DUI a la vista

El balanç de l’1-O ha resultat agredolç per als dos governs. El de l’Estat, perquè ha aconseguit desbaratar el referèndum pròpiament, però no ha impedit una altra gran mobilització i, a més a més, pateix la seva pròpia pena de telediari, això sí, a nivell internacional, amb la successió d’imatges de la brutalitat que van exercir les forces i cossos de seguretat. El de la Generalitat, perquè ha percebut, finalment, la potència de l’enemic i no ha aconseguit un resultat que sigui homologable per a la comunitat internacional (els observadors 'dixit'), però en canvi s’han guanyat les simpaties de l’opinió pública mundial. Rebre pals amb els dos braços alçats quan s’intenta votar és visualment imbatible.

L’1-O ha desmentit, també, un dels mantres del secessionisme: que la visió de la Guàrdia Civil emportant-se’n, a la força, les urnes provocaria la immediata intervenció de la comunitat internacional. Cras error. La diplomàcia es mou per molts paràmetres, entre els quals, freqüentment, no hi ha allò que es pressuposa ètic. Només s’ha de sentir el debat d’ahir al Parlament Europeu, en què les tres principals famílies polítiques (conservadors, socialistes i liberals) van donar el seu ple suport a Mariano Rajoy i al Rei.

Davant aquest panorama, l’independentisme només té una sortida, que és seguir endavant. Per diverses raons. Perquè apareix al seu programa electoral del 27-S; perquè ho mana la llei del referèndum que ells mateixos van aprovar fa menys d’un mes i, sobretot, perquè la inacció internacional demana una escalada. I aquest esglaó es diu declaració d’independència.

Ple atribolat

El dia escollit és el 9 d’octubre, per a més inri, el dia del  País Valencià. Es preveu un ple del Parlament atribolat, semblant al del 6-7 de setembre, perquè, lògicament, la valoració dels resultats d’un referèndum que se surt de la norma constitucional i la declaració d’independència respecte a aquesta Carta Magna han sigut considerats il·legals pels lletrats del Parlament, que analitzen les disposicions amb la lupa de la Constitució espanyola de 1978.

¿I què es votarà? Queden encara molts dies, tants com quatre, i hi ha massa visions, especialment al PDECat, per poder-ho aventurar. Es preveu alguna cosa contundent, però al mateix temps flexible per si es produeix una mediació que, ara mateix, l’Estat ni desitja ni espera, com va deixar ben clar Felip VI. En la línia del que Carles Viver Pi-Sunyer va deixar escrit el 2014 en el seu primer informe al Consell Assessor per a la Transició Nacional: «La DUI no hauria de ser mai una reacció precipitada i hauria de contemplar un possible escenari de ratificació posterior per part dels ciutadans de Catalunya».

El nou marc mental en què juga el secessionisme és el de la mediació, perquè sap que, novament, l’Estat no l’acceptarà. Puigdemont va dirigir un missatge institucional de resposta al que va travar Felip VI el dia anterior. A la mateixa hora, les nou del vespre. Gairebé l’hora de la Champions. Una forma de dibuixar un duel entre caps d’Estat. I el to va ser el mai sentit en 40 anys. Puigdemont li va deixar anar al Rei un «així, no» que segur que va coure al palau de la Zarzuela. 

Que l’Estat no vulgui cap mediació i que alhora les potències europees, com Alemanya, assenyalin que no pensen intervenir-hi, no significa que no hi hagi ofertes per mediar. Per exemple la de Podem, que suggereix a cada executiu que elegeixi els seus padrins i es posin a negociar. El Govern català, per la seva part, ha mantingut contactes amb l’Arquebisbat de Barcelona i l’Abadia de Montserrat.

Fins i tot el 'lehendakari', Iñigo Urkullu, que mostra davant el procés la mateixa incomoditat que mostrava Artur Mas quan el PNB apostava pel 'pla Ibarretxe', s’ha ofert al president de la Comissió Europa, Jean-Claude Juncker, per mediar.

Pèrdues de l'Ibex 35

I és que la idea que s’ha de mediar entre dos governs que estan tan enfrontats comença a prendre cos. Diversos sectors demanen a crits una solució negociada perquè hi ha una variable que no controla l’Executiu de Mariano Rajoy i és l’econòmica. L’Ibex 35  va perdre ahir gairebé un 3% i la prima de risc, desapareguda per al gran públic des del 2012, torna a treure el nas als mitjans i això significa que està pujant.

Després hi ha el sector bancari. Els grans bancs catalans, CaixaBank i el Banc Sabadell. Les dues entitats han deixat clar que davant la «inquietant» (Josep Oliu dixit) situació política el seu objectiu serà protegir sempre els interessos dels seus clients. Una frase tan ambigua com òbvia en la mesura en què els bancs no tenen una solució òptima a l’assumpte, sinó la del mal menor. O perden Espanya o perden Catalunya.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Això sí, de passos per al desglaç, cap. No només l’ombra de la suspensió de l’autonomia segueix més que present, sinó que l’Estat manté la pressió. L’Audiència Nacional va cridar a declarar com a imputat, no només Jordi Cuixart (Òmnium) i Jordi Sànchez (ANC), com s’esperava, sinó també el major dels Mossos Josep Lluís Trapero, l’últim heroi dels independentistes. Tots tres hauran de respondre per un delicte de sedició pel setge a la Conselleria d’Economia, quan va ser intervinguda per la Guàrdia Civil.

I, finalment, l’Exèrcit entra en acció. Ara com ara, només en tasques logístiques i per preparar un campament per a les unitats policials. Defensa apareix en l’equació i per mostrar que la presència policial es prolongarà en el temps.