¿Qui ha guanyat i qui ha perdut en aquests 300 dies sense govern?

Mariano Rajoy: Premi a qui quan espera no desespera 

Explica un dirigent del PP que una vegada en conversa distesa amb Mariano Rajoy li va explicar que no fer res i limitar-se a esperar és una manera de fer coses. Una estratègia que, vista des de fora, pot semblar desesperant però que a Rajoy li ha funcionat. Malgrat haver guanyat les eleccions, al gener va renunciar a presentar-se a la investidura. Després d'haver estat quatre anys menyspreant l'oposició tant com va saber, el PP estava sol. Tenia una "majoria absoluta en contra", com va reconèixer el 

president per justificar el seu pas enrere. O al costat, com s'ha demostrat després. I va aplicar la seva tàctica: esperar. Deu ser veritat que els guanyadors en realitat són perdedors amb més paciència. Va perdre al gener, va esperar els errors dels rivals, i la va encertar.

Ara, amb un govern en minoria parlamentària, uns pressupostos més que retallats per Brussel·les, el polvorí de Catalunya sense resoldre i amb l'ombra de la corrupció amenaçant el seu partit, no tindrà més remei que recuperar el tarannà dialogant que el va caracteritzar quan fa ja dues dècades es va estrenar com a ministre d'Administracions Públiques. Els noms i repartiment de competències del seu nou gabinet serviran de pista. Paral·lelament haurà d'abordar els canvis a la cúpula del PP, una renovació que, com en tots els partits, serà molt menys traumàtica que si els populars haguessin hagut de tornar a la bancada de l'oposició.  

Pedro Sánchez: El protagonista que encara no ha escrit el seu final  

Per a milers de militants i votants socialistes és un heroi. Per a altres, molts amb galons, és el culpable de la fractura del partit. Pedro Sánchez creia que era possible que Ciutadans i Podem aparquessin les seves diferències per ajudar-lo a ser president del Govern. Es va equivocar. Hi pot haver qui pensi que va pecar d'ingenuïtat. O potser va ser tot al contrari. Ell insistia en la regeneració sense comptar que en el tauler espanyol hi ha eixos, un d'ells el d'esquerra-dreta, als quals cal sumar factors com l'independentisme que han de tenir-se en compte a la 

hora de dissenyar la política d'aliances. Després de fracassar en el seu propòsit d'arribar a la Moncloa, va aconseguir desmentir les enquestes a l'evitar que Podem arrabassés el segon lloc al PSOE. A partir d'aquí va començar el seu calvari. Com més es reafirmava ell en el seu 'no és no' a Rajoy –un rebuig que va anar en augment a mesura que passaven les setmanes– més s'estenia el pànic entre els barons del seu partit. I va arribar un moment que la disjuntiva només era una: Rebuig a Rajoy o terceres eleccions. Sánchez va optar per la primera. La majoria de la cúpula va preferir la segona. 

El dubte ara és saber si tira la tovallola definitivament o vol plantar cara en les primàries per tornar com un Cid socialista. Un dels seus col·laboradors més pròxims, Antonio Hernando, va ser l'encarregat de justificar l'abstenció socialista, però Sánchez sap que una part de les bases encara està amb ell. Encara que potser amb això no n'hi ha prou per tornar.

Susana Díaz: La "casta dels fontaners" que mou els fils 

"Sóc de la casta dels fontaners", va sentenciar en una ocasió Susana Díaz en referència a la professió del seu pare i per defensar-se dels que l'acusen de representar la pitjor imatge de l'anomenat aparell del PSOE. Lidera la federació més poderosa i influent del socialisme espanyol. El 25% dels delegats del comitè federal eren seus (és el mateix percentatge de diputats que aporta al grup socialista al Congrés). La segona 

delegació més elevada en els tumultuosos conclaves socialistes és la catalana, però amb menys de la meitat (l'11%). Díaz ha fet valer la seva influència i, gràcies a l'ajuda inestimable de referents com Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba, va portar al capdavant en el seu moment Pedro Sánchez i quan li ha convingut s'ha desempallegat d'ell. El preu pagat no sembla poc. Permetre que governi Mariano Rajoy a risc demostrat de fracturar el partit i allunyar-se d'una part de la militància. 

Al PSOE, i sobretot, al PSC, consideren que les maniobres de la dirigent andalusa la inhabiliten per «cosir» el partit, en expressió utilitzada per ella mateixa. Els seus detractors argüeixen que qui ha contribuït a desunir el PSOE  no pot ser la persona encarregada de liderar la reconciliació. Ningú s'atreveix a pronosticar quins seran els seus pròxims passos. Però, decideixi o no fer el salt a la secretaria general, el seu protagonisme no minvarà. Un dels noms que guanya força per rellevar Sánchez és el de Patxi López, una alternativa que generaria més consens.

Pablo Iglesias: El sector dur d'una esquerra fracturada

La guerra fratricida al PSOE ha deixat en un segon plano la que hi ha a Podem entre 'pablistes' i 'errejonistes'. La fracassada negociació amb el PSOE va evidenciar que Pablo Iglesias i Íñigo Errejón tenien visions diferents sobre l'estratègia a seguir. Al PSOE encara es pregunten per què el líder podemista va convocar una roda de premsa per demanar ministeris sense ni tan sols haver-ho parlat amb ells. No menys dolorosa va ser la referència a la calç viva dels GAL

, una menció que els socialistes encara avui interpreten com una prova que Iglesias no havia tingut cap mena d'intenció d'arribar a acords i que el seu únic propòsit havia sigut sempre aconseguir un 'sorpasso' que no va arribar a produir-se.    

El líder morat, vehement fins i tot quan la situació no ho requereix, i el seu segon, més reflexiu, no han tingut manies a evidenciar els seus diferents punts de vista a través de tuits, conferències i rodes de premsa. Iglesias vol reforçar l'esperit del 15-M que hi ha en l'ADN dels cercles. Més carrer davant un Errejón que considera que el camí a seguir passa per créixer cap a la socialdemocràcia. 

Ara el camp de batalla se situa a Podem Madrid, on tots dos intenten aconseguir el control (de moment porta avantatge la candidatura errejonista). El que ningú dubta és que el Congrés dels Diputats serà el banc de proves per veure quina tesi acaba imposant-se. En tot cas el propòsit comú és guanyar espai a costa de la debilitat del PSOE.

Albert Rivera: La crossa d'un bipartidisme que aguanta

Per a alguns és l'exemple de polític responsable, l'únic que va intentar evitar unes noves eleccions després de l'endimoniat resultat del 20 de desembre al recolzar Pedro Sánchez. Per a altres és el màxim exponent del travestisme polític, perquè igual que va entregar els vots al llavors candidat socialista, ha recolzat ara el líder del PP. Les seves línies vermelles més aviat són morades, perquè el seu objectiu ha sigut i és frenar Podem (i evitar qualsevol concessió a l'independentisme català).

Bon orador, com ja va demostrar al Parlament, Rivera ha comprovat que quan es tracta de Ciutadans, les 

enquestes són sempre més generoses que els electors. El seu partit s'ofereix com un aire regenerador però des del primer dia el persegueix la imatge de marca blanca del PP. Segurament Mariano Rajoy hi ha ajudat cada vegada que l'ha menystingut públicament tot i necessitar-lo. Potser perquè durant la campanya electoral el líder de Ciutadans no es va cansar de repetir que els seus diputats mai farien president el líder popular. L'hemeroteca ha sigut especialment cruel en aquests més de 300 dies.

A partir d'ara haurà de veure com equilibra el seu paper de soci parlamentari del PP (tenen un programa comú firmat) amb la necessitat de marcar un perfil propi. Els seus atacs a Podem, com ha quedat demostrat aquesta setmana, l'ajudaran a forjar-se el seu espai.

Felipe González: No és Déu però a vegades ho sembla

Cada vegada que parla Felipe González és notícia. Per a alegria dels seus o dels adversaris sempre en passa alguna. Fins i tot quan no parla en públic (però acaba transcendint), també salta als titulars. Des d'un principi va estar a favor que el PSOE entregués el 

govern a Mariano Rajoy i així acabarà sent. En unes converses que van acabar amb la carrera política del ja difunt Txiqui Benegas s'escoltava el llavors dirigent socialista referir-se a González com «Déu».  No ho feia com un elogi, però és així com molts el veuen encara en el partit i això que ja han passat 25 anys.  

«Encara, tot i que alguns s'ho pensen, jo no em crec Déu», va afirmar l'expresident fa un mes. I tot seguit va afegir: «Tots els líders polítics han d'assumir la responsabilitat dels seus propis actes». Va ser la seva manera d'ensenyar-li la porta de sortida a Pedro Sánchez, a qui va acusar d'haver-lo enganyat a l'assegurar que li havia confessat que el PSOE s'abstindria. I així serà. Una vegada més, González s'ha sortit amb la seva.  

Miquel Iceta: El salvavides d'un PSC que es reivindica

Miquel Iceta no es cansa de repetir que mai s'hauria imaginat que el PSOE i el PSC s'enfrontarien per la investidura d'un president del PP. Però és el que està passant. Podria resumir-se la situació del PSC ironitzant amb el castrista 'socialisme o mort'. Iceta, un dels afins a Pedro Sánchez que va aguantar amb ell fins al final, ha elegit socialisme perquè 

com va intentar resumir als quadros del comitè federal del PSOE, la situació política a Catalunya no els deixa cap més opció. L'abstenció és sinònim de mort perquè hi ha calat la idea que Mariano Rajoy és també responsable de l'actual bloqueig institucional i de l'auge de l'independentisme. D'aquí ve que Iceta defensi que el PSC ha de jugar un paper de pont per evitar que s'acabi consumant una ruptura entre Catalunya i la resta d'Espanya.

En aquests mesos, a més, el primer secretari del PSC ha vist reforçada la seva autoritat a l'imposar-se en unes primàries més que disputades a Núria Parlon. 

Carles Puigdemont: El president del referèndum (o no)

Carles Puigdemont va arribar a la presidència de la Generalitat per accident però ha aconseguit desempallegar-se de l'ombra d'Artur Mas tot i que aquest segueix en actiu. Va fracassar en l'intent d'aprovar els seus primers pressupostos i això el va portar a sotmetre's a una qüestió de confiança de la qual va sortir airós. 

Té previst trucvar a Mariano Rajoy una vegada aquest hagi sigut ja investit un altre cop com a 

president. El seu propòsit és insistir-li que ha de donar una resposta a la petició de referèndum que no es limiti al cop de porta. A les files de l'antiga Convergència més d'un dirigent anhela una sortida pactada al conflicte obert. La reforma constitucional en podria ser una (si no l'única). És una opció que rebutgen els independentistes que volen la secessió al preu que sigui i els populars acostumats al corró parlamentari. Però pot ser el punt intermedi en què convergeixin, per a alegria de  socialistes i colauistes.

Íñigo Urkullu: Cadascú a la seva i el PNB, el primer  

Els nacionalistes bascos van assegurar que els seus vots no servirien per fer president Mariano Rajoy. Tenien a tocar una campanya electoral i Bildu i Podem cada vegada més a prop. Existien dubtes de si el PNB acabaria canviant d'opinió per si necessitava el suport del PP a Euskadi. Però es va mantenir ferm, va guanyar les eleccions i Íñigo Urkullu serà 'lehendakari'.

Notícies relacionades

Text íntegre del protocol de relació entre el PSC i el PSOE

Podem afronta el dilema d''envoltar' o no el Congrés

A diferència dels nacionalistes (ara independentistes) catalans, el PNB no busca cap ruptura. L'avantatjós règim fiscal que té (que només Ciutadans es va atrevir a qüestionar en la campanya basca i el resultat és que no van obtenir ni representació) contribueix a fer que la tensió amb el Govern central sigui molt més continguda. 

Ningú dubta al Congrés que els cinc diputats del PNB, encara que puguin semblar pocs, es faran valer en aquesta nova legislatura. Caldrà estar atents als pròxims pressupostos de l'Executiu de Rajoy.