mascareta, la caputxa, els guants, el vestit groc, es llença a les escombraries i després es crema. En tot centre de tractament hi ha una zona d'aigua i una zona de cremar. Les ulleres les rentem en clor 0.5 i després les fiquem en aigua. El davantal es reutilitza. Les fitxes mèdiques s'omplen aquí, s'escanegen i arriben a la zona neta per ordinador; el paper no surt de la zona d'aïllament».

L'epidèmia ha infectat gairebé 18.000 persones i n'ha matat més de 6.000. Ha debilitat els precaris sistemes de salut dels tres països més afectats (Libèria, Guinea, Sierra Leone) i ha posat a l'agenda la seva recuperació com a prioritat després de l'epidèmia. Els hospitals estan col·lapsats i la gent té por d'anar-hi, per això ha augmentat la mortalitat per altres malalties, notablement la malària. Tot això és el que hi ha darrere l'exposició a l'Arc de Triomf. Però per veure-ho s'ha de mirar lluny.