Majestuós The Cure

L'estètica gòtica no mor mai, i en qualsevol moment pot reaparèixer amb una nova disfressa. Però tot artista actual que s'inscrigui en aquesta tendència s'ha de posar als peus de The Cure, un grup que, com els grans, es va desprendre fa molt de la seva etiqueta baptismal i és una institució moderna en si mateixa. El grup britànic va rendir ahir a la nit un rotund autohomenatge sense retocs modernitzadors en la convocatòria més gran, per ara, d'aquesta edició del San Miguel Primavera Sound, amb unes 41.000 persones, segons l'organització.

El recinte de la plaça del Fòrum es va omplir i es va convertir en intransitable per veure els autors d'un bon contingent d'àlbums de culte dels anys 80, com Seventeen seconds i Disintegration. La banda va reaparèixer en un format diferent del de la seva última gira mundial, que va passar pel Palau Sant Jordi. Llavors va prescindir de teclista i va apostar per un mur de so guitarrer que remetia a les seves arrels més afterpunk i violentava el seu perfil més majestuós.

CAPES AMBIENTALS / Ahir a la nit, en canvi, The Cure va recuperar una identitat que, no ens enganyem, és la més celebrada i distintiva, amb les característiques cortines ambientals i textures vaporoses. Robert Smith va oficiar la seva missa escènica venerable, amb el maquillatge i els cabells embullats que constitueixen la seva imatge icònica, flanquejat per una banda apuntalada en còmplices de llarg recorregut com Simon Gallup i Jason Cooper. El grup celebra en aquesta gira el 20è aniversari del doble àlbum Wish, el treball que va consolidar el seu potencial comercial.

L'actuació es va obrir amb mitjos temps solemnes, Plainsong i Pictures of you, i va començar a accelerar el ritme amb High i Love song. El repertori va anar integrant cançons populars com In between days i Just like heaven, alternades amb fetitxes dels seus anys més gòtics, com l'espessa A forest. Al tancament d'aquesta edició, Robert Smith es penjava la guitarra acústica per proclamar que, a més de càntics sinistres, la seva obra també conté tornades lleugeres tan pop com Friday I'm in love.

L'actuació de The Cure va concentrar un públic multitudinari, sensiblement superior al que va acompanyar hores abans Rufus Wainwright. El canadenc va venir amb una àmplia banda amb el concurs de coristes i d'un col·laborador de luxe, Teddy Thompson, a la guitarra i veus, que va disfrutar de cert protagonisme en l'adaptació de One man guy, una peça del pare de l'estrella, Loudon Wainwright.

L'actuació va tenir una mica de tot: cinc cançons del nou disc, Out of the game i una selecció de peces de la seva obra anterior, amb rescats de Greek song, The one I love i 14th street. Wainwright va passejar el seu bon humor habitual («estic actuant a l'hora en què vosaltres deveu estar esmorzant», va estimar en una interpretació molt lliure del nostre règim horari) i va haver d'anar al gra perquè el recital va resultar especialment condensat. «No presentaré els músics perquè no tenim gaire temps», va apuntar.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L'actuació no va arribar a una hora, una pena considerant que, fa unes setmanes, a Granada, va arribar a les dues hores i mitja. El format de festival té, a vegades, aquestes coses. Suggerim als senyors promotors de concerts que pensin en Rufus Wainwright per a les seves programacions d'hivern en auditoris i teatres: la presentació d'Out of the game mereixeria repetir.

COINCIDÈNCIA DOLOROSA / L'actuació de l'autor de Going to a town va tenir un altre problema: la coincidència amb el recital de Marianne Faithfull a l'Auditori del Fòrum, que va tenir alguns seguidors amb el cor dividit. Els que es van desplaçar fins al triangle blau de Herzog i De Meuron també la van encertar, perquè la cantant britànica va oferir una suculenta sessió amb textures de blues i rock veterà que va incloure cançons fetitxe com As tears go by (que Mick Jagger i Keith Richards li van compondre el 1964) i Broken English. Noblesa i ferides de guerra al Primavera Sound.