Homenatge sense commoció

Una manifestació contra el terrorisme és, per definició, una reunió catàrtica de ciutadans plens de dolor, ràbia i indignació. Una trobada on sentir l'escalf del proïsme en moments d'inquietud. De la commoció a l'emoció. Així va ser en les concentracions després dels assassinats d'Ernest Lluch i de Miguel Ángel Blanco. I també, encara que allà hi va haver ja molt de clam anti-PP, en la de l'11-M. Aquests tres actes van tenir en comú que es van produir 24 o 48 hores després de cada tragèdia. La d'aquest dissabte, per l'atemptat del 17 d'agost a la Rambla, nou dies després, ha faltat aquest punt emotiu, de sensacions a flor de pell que, per exemple, sí que va tenir la concentració de la plaça de Catalunya del divendres 18 d'agost. El que s'ha fet aquest dissabte ha sigut una altra cosa. Sense commoció.

Ha sigut, verbigràcia, un nou homenatge als cossos d'emergències i als Mossos d’Esquadra, que han sigut aplaudits i victorejats. Hi ha hagut cors de “¡Mossos!, ¡Mossos!” que s'anaven alternant amb el ja lema de la resistència ciutadana al terror: “’¡No tinc por!’”. I fins i tot un improvisat ‘besamans’ en què els ciutadans anaven passant per saludar, personalment, dos agents apostats en un dels punts de vigilància.

Sense estretors

Ha sigut, també i òbviament, una gran mostra de rebuig al terrorisme. Tranquil·la, multitudinària, però sense les estretors d'altres manifestacions, com les de la Diada. També menys familiars, menys nens i, això és també lògic, menys somriures, però un rebuig sense pal·liatius.

Hi havia poc ambient una hora abans de la manifestació (el sol d'agost --el mes també és una altra gran diferència per a les comparacions-- queia a plom). Com a molt, cues davant el Palau Robert per aconseguir alguna de les 70.000 roses que el gremi va repartir gratuïtament. Durant tot l'acte, el trànsit pel passeig de Gràcia ha sigut còmode, a excepció del tram entre Casp i Gran Via, on es van situar les capçaleres. I en elles, el Rei, amb Mariano Rajoy i Carles Puigdemont.

Perquè això també ha sigut l'acte de dissabte. Una gran demostració de rebuig a Felip VI i al president del Govern. L'arribada del Monarca va encendre els ànims dels congregats en aquest tram. Esbroncades, xiulets, crits contra la monarquia i insults. Només una vegada es van entonar càntics per la independència de Catalunya.

No només independentistes

I és que el públic hostil amb la Monarquia no era tan sols compost per les hosts secessionistes que havien iniciat la tarda en una manifestació alternativa “sense Felip VI i sense Mariano Rajoy”, com deia la nota de les 170 entitats convocants, entre elles Òmnium. Si bé les banderes van estar presents al llarg del recorregut, es van concentrar on havien d'estar les autoritats.

Les pancartes al·lusives als vincles de l'Estat, tant de la Monarquia com del Govern, amb països àrabs que, presumptament, financen els terroristes, van ser ben visibles al llarg de tot el recorregut. No van ser només independentistes els que van xiular, van comptar amb el suport de simpatitzants d'esquerra.

Pel que fa a les banderes, majoria contundent d'estelades i senyeres, moltes amb crespó. Però també, presència de 'rojigualdas', sobretot al costat dels VIP. I les pancartes, totes d'igual factura deien: “Mariano, volem pau, no vendre armes” i “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”.

Aquest mateix ‘motto’, el de les relacions perilloses de l'Estat va ser el que va encapçalar un tercer front de manifestants que portaven una gran pancarta amb, per un costat, la imatge del ‘trio de les Açores’, George Bush, Tony Blair i José María Aznar i, per l'altre, la de Felip VI i Salman bin Abdul-Aziz, el Rei de l'Aràbia Saudita.

Nou dies de polèmiques

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

Aquests nou dies que hi ha hagut entre l'atemptat i la manifestació han donat, per exemple, perquè els governs de l'Estat i la Generalitat es llancessin diversos retrets sobre el paper dels Mossos i els seus suposats errors de gestió. La temperatura política s'ha elevat prou perquè una qüestió com l'entrada o no de la policia catalana a l'Europol sigui matèria de discussió ciutadana.

En aquesta última clau s'ha d'entendre, així, els molts xiulets que ha rebut Mariano Rajoy. Una gran pantalla de televisió a la cruïlla del passeig de Gràcia i la Gran Via permetia individualitzar la reacció del respectable quan el pla es tancava sobre una de les autoritats. I és que l'aparició al ‘videowall’ del Rei i de Rajoy elevava el nivell de decibels, en forma de xiulets i esbroncades, al nivell d'una final de la Copa del Rei en què participa el FC Barcelona.