ERC aposta per la desobediència en política social després del 21-D

¿Què passarà si el bloc independentista guanya les eleccions? Aquesta seria més o menys la pregunta que s'escampa en els cercles secessionistes, encara despistats per la proclamació però no aplicació de la declaració d'independència. En l'aspecte simbòlic, la legislatura catalana, avortada per Mariano Rajoy el 27 d'octubre, ja va arribar al zenit secessionista amb la proclamació de la nova república, i per tant ulteriors unilateralitats en aquest camp semblen difícils.

Tant és així que tant el PDECat com ERC no s'amaguen d'afirmar que la independència, si es dona, serà fruit d'un pacte amb l'Estat, és a dir, bilateral. Els republicans afirmen, de fet, que aquest sempre ha sigut el pla, que la unilateralitat no és un estat polític desitjat, sinó que ha estat determinat per la negativa del Govern a asseure's a negociar qualsevol escenari que superés la Constitució.

De fet, totes les accions del Govern català han anat encaminades més a forçar Rajoy a seure a negociar un referèndum que a creure que, pel seu compte, podria convertir Catalunya en un estat. Finalment, Esquerra no es cansa d'afirmar que fins i tot en el més unilateral dels escenaris incloïa, com a final de festa, una negociació amb l'Estat per al repartiment d'actius i passiu i l'assumpte del deute sobirà que té contret el regne d'Espanya i que ja supera el 100% del PIB.

Sense cos per a jotes

La implacable acció de l'Executiu central, tant en la versió policial, amb la seva brutal persecució de les urnes l'1-O, com en la judicial, amb tots els empresonats, deixen el cos dels independentistes amb pocs ànims de més jotes simbòliques. Ni es pot fer més que la ja declarada independència, ni és prudent fer-ho.

ERC, favorita a les enquestes, està en ple procés de redacció del seu programa electoral, que combina amb la negociació amb el PDECat i la CUP d'una sèrie de punts comuns que donin consistència a la idea de front unitari. Com ja va avançar aquest diari la setmana passada, els republicans aposten per “dotar de contingut” la nova república. És a dir, tirar endavant al Parlament una llista d'iniciatives de caràcter social que serveixin per identificar la independència de Catalunya amb el benestar de la societat.

Però és que Esquerra vol anar més enllà. Lluny de desafiar l'Estat amb noves declaracions de caràcter simbòlic, vol portar fins a les últimes conseqüències, és a dir, fins a la desobediència de les lleis espanyoles, la seva defensa de les mesures socials que es puguin aprovar o, encara més, que ja hagin sigut sancionades pel Parlament. Es tractaria de fer una marrada per les carpetes socials i desenvolupar una ‘unilateralitat social’. L'independentisme no té previst tornar als quarters d'hivern ni abraçar un nou autonomisme.

Pobresa energètica

Els motius són variats i, de fet, ja va ser proposada pels republicans quan el Govern va recórrer la llei de pobresa energètica al Tribunal Constitucional, que va comportar la suspensió automàtica. El més obvi és vincular el pols amb l'Estat amb mesures que afecten directament la població i posar l'Executiu en un compromís. No és el mateix carregar contra qui declara la independència que contra els que promouen que ningú es quedi sense calefacció a l'hivern. O els que aposten per la renda garantida i, fins i tot, els que busquen la racionalitat mitjançant una reforma horària.

N'hi ha una altra més política. I té relació amb els comuns, un partit que té com a lideressa indiscutida Ada Colau, l'avui alcaldessa que va construir l'aura que la va portar a l'edifici est de la plaça de Sant Jaume precisament sobre la desobediència social, en el seu cas, amb els desnonaments.

Queda clar que els comuns no recolzaran mai una declaració d'independència i que la seva aposta és un referèndum pactat. Però, si el nou Govern fa la marrada social per desafiar l'Estat, ¿de quina part es posaran? ¿La força d'Ada Colau pot renegar de l'aplicació il·legal de la llei de pobresa energètica? 

Previsibles fissures internes

Una altra cosa és que el fet d'abandonar els simbolismes i passar a debatre el que afecta de ple els ciutadans passi factura interna en el front independentista. El grup parlamentari de Junts per Catalunya obeirà, presumptament, les directrius del PDECat en un moment en què la seva coordinadora general, Marta Pascal, s'ha fixat com a gran objectiu recalcar el perfil propi dels postconvergents, després d'anys d'excessiu contacte, i ells temen que contagi, tant amb republicans com amb anticapitalistes.

I marcar perfil significa, òbviament, distanciar-se dels postulats d'ERC i la CUP. Per l'altre costat, dels mateixos anticapitalistes que fan bandera de la desobediència total. I entre els uns i els altres, ERC, que busca ser la nova biga mestra del catalanisme, és a dir, l'habitant de l'anomenat gran espai central, i, a la vegada, mantenir el seu tarannà esquerranós.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

Cal subratllar que tot el relat se sustenta sobre una eventual majoria parlamentària independentista i, òbviament, per això és el seu escenari, una victòria d'ERC sobre JxC. ¿I el 50%? Esquerra veu més que possible que s'hi arribi i, si s'hi arriba, és palmari que dotaria el discurs independentista d'un gran reconeixement moral sobretot de cara a les cancelleries internacionals. Però l'objectiu primari d'ERC és el triomf en escons del secessionisme que renovi el mandat democràtic del 27-S.

Hi ha qui sospita a la seu de la carrer de Calàbria que arribar al 50% és imprescindible just fins que s'hi arribi, i que si s'aconsegueix aquesta variable desapareixerà del discurs constitucionalista com per art de màgia. Però les majories parlamentàries queden aquí.