Anar al contingut

EL PROCÉS DE PAU

La polifonia basca

Un documental que emetrà TV-3 dimarts que ve repassa com ha evolucionat el País Basc els últims cinc anys sense violència

Els autors constaten que el desig de girar full de la societat basca és més gran de l'esperat i "en alguns moments, gairebé excessiu"

Vídeo promocional de TV-3 del documental Polifonia basca. / periodico

La «polifonia de fonts», la tècnica periodística que predica Antoni Batista (Barcelona, 1952) a l’hora de portar a terme l’ofici, inspira el documental 'Polifonia basca', que emetrà TV-3 dimarts que ve i que l’octubre passat ja es va poder veure a Euskal Telebista. Algunes d’aquestes fonts que li parlaven del conflicte des de diferents punts de vista quan ell era corresponsal a Euskadi es van convertir amb el pas del temps en amics.

I aquests són els autèntics protagonistes del documental que ha promogut Clack, productora independent de Mataró. Però el fet que els entrevisti un amic permet, a més, que a la peça audiovisual hi hagi moments de gran intensitat emocional, gairebé íntims, moltes vegades difícils d’aconseguir en televisió. «Durant el rodatge, l’estiu passat, vam percebre clarament que la voluntat de girar full de la societat basca respecte al que ha passat és aclaparadora», comenta Ariadna Vázquez, coautora del documental. «En alguns moments, sembla gairebé excessiva, perquè ETA matava fins fa molt poc temps», afegeix l’altre periodista que firma el treball, Joan Salicrú.

Els directors fan referència a una paraules del capellà Gaspar Martínez, secretari general del Bisbat de Bilbao, que, en la seva conversa amb Batista a l’església de San Vicente Mártir de Abando, a la capital biscaïna, avisa: «Hi havia unes ganes immenses de dir: ‘Això s’ha acabat. I com que la pressió se n’ha anat, giro full’. Sí, sí, tu gires full, però després el carter tornarà... És que una societat ha d’apropiar-se de la seva història i nosaltres, aquest procés... ¡no l’hem ni començat!».

En un altre moment del documental, Batista analitza per què l’esquerra abertzale no està recollint els fruits, en termes electorals, de l’adeu d’ETA (en les últimes eleccions ha sigut Podem el que ha aconseguit un gran suport electoral a Euskadi): «El nacionalisme basc, a diferència del català, es construeix a partir de la idea de resistència. Quan ETA desapareix, que era l’últim focus de resistència èpic, aquest factor cohesionador en el món de l’esquerra abertzale també s’esvaeix. Aquest espai polític necessitarà un temps per ressituar-se».

En el mateix sentit, l’exreclús d’ETA Angel Rekalde es mostra en el documental molt pessimista sobre el moviment polític independentista basc: «Fa cinc anys des que es va donar l’última treva i no anem enlloc. Aquest país s’està adormint, morint, apagant».

'Polifonia basca' comença amb una entrevista a Julen Madariaga, fundador d’ETA, que als seus 84 anys repassa l’inici de la banda i admet que el final ha arribat perquè la mateixa ETA es va adonar que el poble basc volia decidir per si mateix, sense la seva tutela: «Era com si nosaltres, ETA, decidíssim retirar-nos del front de combat i li donéssim la paraula al poble: ‘Us deixem l’assumpte a vosaltres. Feu el que cregueu que s’ha de fer. La paraula a partir d’ara és vostra’».

SENSE ACARNISSAMENT

I acaba amb una entrevista a Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, ministre de Sanitat de Felipe González, assassinat per ETA a Barcelona l’any 2000. «Jo crec que hi ha vencedors i vençuts, però també crec que no cal acarnissar-se amb els vençuts. Els presos haurien d’estar a prop de casa seva, i no perquè ho dic jo, sinó perquè ho diu la llei», afirma la filla de Lluch en la primera entrevista que concedeix en un documental a televisió.

Entre Madariaga i Rosa Lluch, apareixen altres polítics com l’'exlehendakari' Juan José Ibarretxe, l’'exvicelehendakari' i ara eurodiputat Ramón Jáuregui i el secretari general de Sortu Arnaldo Otegi, a més del director del diari 'Berria', Martxelo Otamendi, i de l’actual conseller de Cultura del Govern basc, Bingen Zupiria, o el bisbe emèrit de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, teòric d’una reconciliació que sigui «més que una coexistència no violenta». 

0 Comentaris