¿Com hem arribat a l'1-O?

Com a ‘Atrapat en el temps’, coneguda comunament com ‘El dia de la marmota’, la política catalana s’ha passat més d’un lustre girant sobre el mateix tema. No obstant, i igual que a la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray, han anat apareixent escenes que feien la sensació que s’acostava el desenllaç. Aquests són els moments ‘històrics’ més sonats. 

20 de juny del 2010. La retallada de l'Estatut

Per a molts, aquest és l’origen d’una gran desafecció. Després de quatre anys de deliberació i set projectes de sentència, el Tribunal Constitucional va raspallar-ne el que havia sigut aprovat pel Parlament, pel Congrés i ratificat pels catalans en referèndum el 18 de juny del 2006. Responent al recurs del PP, el mateix que va recollir firmes contra la norma, els magistrats van anul·lar-ne 14 articles i van reinterpretar-ne el contingut de 23 preceptes més. Catalunya va mostrar el seu malestar amb una gran manifestació el 10 de juliol. Però heus aquí que un any després, en les eleccions generals del 2011, el PP va passar de 8 a 11 escons a Catalunya.

20 de setembre del 2012. Fracassa el pacte fiscal

Llavors soci del PP al Parlament, el president Artur Mas va sortir aquell dia de la Moncloa amb un no rotund de Mariano Rajoy a un pacte fiscal per a Catalunya. El juliol anterior, la Cambra catalana havia sol·licitat el concert econòmic en una votació que en els punts clau va comptar amb el sí de CiU, ERC i ICV, però el rebuig del Govern central ja estava clar abans fins i tot que es reunissin els dos mandataris. Amb aquest bagatge, la Diada del 2012 va donar el tret de sortida al que posteriorment es batejaria com el procés amb una multitudinària manifestació a Barcelona on el pacte fiscal va quedar sobrepassat pel lema Catalunya, nou estat d’Europa.

23 de gener del 2013. L'engegada oficial del procés

Després de perdre 12 diputats (de 62 a 50) en les eleccions al Parlament de novembre del 2012 i substituir el PP per ERC com a soci, el Govern de Mas va posar rumb a Ítaca aprovant amb els republicans i Iniciativa una resolució que definia Catalunya com a subjecte polític, jurídic i sobirà; és a dir, que podia exercir l’autodeterminació. Aquell 23 de gener del 2013 començava a rodar oficialment el procés. I també s’esquerdava el PSC: cinc diputats socialistes van ignorar la consigna de la direcció, en mans de Pere Navarro, i van optar per no votar en comptes de prémer el botó del no. Resultat: 85 a 41. Amb un sí crític de la CUP inclòs (un sí i dues abstencions).

9 de novembre del 2014. El procés participatiu

Va començar plantejant-se com un referèndum, després se’n va dir consulta i al final es va parlar de procés participatiu. Després que el Constitucional va vetar la seva idea inicial (com també va suspendre la resolució de sobirania) i després que alguns partits es despengessin del seu pla alternatiu, Mas va convocar els catalans a pronunciar-se sobre la independència. Sense la pressió judicial ni policial de l’1-O, aquella convocatòria (en què podien votar majors de 16 anys i estrangers residents) es va saldar amb els resultats següents: 2.305.290 participants i un 80,8% de sí-sí (la pregunta era doble). Aquella nit, el president va demanar a Rajoy un referèndum efectiu.

27 de setembre del 2015. Accelerada cap a Ítaca

Dinamitada la federació de CiU i units Convergència i ERC en Junts pel Sí, aquesta coalició independentista va sumar en unes noves eleccions autonòmiques els 62 diputats amb els 10 de la CUP per formar majoria absoluta al Parlament. Van guanyar en escons però no en vots (van treure el 47,8% de paperetes), tot i que això no els va frenar en la ruta cap a la independència. El 9 de novembre d’aquell mateix any, la Cambra catalana va aprovar una altra resolució sobiranista en què s’iniciava la «creació de l’Estat català independent en forma de república». Un dia després, la CUP donava a Mas la seva primera carbassa en el debat d’investidura.

10 de gener del 2016. La preindependència de Puigdemont

Després d’un inversemblant empat assembleari a 1.515 vots i una posterior cimera per fixar la posició final, la CUP va donar el no és no definitiu a Mas el 3 de gener del 2016 i el va enviar «a la paperera de la història». Però quan tot abocava a eleccions, el líder nacionalista va fer un pas enrere («al costat», va dir ell) i va pactar amb els anticapitalistes cedir el lloc a Carles Puigdemont a canvi «d’estabilitat parlamentària». En la investidura, el nou cap del Govern va donar per oberta la fase de «preindependència» i no es va desviar gens del que dictava el programa electoral de JxSí: declarar la independència als 18 mesos sense necessitat de referèndum.

28 de setembre del 2016. "Referèndum o referèndum"

En qüestions del procés no hi havia fissures, però el rebuig de la CUP als pressupostos del 2016 va portar Puigdemont a redoblar l’aposta amb els anticapitalistes amb una qüestió de confiança. O el recolzaven, o el procés se n’anava en orris i convocava eleccions. En el seu discurs en aquell debat, el president va oferir un nítid missatge compromès amb la independència, però va introduir un matís substancial: «Referèndum o referèndum». JxSí tornava a una pantalla que havia donat per superada el 27-S i que no apareixia en el seu programa electoral. En tot cas, amb aquelles paraules Puigdemont es va guanyar el suport de la CUP, que sí que va avalar els comptes del 2017.

13 de març del 2017. Inhabilitats pel 9-N

L’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau van rebre el 13 de març el revés del Tribunal Superior de Justícia de Ca-talunya per la convocatòria de la consulta del 9-N. El primer va ser inhabilitat per dos anys  i multat amb 36.000 euros, i la segona i la tercera van ser suspeses per un any i mig. Deu dies després, l’inhabilitat va ser l’exconseller Francesc Homs, en el seu cas a 13 mesos amb el consegüent abandonament del seu escó al Congrés. Per acabar-ho d’adobar, el Tribunal de Comptes ha reclamat aquest setembre a Mas 5,2 milions d’euros per la consulta. Té de termini per pagar fins a la setmana del 18 d’octubre.

6 de setembre del 2017. Sainet al Parlament

Notícies relacionades

Referèndum a Catalunya: últimes notícies en directe

La jornada de l'1-O, en imatges

Dues sessions que passaran a la història del Parlament, i no precisament per l’altura del debat polític. En una jornada –maratoniana, això sí–, la majoria de JxSí i la CUP va aprovar la llei del referèndum de l’1-O, que va ser convocat pel Govern en ple a tocar de la mitjanit. L’endemà van tirar endavant la llei de transitorietat jurídica (de ruptura, per entendre’ns). I tot plegat entre crítiques de l’oposició als independentistes per no fer cas dels lletrats de la Cambra i al Consell de Garanties Estatutàries i saltar-se la Constitució i l’Estatut. Més veloç que mai, el Constitucional va suspendre tot el que havia sigut aprovat, però l’independentisme no en va fer cap cas.

20 de setembre del 2017. L'ofensiva de Rajoy

No. No. No. I mil vegades no. Tantes com ha dit allò de «jo ni puc ni vull trossejar la sobirania del poble espanyol». Sense cap proposta concreta més enllà de la fallida operació diàleg i d’un anunci d’inversió de 4.200 milions, Rajoy ha deixat clar al llarg d’aquests anys que no accepta cap referèndum. És més, ja escarmentat amb el 9-N, la seva ofensiva via judicial contra l’1-O es va poder veure en el punt àlgid el 20 de setembre amb el registre de 50 seus de la Generalitat i 14 detencions. Lluny d’arronsar-se, l’independentisme es va envalentonar i va aconseguir activar persones que només volen votar per fer-ho contra el PP. La història continua.