PERFIL

Montoro repeteix a Hisenda, però sense administracions públiques

La vicepresidenta assumeix la negociació política amb les comunitats autònomes

3
Es llegeix en minuts
ROSA MARÍA SÁNCHEZ / MADRID

Cristóbal Montoro repeteix com a ministre d'Hisenda i Funció Pública en el nou Govern de Mariano Rajoy, si bé perdrà la cartera d'Administracions Públiques, que serà assumida per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. 

Cristóbal Montoro (Jaén, 1950) ja ha sigut ministre d'Hisenda durant 10 anys. Cinc d'ells, entre el 2000 i el 2004, amb José María Aznar com a president del Govern i amb Rodrigo Rato com a vicepresident econòmic (entre el 1996 i el 2000 havia sigut secretari d'Estat d'Economia). Cinc anys més, entre finals del 2011 i el 2016, amb Mariano Rajoy. Són més de deu Pressupostos de l'Estat els que acumula i que cap d'ells s'hagi complert no ha impedit la continuïtat de Montoro, un home fidel al Partit Popular, amb molts i potents ancoratges a dins.

En el Govern anterior, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, passava per ser una de les seves principals defensores; una aliança molt útil sobretot en els moments de fricció amb el ministre d'Economia, Luis de Guindos, amb qui ontoro no ha pogut soterrar -i, a vegades, ni tan sols dissimular- les seves desavineneces durant l'anterior legislatura, de la mateixa manera que també es feia molt evident l'excel·lent relació entre el titular d'Hisenda i Fátima Báñez.

Al fins ara ministre d'Hisenda i d'Administracions Públiques se li cau a partir d'aquesta legislatura l'última de les carpetes. La competència política d'Administracions Públiques recaurà en Santamaría, a qui se li presumeix més mà esquerra per poder dialogar amb els presidents i responsables autonòmics en una legislatura que té al davant el repte agreujat del sobiranisme català i el d'un nou model de finançament autonòmic, on els números seguiran, no obstant, sota el control de Montoro ja que seguirà presidint el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF).

EL MINISTRE MÉS MAL VALORAT  

Haver sigut durant molt temps el ministre més mal valorat de l'Executiu és una cosa que Montoro sempre ha cregut que estava dins del càrrec del titular d'Hisenda. Sobretot, en un període en què li ha tocat plantar cara a l'austeritat. El desembre del 2011 i el juliol del 2012 va ser el ministre de l'ajust més gran de la democràcia i el de la principal pujada d'impostos de la història recent.  

Haver sigut després l'autor de la intensa rebaixa fiscal que va entrar en vigor el 2015 a penes li ha servit per guanyar una mica de popularitat, sobretot perquè aquesta reforma fiscal és l'origen de les noves amenaces que ara arriben des d'Europa, en forma de possibles multes. Tampoc l'ha fet més popular l'ingent Pla de Pagament a Proveïdors malgrat que la injecció de més de 40.000 milions en el sector privat va ser la verdadera mesura d'impuls econòmic de l'anterior legislatura.També ha sigut el ministre de l'amnistia fiscal, i el de la pujada de l'IVA cultural; així com el ministre que està darrere de l'acusació de delicte fiscal que pesa sobre el seu anterior cap, Rato.  

A canvi de suscitar tanta antipatia -que s'adiu malament amb l'afabilitat de les seves relacions personals-, és sabut el poder que atresora qualsevol ministre d'Hisenda, que és el poder de dir 'sí' o 'no' a tothom, fins i tot als seus companys de Gabinet.   

CONTROL A LES AUTONOMIES

Durant tot aquest temps, Montoro també ha sigut el rostre de l'austeritat davant les comunitats autònomes, on ha aconseguit embridar els comptes per la via d'una intervenció 'de facto' de la majoria d'elles. En un context en què les autonomies no podien recórrer als mercats financers, Montoro ha utilitzat el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) per fer arribar diners barats -fins i tot gratis- a les autonomies a canvi d'un control ferri dels seus comptes i dels seus estrets marges de política econòmica. El sever esquema del pal i pastanaga li ha fet guanyar antipaties en la majoria d'autonomies  

Notícies relacionades

Montoro és doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Cantàbria. Va ser director del servei d'estudis de l'Institut d'Estudis Econòmics (IEE) abans d'endinsar-se en la política, on a més d'alt càrrec ha sigut diputat i eurodiputat. El seu breu parèntesi pel sector privat, amb la creació del despatx d'assessoria Equipo Económico, li ha comportat disgustos per part dels que han volgut buscar contractes públics guanyats per aquesta firma.