Trempera desescalada a Lluís Companys

Imagineu-vos que un culer viatja en el temps fins al 20 de maig del 1992, fins a la final de Wembley. Sap perfectament que en el minut 111 Koeman llançarà una falta i marcarà el gol que li donarà al Barça la seva primera Copa d’Europa. Està tranquil; convençut del que vindrà. Però no, davant els seus nassos, el robust defensa holandès estavella la pilota a la barrera. I la pilota no entra. La seva seguretat ensorrada. Tot el que donava per garantit fet miques. 

    

Més o menys així, desencaixats, es van quedar els milers de persones que ahir es van congregar al passeig de Lluís Companys després d’escoltar la declaració d’independència amb fre anunciada per Carles Puigdemont. Van ser milers els convençuts que van seguir en directe el ple del Parlament a través de pantalles gegants i sota l’impenitent sotragueig d’un parell d’helicòpters. Per aquí també van passar una trentena de tractors del Maresme. El Santi va trigar dues hores a recórrer la trentena de quilòmetres que separen Cabrera de Mar de Barcelona. 

    

Diu que deu haver gastat uns 15 litres de combustible, i que és la tercera vegada que ell i el seu vehicle de feina fan aquest recorregut en els últims dies. «I vindrem les vegades que faci falta, tenim permís de la dona». Van ser els primers a marxar després de les paraules del president. 

El desinflament va ser unànime. Però es va pair per barris. També per edats. Els més joves i menys viscuts van ser els que van encaixar més malament que Puigdemont posés en suspens la declaració unilateral d’independència. «Un discurs correcte, però em sembla un traïdor. Ens ha enganyat a tots», es queixava un noi, camí del metro. «Paciència, que l’Estat propi no s’aconsegueix en dos dies», va aportar un senyor gran de l’Eixample. «¿Amb qui mediaràs si a Madrid diuen que no hi ha res de què parlar?», es va lamentar una noia que carregava la carpeta de la universitat. «Almenys ara tothom veurà com es comporta el Govern central davant la porta del diàleg», va defensar un veí d’Argentona. 

    

L’ovació més forta de la nit se la va emportar el president quan va recordar el dèficit fiscal, els 16.000 milions que el Govern calcula que cada any se’n van a Madrid per no tornar mai més. També va rebre forts aplaudiments el record a tots els que van dormir en escoles la nit prèvia al referèndum de l’1 d’octubre i el «mai ho oblidarem» que va brandar en referència a la repressió policial durant la consulta. El més escridassat, la menció a Felip VI. La irrupció del diàleg i de la mediació internacional ho va refredar tot. Lleugers xiulets. Cap aplaudiment. Cap crit d’independència. Res. Els altaveus es van sentir més que mai. Quan Inés Arrimadas va pujar al púlpit, una majoria va començar a desfilar. 

Partida a mitges

Notícies relacionades

La CUP deixa en suspens el seu suport al Govern i no descarta abandonar el Parlament

Un sobtat atac de mal d'altura

Tan sols l’aparició en escena de Xavier García Albiol va despertar un unànime, tot i que en sordina, «in, inde, independència». Amb Anna Gabriel es va recuperar l’ànim, però no va ser prou tirita per a una ferida tan sagnant. 

Abans que comencés tot, sis veïns del barri estaven disputant una partida de petanca al passeig, com fan cada tarda. Portaven un cabreig monumental perquè no parava de passar gent pel mig de la pista. Entre els jugadors, el Luis, el Marino i el Juan. Veterans. Han compartit les bondats d’aquest esport, l’estratègia (cada partida dura gairebé una hora) i llançaments com el carreau: llançar la bola en paràbola de manera que desplaci la de l’oponent i que la pròpia quedi al mateix lloc. Treure’n un per posar-n’hi un altre. Pura política, això de la petanca.