Anar al contingut

30 ANIVERSARI DE L'ATEMPTAT

Hipercor, la versió que els polítics no expliquen

Núria Navarro

30 anys de latemptat dHipercor. El que els polítics no diuen. / MONTSERRAT COMESAÑA

Trenta anys després de l’atemptat d’Hipercor, les famílies de les víctimes i els que van sobreviure parlen d’una segona mort. La infligida per l’oblit institucional. Els primers dies –i si podia ser davant les càmeres– les autoritats els van atordir amb els seus «som-aquí-per-al-que-necessiteu». Als 174 dies de la massacre, el desembre del 1987, la revisió forense dels ferits greus va determinar que estaven tots «curats». I a partir d’aquí, que cadascú demostrés que els seus trastorns futurs eren conseqüència de l’atemptat. Ningú d’Interior ni de la Generalitat els va trucar. Mai. 

Per una altra part, queden per localitzar tres víctimes que apareixen a la sentència del 1989 –Agustina Fita, María del Carmen Villaronga i Martín Franco–, i encara cuegen una desena d’expedients sense resoldre. Dos exemples: 1/ el d’Alberto Izquierdo, ferit lleu, localitzat el 6 de juny del 2015 –fa només dos anys– en un alberg de Lloret en situació precària. Interior el reconeix, però no l’indemnitza. «És que les víctimes surten de sota  les pedres», es justifiquen. I 2/ el del nadó que portava al ventre María Teresa Daza, morta juntament amb el seu marit, Rafael Morales, tots dos de 33 anys, i que el PP (el mateix que sosté que «la vida comença en el moment de la concepció») no reconeix com a víctima.

ÀNGELS GUARDIANS

La sensació de desemparament hauria sigut monumental si no hagués sigut per la formidable xarxa de suport capitanejada per una de les víctimes, Robert Manrique, el carnisser del súper que havia canviat el torn a un col·lega i que tallava llom per a llibrets quan van esclatar els 200 quilos d’amonal. A la unitat de cremats de l’Hospital de la Vall d’Hebron ja va pensar en els altres. I al tornar a la feina, els altres van recórrer a ell. La extensió 151, la de la carnisseria d’Hipercor, no va parar de sonar. Era l’únic localitzable.

«Llavors era tremendament difícil accedir a les víctimes. Les autoritats no informaven», explica Juan Antonio Corredor, guàrdia civil ferit en el primer atemptat amb cotxe bomba a Madrid (1985), i en aquell moment gerent de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), que va empènyer Manrique a ser el delegat a Catalunya. Així que va poder, va muntar oficina al seu propi domicili.

Mentrestant, i des del primer moment, al Col·legi d’Advocats de Barcelona, Santiago Montaner i Juli de Miquel –el 1989 defensarien les víctimes d’Hipercor en el judici penal–, preveient que entre els ferits hi hauria joves, pensionistes i gent en atur, es van activar i van trucar a l’advocada laboralista Montserrat Fortuny perquè s’arremangués. A ella va recórrer Manrique en nom d’un grup d’afectats i, el 1992, s’hi va sumar la psicòloga forense Sara Bosch, els informes de la qual van agilitzar la tramitació d’una vintena d’incapacitats. Tots tres han sigut –i són, avui per lliure– els «àngels de la guarda» que no han fallat mai, segons l’opinió de la majoria de les víctimes.

EL SILENCI DELS VICENTE-MANZANARES

Un exemple del que, a falta del suport institucional, han assumit tots tres és el cas de Núria Manzanares i Enric Vicente. El matrimoni tenia dos fills, la Sílvia i el Jordi, de 12 i 9 anys (la Núria no ho sabia, però estava embarassada). Com que tots dos treballaven, la Núria va delegar en la seva germana, la Mercedes, la tasca d’acompanyar els nens a Hipercor a comprar material per a les colònies. No en va tornar cap. Van morir tots tres per asfíxia.

 «Durant anys van amagar els seus sentiments per no engrandir el patiment de l’altre», explica Bosch. I subratlla que quan el dolor és causat per un altre ésser humà i amb una intenció clara de matar, les possibilitats de patir estrès posttraumàtic es disparen al 40%. «Als primers llocs del rànquing hi ha els pares de fills assassinats», afegeix. No obstant, la ferida psicològica no és immediata. «No hi ha terminis perquè es manifesti».

"L'estrès posttraumàtic, que afecta en especial els pares de fills assassinats, no es manifiesta de manera immediata", subratlla la psicòloga Sara Bosch

Malgrat els esforços dels Vicente-Manzanares per estar bé, el rosec hi era, amagat darrere el seu silenci. Difícil deixar d’imaginar una vegada i una altra el que van viure els seus fills mentre ells, probablement, reien pr algun acudit o miraven el cel de juny. Impossible deixar de preguntar-se per què ells sí que seguien vius. «La constel·lació de pensaments, emocions i ruptura de creences és molt complicada de desembullar», assenyala Bosch.

La Núria i l’Enric cobraven pensions ordinàries per incapacitat per treballar «per malaltia comuna». Reclamar drets per aquesta seqüela els va posar en una trituradora legal.

«El 2007 els vaig atendre per separat –explica l’advocada Fortuny–. Partint de l’informe de la Sara, vam determinar que eren víctimes d’atemptat terrorista». Un cas es va plantejar al Jutjat núm.19 de Barcelona, i l’altre, al núm. 10. «En un el recurs el va plantejar l’Institut Nacional de la Seguretat Social, i a l’altre, el Ministeri d’Economia i Hisenda». ¿Per què impugnaven la demanda? «La invalidesa absoluta per treballar, que és el 100% del sou, va a càrrec de la Seguretat Social–explica Fortuny–, però la pensió extraordinària addicional és del 200% sobre el 100%, i el diferencial va a càrrec del Ministeri d’Economia i Hisenda».

Fortuny va portar l’assumpte al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va impugnar els dos recursos, però, curiosament, «en el cas de la Núria es va ratificar la pensió com a extraordinària, i en el de l’Enric, no». Com que eren marit i muller, amb invalideses permanents absolutes per la mateixa causa, amb dues sentències d’instància favorables i uns arguments contradictoris utilitzats pel TSJC, Fortuny va plantejar un recurs extraordinari de cassació al Suprem, just quan Pilar Manjón aixecava la veu sobre la seva situació arran de l’11-M.

«Malgrat ser els primers a presentar el recurs de cassació, ens van fer esperar fins a resoldre el de Manjón. Com que  la sentència va ser desestimatòria, va quedar clar que només serien víctimes d’atemptat terrorista les víctimes directes ‘com a conseqüència’ i no ‘en ocasió de’ –matisa la lletrada–. És a dir, una mare i un pare, fins i tot devastats, al no estar a l’escena, van passar a no tenir  consideració de víctimes».

'SOC AQUÍ, ESTIC VIU'

¿Un altre exemple del despropòsit institucional? En la seva febril recerca, Manrique va trobar gairebé per xiripa Jordi Morales, que als 7 anys es va quedar orfe de pare i de mare [a la pàgina següent relata la seva història]. Al ser menor quan va passar l’atemptat, la indemnització va recaure en els seus avis. Fins aquí tot bé. Però el 1999 va canviar la llei, hi va haver una revalorització dels imports i els polítics li van dir que no tenia dret a percebre ni un cèntim perquè no apareixia a la sentència.

Sóc el fill legal dels meus pares, sóc aquí, estic viu, feu-me la prova d'ADN", es va desesperar Jordi Morales, que va quedar orfe als 7 anys

Soc el fill legal de la meva mare i del meu pare, soc aquí, estic viu, si volen em faig la prova de l’ADN», es va desesperar Morales. Va haver de contractar un advocat, que es va fondre el 10% del que finalment li va correspondre. «El politicastre de torn no va tenir els collons de dir: ‘20 anys enrere ens vam equivocar a l’escriure aquell punyeter paper, tu ets la víctima’ –lamenta als seus 37 anys–. ¿Què els costava arreglar-ho i estalviar-me quatre anys de problemes jurídics?».

ASSENYALAR L'ESTAT

Però rebobinem. Tornem al 9 d’octubre del 1989, dia del judici penal del cas Hipercor. L’advocat Juli de Miquel, defensor de les víctimes, explica que «l’autoria no oferia dubtes», l’imperatiu era, primer, «acreditar que, contràriament al que s’havia dit, no era cap problema desallotjar l’edifici», i segon, que davant els tres avisos d’ETA, «la policia hauria d’haver prohibit l’accés i procedir al desallotjament». Aquella operació, segons el cap dels Bombers, no hauria requerit més de «10 minuts», i confirma que els TEDAX no van fer «cap comprovació».

Amb les proves, De Miquel i Montaner van presentar «la primera reclamació contra l’Estat per incompliment del seu deure de vetllar per la seguretat ciutadana». El requeriment va fer un llarg viatge fins al Suprem –tots es passaven la patata calenta– fins que el 5 d’abril del 1994 els van donar la raó. La sentència admetia que les forces de seguretat no van adoptar les mesures necessàries per evitar la massacre. «Només llavors les víctimes van poder cobrar la indemnització». ¡Sis anys després!

Álvaro Cabrerizo va perdre l'esposa i les dues filles, va demanar un psicòleg a la Seguretat Social i li van donar cita per al cap  d'11 mesos

En aquell judici només hi va haver tres víctimes presents: José Vargas –actual  president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (ACVOT)– en qualitat de testimoni, el mateix Manrique i Álvaro Cabrerizo, que en l’atemptat va perdre la dona, María del Carmen Mármol, i les seves dues filles, Sonia i Susana, de 15 i 13 anys, i que després de l’enterrament va demanar cita amb un psicòleg de la Seguretat Social i li van donar hora per a 11 mesos després.

 Així va funcionar el «per-al-que-necessiteu».

UNA MEDALLA IMMERESCUDA

«Si Espanya és avui el país que té la  protecció legal més gran a les víctimes del terrorisme no és gràcies al Govern», declara Corredor, l’antic gerent de l’AVT de Madrid. I destapa les vergonyes de l’Estat: «Uns mesos abans d’aprovar la Llei de Solidaritat, la 32/99, el Govern va dir que no hi havia diners per crear-la». Manrique, de natural impetuós, va més enllà: «Aquesta llei es va aconseguir gràcies a la treva d’ETA».

"Espanya és el país que ofereix més protecció legal a les víctimes i no és gràcies a l'Estat", assegura Juan Antonio Corredor, exgerent de l'AVT

¿A què es refereix? Al fet que el 1998 ETA va presentar una treva i va enganxar José María Aznar a Lima, on estrenyia lligams amb Alberto Fujimori (avui a la presó per corrupció, segrest i crims de lesa humanitat). Des del país andí, el president va declarar: «Sabrem ser generosos amb els que abandonin la violència». I les víctimes d’ETA van voler saber de quina «generositat» estava parlant. Com que ningú va resoldre la incògnita, es van reunir a Madrid per elaborar a corre-cuita la llei de solidaritat amb les víctimes del terrorisme, basada en el fons de garantia salarial. Després el Congrés en ple la va aprovar i el ministre Jaime Mayor Oreja es va penjar la medalla. «Ni un sol empleat del Ministeri d’Interior va estar present en l’elaboració  d’aquella llei», coincideixen Corredor i Manrique.

Amb la norma enllestida, tampoc l’Estat es va encarregar de revisar els expedients de cada víctima d’Hipercor, sentència per sentència, sumar a la indemnització inicial –23 milions de pessetes (140.000 euros)– l’IPC des del judici del 89 fins al desembre del 99 i tramitar cada cas. L’AVT de Catalunya va gestionar indemnitzacions per valor de 900 milions de pessetes (uns 5,4 milions d’euros).

    Però hi ha més. Des del moment en què Manrique va ampliar el focus a víctimes d’altres atemptats, va veure coses que no creuríem. El març del 2014, per exemple, va encaminar els seus passos cap a la Direcció General de Suport a Víctimes del Terrorisme, dependent d’Interior, amb el llistat de noms, dates i sentències, i la conversa amb el funcionari –diguem-li F– va ser una cosa similar a això:

      F.–Quina feinada, tio, ¿i què fem amb això?
      R.M.–Porto la llista perquè busqueu aquesta gent.
      F.–Mira, fem una cosa, si algú vol alguna cosa que ens vingui a veure.
    Quan ja enfilava la porta de sortida, el funcionari li va dir:
      F.– Demana una subvenció.
      R.M.–¿Com a persona individual?
    F.–A través d’alguna associació.

De tornada, caminant pel carrer de Veciana, Manrique es va trobar Anna Balletbò, li va comentar l’escena digna del landisme i l’exdiputada del PSC li va recordar que era presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme [primer ministre suec assassinat el 1986]. «¿Qui millor que nosaltres per demanar aquesta subvenció i començar a localitzar víctimes?», es va oferir ella. N’hi hauria prou amb 30.000 euros. 

la resposta va arribar el juliol del 2014: «Entitat inadmesa per no cobrir els requisits. Entre els seus fins no hi ha l’atenció a les víctimes del terrorisme». La firmava el llavors ministre Jorge Fernández Díaz, el mateix que un any després deia: «Davant la mirada de les víctimes mai podrem abaixar la vista. El nostre deure és honrar-les i estar a l’altura de la màxima dignitat que representen».

TAMBÉ SÓN ELS ALTRES

"ETA ja no mata, has cobrat, ¿què més vols?", els solen dir a les víctimes que expressen el seu malestar

Però el buit no només és cosa de les institucions. També és un error social. Una víctima li va dir a la psicòloga Bosch: «Mira, jo no esperava res dels etarres –van fer malament la seva feina perquè volien deixar-me feta una croqueta i segueixo aquí, malament–, però de qui esperava alguna cosa era de l’Estat, de la societat, de la família».

En 30 anys les víctimes d’Hipercor no han pogut esborrar del seu cap la frase «alguna cosa deu haver fet» en boca de propis i estranys. Tampoc que familiars no volguessin pujar al seu cotxe o prendre una cervesa a la mateixa taula del bar. «El temps ho cura tot» que els benintencionats els van oferir com a consol els sonava a incomprensió.

«Va passar el temps, van evitar anar a l’híper, uns es van automedicar, altres van prendre alcohol –explica la psicòloga Sara Bosch–, es van aïllar i, en el moment que van esclatar, van començar el circuit sanitari. Com que són seqüeles derivades d’acte terrorista, reben el que jo qualificaria sense dubtar de maltractament». El mateix metge, prossegueix, els arriba a insinuar que potser ja estaven malament abans, els escatima el reconeixement. 

És la ferida del rebuig que no cessa, de l’«ETA ja no mata, has cobrat, ¿què més vols?», del «demostra que la teva depressió ve d’allò», del «no queda prou acreditada la seqüela» que els arriba per carta. Tot això no encaixa amb la paraula «solidaritat». Se senten un cos estrany.

"POSA UNA VÍCTIMA EN UN MÍTING"

Després de la majoria absoluta d’Aznar, les víctimes de terrorisme van saltar de les pàgines de societat a les de política. A alguns els van donar càrrecs. A altres els van posar a la foto del míting. Corredor va deixar l’AVT de Madrid perquè, diu avui, «quan la política entra per la porta, la justícia surt per la finestra». I una cosa semblant li va passar el 2007 a Manrique, que cinc anys després, lliure de representació, va anar a veure Rafael Caride a la presó de Zaballa –Domingo Troitiño i Josefa Ernaga estan en llibertat des del 2013 i el 2014, respectivament– a petició de l’etarra. El convicte li va reconèixer que havia destrossat la vida de molta gent, i així ho va comunicar a tots.

Domingo Troitiño va sortir de la presó el 2013, Josefa Ernaga, el 2014 i a Caride li queda un any entre reixes

ETA ha deposat les armes. Arnaldo Otegi li va dir a Jordi Évole en un recent 'Salvados' que «la intenció no era matar». Les paraules no tornen els morts, ni les feines que van perdre els ferits. Els d’Hipercor ho saben. Però l’únic que no poden suportar és que en aquest aniversari de xifra rodona –i en els pròxims– els polítics diguin que la prioritat són les víctimes, que l’exemple de les famílies és inspirador, que els morts sempre seran recordats. Això no.

L’única paraula que els agradaria sentir d’ells és 'perdó'. 

0 Comentaris