Aquí va començar tot

Si hi ha un lloc, en el que en circumstàncies normals seria un dia de reflexió, on un es pot passejar per dir aquí va començar tot (des del conflicte Catalunya-Espanya fins al discurs sobre el conflicte Catalunya-Espanya) potser és en aquest quilòmetre zero que és el Born. O al Museu d’Història de Catalunya, ben a prop. Això van pensar ahir alguns visitants forans que van aprofitar el dia per intentar comprendre algunes claus del procés. 

Al Museu d’Història de Catalunya, la peça seleccionada que rep aquests dies el visitant és el que queda de l’estelada que la Unió Catalanista va entregar el 1915 als voluntaris catalans que partien a les trinxeres de França. Benjamin, alemany, interessat en la història de l’anarquisme en la transició, conclou que el museu «té una narrativa nacional, que comença amb la bandera i acaba amb la pregunta cap on va Catalunya», i afegeix que a Alemanya la principal inquietud és «que si Catalunya se separa surt de la UE, i això és un problema».

«Estic mirant d’entendre-ho»

Philip Dixon, professor jubilat d’Arqueologia de la Universitat de Nottingham, ha sintonitzat en canvi amb el discurs del museu, que considera magnífic didàcticament. «El que més m’ha impressionat és veure que Catalunya fa 300 anys que lluita per la seva independència. 300 anys, i segueix», repeteix.  També s’ha passejat per la ciutat: «He vist molta gent jove, orgullosa, amb banderes. I està bé que vulguin seguir a Europa i no cometre l’estupidesa que hem comès al meu país. Desitjo el millor per a Catalunya».

Algun dels (no gaires) visitants del museu han vingut expressament per ser el dia que és i per entendre què està succeint. La Neus acompanya l’Iñaki, arribat del País Basc, sorprès perquè esperava més tensió. Encara més metòdica és la visita d’una parella instal·lada fa un mes a Barcelona: Max Parra, mexicà, que visita el museu per «conèixer la història del separatisme, una cosa complexa i fascinant a la vegada», i Consuelo Soto Balcells, cubana de Miami, neta d’un republicà de Lleida que va morir a l’exili perquè es negava a tornar «fins que morís aquell gos de Franco».

«Estic mirant d’entendre el màxim possible. Si li anirà millor a Catalunya sent una república jo no soc qui per dir-ho», assegura, però el sorprenen les «mesures dràstiques del Govern espanyol». Tant com li estranya a Max Parra l’«hostilitat cap als catalans» que ha vist a les altres ciutats d’Espanya que ha visitat. «I el plantejament que és necessari sotmetre’ls. Potser això –afegeix– explica millor l’actitud defensiva de la gent aquí, a Barcelona». Tots dos, per cert, comencen aquest mes a estudiar català.

Passem pel Born. D’allà surt un grup de parelles madures procedents de Guipúscoa. «Som espectadors molt atents d’aquest gran exercici de desobediència, tan cabal», diu Elena Berazadi, a qui no la sorprèn «la poca visió política del Govern d’Espanya». «S’està tirant endavant un procés modèlic, i això ens fa enveja», afegeix l’arquitecte Ganix Larratxe. Estan sorpresos després d’haver-se creuat amb la manifestació antiindependentista plena de banderes d’Espanya. «Ens ha estranyat bastant, no sé si això aquí és més normal, però bé, també està bé que ells es manifestin...». També els impressiona l’atreviment amb què la gent planta cara als guàrdies civils, sense por de rebre a canvi un cop de culata.

¿I al Poble Espanyol?

Però de la mateixa manera que no es pot prendre el pols a l’ànim del país a partir dels mobilitzats per mantenir les escoles obertes fins que arribin les urnes (i s’haurien de buscar els que ni avui vetllen ni demà votaran), també hauríem d’equilibrar la mostra amb un altre tipus de visitants menys voluntariosos. ¿On? No se’ns acudeix un altre lloc més allunyat de les ruïnes del Born que el Poble Espanyol de Montjuïc. I cap allà anem. Willy, un belga, després de quatre o cinc visites a Barcelona, finalment ha vingut aquí. «Perquè m’agrada molt Espanya», diu. No està gaire assabentat de la situació política. ¿I l’ambient a la ciutat? «A diferència de Grècia, aquí tot està molt net», afegeix. Bé, no parlàvem precisament d’això... «Ah, sí, les banderes, una cosa molt típica de Catalunya», conclou.    

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

Priscila i Diego, costa-riquenys, van arribar divendres desprevinguts. Ja en el trajecte de l’Aerobús van trobar la primera mani. «Molt pacífica, molt centrada», destaquen.  Pregunten si demà seria una espècie de «festa nacional». «A Costa Rica els dies en què es vota se celebra tenir el dret de votar, hi ha festes i banderes. ¿Aquí serà així?», pregunta Priscila. Bé, segons com ens ho mirem. ¿I això del Poble Espanyol». «És 'vacilón'», sentencia.

Miracle. Algú que parla en català. Ella, la Sandra, de Terrassa, treballa aquí. «Jo més espanyola no puc ser. ¿Demà? Hi haurà molt enrenou i no arribarà a votar ningú», assegura. Ell, Toni Abad, inspector retirat de bombers, porta una camisa amb flames i, a sota, una part fosforescent amb un Sí a la independència. «Si alguna escola està tancada, que diguin que hi ha fum i els bombers aniran a obrir-la», diu. Semblen una mostra representativa del país...