Anar al contingut

Dos anys de vaivens independentistes

El sobiranisme ha anat readaptant els seus missatges al llarg de la legislatura davant de cada obstacle

Les contradiccions sobre el referèndum, els canvis de tàctica i els cessaments han presidit el mandat

FIDEL MASREAL / BARCELONA

puigdemont

periodico

Des d’abans de les eleccions celebrades el 27 de setembre del 2015, les anomenades «plebiscitàries», l’independentisme ha anat readaptant el seu discurs i els seus lideratges a mesura que la realitat anava fent inviables alguns camins i determinats dirigents. Aquestes són algunes de les modificacions que ha anat patint el relat, pel que fa als horitzons per seguir i els seus protagonistes.

La convocatòria mateixa de les eleccions del 27-S va ser el fruit d’un llarg procés de tensió. La líder de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va demanar a Artur Mas que, a canvi del suport de l’organització al succedani de consulta del 9-N (el procés participatiu), aquest convoqués eleccions en dos mesos. No ho va fer. Finalment va accedir a fer-ho en un pacte amb Esquerra Republicana sobre els pressupostos. Però l’acord incloïa renunciar a la llista única... que mesos després va reaparèixer per imposar-se per part de Mas i les entitats sobiranistes sobre el criteri d’ERC.

1- La declaració... d’intencions

Després dels comicis, Junts pel Sí va trigar poc a modificar el famós full de ruta amb què s’havia presentat als comicis (un pla per arribar a la independència en 18 mesos) perquè el nou president, Carles Puigdemont, en la seva primera entrevista a TV-3, va negar que el programa parlés de declarar la independència durant la vigent legislatura. Esquerra va haver de recordar el que era obvi: que aquella declaració sí que figurava en els plans del programa electoral. Finalment es va optar per una solució salomònica i es va parlar d’una «declaració d’intencions».

2- El retorn al referèndum

El Govern de Junts pel Sí va criticar reiteradament al Parlament als comuns que continuessin reclamant un referèndum pactat amb l’Estat. Era una pantalla passada, adduïa el Govern. Però quan la CUP va decidir no recolzar els primers pressupostos de Puigdemont i aquest va convocar automàticament una qüestió de confiança, el principal argument amb el qual va atraure els cupaires va ser el ja cèlebre «referèndum o referèndum».

Els impulsors d’aquest gir de guió –les entitats sobiranistes i la CUP– van obtenir al principi rebutjos molt sonats en el sobiranisme, com el del convergent Francesc Homs, candidat a les eleccions generals: «Cada vegada entenc menys l’ANC».

3- Els consellers que se’n van

Prèviament a la celebració del referèndum unilateral, el Govern de la Generalitat es va sotmetre a una autèntica purga interna. Primer va ser cessat de manera fulminant el titular d’Empresa, Jordi Baiget, per qüestionar en una entrevista l’estratègia sobiranista i el paper de Puigdemont. Poc després se’n van anar el secretari del Govern, Joan Vidal de Ciurana; la consellera de Presidència i portaveu, Neus Munté, i els responsables d’Interior, Jordi Jané, i Ensenyament, Meritxell Ruiz. Tots ells de manera indissimulada perquè no es veien emprenent el camí de la unilateralitat.

4- L’aposta per noves eleccions

Va arribar finalment el referèndum i la violenta repressió durant la jornada de l’1-O. El Govern va mostrar la seva satisfacció per haver pogut celebrar la consulta i en el sobiranisme ja van sorgir veus reclamant la convocatòria d’eleccions. Seria un altre gir en el procés perquè la promesa era la de posar en marxa el resultat de les urnes, és a dir, proclamar la independència en cas de victòria del sí. Mentre la CUP exigia no demorar al Parlament la solemnització de la independència i treballar per posar-la en marxa, veus postconvergents insistien Puigdemont en la necessitat d’anar a les urnes per ratificar el que havien expressat els ciutadans en una consulta feta en condicions extremes de violència (i sense reconeixement internacional que donés validesa a una posterior declaració unilateral d’independència).

5- Independència... i suspensió

Finalment, el 10 d’octubre, amb una expectació mediàtica mai vista al Parlament des de la recuperació de la democràcia, Puigdemont va comparèixer per anunciar que assumia el mandat del referèndum per portar a terme la independència… i a continuació decidia suspendre l’aplicació de tal independència en benefici d’un procés de mediació internacional entre les parts, l’Estat i la Generalitat. Mediació que de moment no s’ha dut a terme.

L’independentisme va patir un autèntic còctel d’emocions en qüestió de minuts. I es va intentar compensar el gir de guió amb la firma solemne al Parlament d’un document que proclamava la independència de Catalunya. El van firmar els membres del Govern, com també els diputats de Junts pel Sí i la CUP. Aquests últims, juntament amb les entitats sobiranistes, encara amb el rostre clarament enfadat pel que havia dit Puigdemont a l’hemicicle un parell d’hores abans.

6- La DUI... i tothom cap a casa

El (pen)últim gir del guió sobiranista i probablement el més sever cop de volant, que ha deixat en estat de xoc una bona part de les bases del procés, va tenir lloc el 27 d’octubre passat, quan el Parlament va aprovar finalment –en una votació secreta i amb gairebé mig hemicicle fora de la Cambra en senyal de protesta– una proposta de resolució que en el seu preàmbul proclama la independència de Catalunya i que en la part dispositiva desplega les mesures que cal portar a terme per implementar l’Estat propi. Un dia abans, Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions a canvi de que l’Estat deixés sense efectes la suspensió de l’autonomia.

La declaració d’independència al Parlament va ser un acte després del qual es va desencadenar l’emoció als carrers de Barcelona i de bona part de la resta de Catalunya per part de l’independentisme. Però la independència no es va fer realitat. Ni es va arriar la bandera espanyola al Palau, ni el president ni els consellers van prendre les primeres mesures com a membres d’un nou Estat.

Va arribar el cap de setmana i es va parar l’activitat institucional. Només es va veure Puigdemont passejant per Girona amb la seva dona. I el dilluns següent, a mig matí, EL PERIÓDICO va avançar que el president era a Brussel·les… amb diversos dels seus consellers, per eludir la justícia espanyola que estava en procés de citar a tot el Govern a l’Audiència Nacional per la declaració d’independència.

7- Pascal comença la reflexió

El 30 d’octubre, la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, va fer per primera vegada autocrítica sobre les últimes decisions preses per l’independentisme, com la proclamació de la independència al Parlament el divendres anterior. En una entrevista a TV-3, la dirigent sobiranista va admetre que potser es va considerar que seria molt fàcil fer efectiva la secessió.

Pascal va admetre «una certa sensació que això era bufar i fer ampolles» i va explicar: «Nosaltres hem fet el que tocava, el fet que no hi hagués reconeixement internacional o que per exemple els Mossos hagin hagut de continuar a les ordres del Govern del PP ha generat la sensació no sé si de desencant...». «El que ens ha passat és que hem donat per molt fàcil una cosa que potser no és tan fàcil però que era possible, ho hem fet possible; ara, el Govern del PP ens ha parat una trampa, unes eleccions autonòmiques al davant. Un plebiscit que ens interpel·la», va afegir.

8- La declaració... simbòlica

El dia 9, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va dir davant el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena que la declaració unilateral d’independència havia sigut «política i simbòlica», sense validesa jurídica. Els membres de la Mesa van declarar que el que s’havia votat formava part del preàmbul de les resolucions, per la qual cosa el que havia aprovat la Cambra no tenia valor jurídic, informa Ángeles Vázquez.

9- La unitat... en tres llistes

Després de l’empresonament dels dos Jordis (Sànchez i Cuixart), líders de l’ANC i Òmnium respectivament, i el de bona part del Govern, l’independentisme torna a mostrar unitat i voluntat de reafirmació de cara a les eleccions convocades per Rajoy en virtut de l’article 155 de la Constitució que va suspendre l’autonomia. Però a l’hora de la veritat, totes les crides a la unitat són innòcues.

Els tres blocs principals del sobiranisme, el PDECat, ERC i la CUP, es presenten en llistes separades en uns comicis en els quals tampoc és clar si teixiran un punt programàtic comú, i què dirà aquest text. Més enllà d’exigir la retirada de l’article 155 i la sortida de la presó dels «presos polítics», ¿es defensarà fer realitat la república? ¿S’apuntarà de nou la necessitat d’un referèndum pactat com a solució definitiva? ¿Es plantejarà una batalla més a mitjà i llarg termini? 

10- Puigdemont rectifica

Probablement qui ha insistit més per aconseguir una llista única ha sigut el president cessat. Finalment, després d’una sessió de cap de setmana de converses amb la cúpula del seu partit desplaçada a Brussel·les, Puigdemont rectifica i accepta encapçalar una llista del PDECat a la qual es donarà la màxima aparença de transversalitat i obertura amb la incorporació de candidats independents, noves cares del món local i la presència, això sí, dels consellers empresonats i els desplaçats a Brussel·les.

11- Més exercicis d’autocrítica

L’últim gir de guió de l’independentisme ha sigut el de passar de defensar amb vehemència tot el que havia passat des del referèndum unilateral i la proclamació de la independència a fer autocrítica respecte de la no implementació de l’Estat propi. Una de les primeres que ha fet aquest exercici autocrític ha sigut Clara Ponsatí. La consellera d’Ensenyament cessada ha admès: «No estàvem preparats per donar continuïtat política de manera sòlida als resultats del referèndum de l’1 d’octubre». També ERC i la CUP han sigut autocrítics (i crítics) per la falta de preparació de les estructures d’Estat.

En tot cas, s’ha al·ludit a l’amenaça de violència per part de l’Estat com un dels arguments que van portar a no tirar endavant la república després de la DUI. D’aquesta autocrítica és possible que en surtin els nous paradigmes i els fulls de ruta –unificats o diversos– amb els quals l’independentisme encari una nova etapa, després de l’autèntic Dragon Khan que s’ha viscut els últims anys, i en especial les últimes setmanes, en el terreny sobiranista.

0 Comentaris
cargando