Una jornada només per a creients

Aquest és un acudit nord-irlandès, que n’hi ha. Un home circula amb el seu cotxe per Belfast i el paren en un control de carretera. No ha pogut veure bé qui li ha cridat l’alto. És de nit. Baixa la finestreta i li pregunten: «¿Catòlic o protestant?». Ell respon: «Soc ateu». I llavors, li repregunten: «¿Però ateu catòlic o ateu protestant?».

L’acudit ve a tomb perquè, encara que l’acte central de la Diada és aquella coreografia de centenars de milers d’independentistes a les 17.14 hores, aquesta és una tradició de només sis anys, així que ni que sigui per respecte a les tradicions amb més pedigrí, la jornada mereixia una matinada periodística i una visita, doncs, a l’ofrena floral a Rafael Casanova, ni que sigui per comparar, per si ha canviat. Poc, però sí.

L’ofrena floral a l’heroi, que no màrtir, de la defensa de Barcelona el 1714 és el Twitter analògic des d’abans fins i tot de la digitalització de la informació, un Twitter avant la letre, un espai per a l’insult. El PP va decidir al seu dia que ja no valia la pena anar-hi, i això que Aleix Vidal Quadras es prenia la passejada fins al cadafal com si interpretés un Danton. «Mostreu el meu cap al poble, és digne de veure’s», va proclamar desafiador el radical francès. Com que Xavier García Albiol és més de trencar la quarta paret del teatre, ¡glups!, de parlar-li al públic a la cara si és necessari, doncs gairebé millor que no hi vagi. Tampoc assisteixen a la cita els de Ciutadans. Total que el repartiment de hastags del matí tuiter era previsible.

Aplaudiments a Carles Puigdemont. Aclamacions a Carme Forcadell. Una de les comitives més petitones arriba als peus de l’estàtua amb una composició de clavells blancs i el símbol «prou retallades», ja saben, estisores i un senyal de trànsit de prohibit, en flors vermelles. Ningú aplaudeix.

Llavors, a la confluència del carrer de Girona, se situa a la casella de sortida (un agent dels Mossos dirigeix el trànsit de comitives) la cúpula del PSC. La solemnitat se’n va a fer punyetes. «Botiflers» és el més suau que els diuen. Un senyor de mitjana edat li crida a Miquel Iceta el que Pancracio Celdrán Gomáriz, autor de l’impagable El gran libro de los insultos, diu que cap al segle XV ja era una «veu molt afrontosa que requeria satisfacció», que a mitjans del segle XIX tenia un matís menys virulent però que, actualment, només es pot considerar molt gruixuda. «Maricon», retruny. Unes senyores, de les quals després caldrà tornar a parlar, li riuen la gràcia.

Dues senyores vestides de diumenge insulten Iceta i victoregen Otegi. No és demoscòpic de res, però passa.

Poc després passen els comuns, sense Ada Colau, amb Xavier Domènech. Són els del cotxe de Belfast. Dijous passat, al Parlament, Joan Coscubiela va ser tant o més dur amb el bloc independentista de la Cambra que el mateix Iceta, però sembla que no ho tenen present els presents. El cas és que la comitiva desfila només entre crits de «volem votar». El públic no té clar si són catòlics o protestants, unionistes o independentistes. Són temps en què no s’accepten matisos.

Uns quants minuts més tard fa l’ofrena Bildu. La porta personalment Arnaldo Otegi. Aquelles dues senyores d’abans l’aplaudeixen. D’acord, la gent que s’acosta a primera hora del matí d’una Diada al monument a Rafael Casanova no és demoscòpicament representativa de res, però que dues senyores de diumenge insultin el PSC i aplaudeixin Otegi no deixa de sorprendre.

A l’hora que l’ofrena floral s’acabava, els carrers de l’Eixample començaven a ser un formiguer, un preludi d’allò que el 2014, en un excel·lent article pel qual després seria vilipendiat, Javier Pérez Andújar va qualificar de Parc temàtic de l’independentisme. El títol va ofendre molts, i això que, un cop rellegit el text, queda clar que no hi havia en el seu ànim ser el Karl Kraus dels temps que corren. Era un descripció literàriament impecable amb un títol, això sí, coses del periodisme, provocador.

Kraus va ser l’esgarriacries oficial de la Viena d’entreguerres. És un personatge del qual cap societat hauria de prescindir, el punt de vista contracorrent, terapèutic segons es miri, que encara que sigui per la seva insistència, alguna vegada encerta. Sembla que es va quedar sol defensant que la Gran Guerra seria una catàstrofe i un disbarat.

La sisena Diada d’exhibició de força és, com altres anys, intergeneracional, interclassista, intercultural i molts més inter.

Notícies relacionades

La Diada, en imatges

Les armes judicials contra el referèndum de l'1-O

Hi ha molts aspirants al títol honorífic de Karl Kraus català, o espanyol, però (és una opinió) segueix vacant. Després de diversos dies en què des de l’altre costat de la balança s’ha qualificat els partidaris de la independència de tot i lleig, els carrers de Barcelona van tornar a ser a la tarda escenari d’una manifestació que si no va reunir un milió de persones no passa res, perquè va ser una protesta que cap altra idea política és capaç de concitar. No és només que sigui majúscula en dimensions, que ho és, sinó que destaca sobretot per com és d’intergeneracional, interclassista, intercultural i bastants altres més inter. A una part de la caverna li agrada resumir, dir que Catalunya es governa segrestada per la CUP. Un any més, sembla que no és aquesta la qüestió. Segur que en serà una altra.

La manifestació, a la seva manera, va ser el partit de tornada de les dues sessions parlamentàries de la setmana passada, en què encara que la majoria independentista va aprovar per fi dues lleis rupturistes, l’oposició va exhibir un múscul notable, tant que no pocs diputats de Junts pel Sí i ERC feien una certa cara de derrota. Es van omplir de sobres els carrers promesos, com si ja no hi hagués ateus, una jornada exultant per als creients, que a Barcelona, la resta de l’any, no es percep que siguin tants, i no hauria d’estranyar a ningú per poc que surti de la ciutat un cap de setmana i recorri aquells municipis de Catalunya on l’estelada està plantada en l’accés al poble o fins i tot al campanar de l’església, com una qüestió més de fe.