Així va donar l'SPD el poder a Merkel i així l'hi donarà el PSOE a Rajoy

En l'últim any, la política espanyola ha viscut sumida en una paràlisi kafkiana que fins ara el bipartidisme havia aconseguit esquivar. La irrupció de Podem i, en menys mesura, de Ciutadans en l'espectre ideològic nacional van evidenciar el final d'una bicefàlia hegemònica des de la transició. Les negociacions, gairebé antagòniques a la política espanyola, van entrar en escena. Malgrat les seves dues victòries electorals, al PP no li van sortir els comptes. Va ser llavors quan Mariano Rajoy va invocar els alemanys per sol·licitar una gran coalició amb el PSOE. Pedro Sánchez representava l'immobilisme ideològic del centreesquerra, però després de la seva defenestració són molts els que s'han fixat en el pragmatisme del nord per trobar una sortida a aquest carreró.

Amb una gestora de mà dura, un partit profundament dividit i una gran part de les bases indignades, el PSOE afronta ara l'abstenció per permetre que els conservadors governin en minoria, cosa a què s'han oposat ferventment tota la vida sense opció al pacte. Abans de necessitar-ho, el PP tampoc havia allargat mai la mà al seu rival polític. La nova cúpula del partit vol imposar la disciplina i un vot conjunt però, liderats pel PSC, un sector s'oposa a les directrius d'un lideratge molt qüestionat.

Davant aquest enrenou intern amb aires shakespearians, l'últim a mirar a Alemanya ha sigut una de les veus més reconegudes del partit, Josep Borrell. L'exministre amb Felipe González i pròxim a Sánchez va demanar seguir els passos del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) perquè hi hagi llibertat de vot i permetre així una abstenció mínima que aplani el camí al govern del PP sota certes condicions i que, al seu torn, il·lustri el descontentament de diversos sectors del partit per la claudicació que suposa donar les claus de la casa al seu enemic. Però així com va passar a l'invocar la gran coalició, ¿Espanya es pot comparar amb Alemanya?

CONCESSIONS EN TOTS DOS BÀNDOLS

El 2013, la cancellera Angela Merkel va tornar a sortir triomfant de les seves terceres eleccions. La seva Unió Cristianodemòcrata (CDU) havia obtingut un 41,5% dels vots que li permetien governar en minoria, però, fidel a la seva tradició pactista i a la seva condició d'emblema de la 'realpolitik', va començar a seduir l'SPD, amb qui ja va formar coalició del 2005 al 2009, per formar un Executiu estable i sòlid. Els seus anteriors socis, els liberals del FDP, havien desaparegut. Els socialdemòcrates, minvats pel segon pitjor resultat electoral de la seva història, van tornar a oferir ajuda a Merkel.

Conscients que el poder també es determina per la capacitat d'influència de què parla Borrell, van treure profit de la seva posició estratègica. Després d'un mes i mig de partida de pòquer, van aconseguir imposar punts fonamentals del seu programa, com la introducció d'un salari mínim interprofessional, cosa a què Merkel s'havia oposat durant tota la campanya, la concessió de la doble nacionalitat als fills dels immigrants i la flexibilització de la jubilació als 67 anys per reduir-la als 63 si s'han cotitzat 45 anys.

Però aquestes concessions també van tenir un preu. La formació progressista va claudicar a l'acceptar governar de la mà d'unes polítiques fiscals austeres, que pretenen reduir el deute públic sense augmentar impostos a les rendes més altes. “Els votants no li van donar la majoria absoluta a l'ala empresarial de la CDU, ni tampoc al sector esquerrà de l'SPD”, van remarcar els socialdemòcrates per justificar l'aproximació centrista de tots dos partits.

CONSULTA A LA MILITÀNCIA

Notícies relacionades

La investidura de Rajoy, en directe

El PSOE justifica la seva abstenció com un "servei a Espanya"

El 29 de novembre, la CSU, el partit germà bavarès de la CDU, va aprovar unànimement l'acord, i el 9 de desembre ho va fer la CDU. Després de quatre anys a l'oposició i tement un amotinament intern, Sigmar Gabriel, president del partit, va canalitzar els dubtes sobre el pacte a través d'una votació entre els 475.000 militants. Aquesta obertura a les bases no va agradar a alguns membres de la CDU, però l'SPD va replicar que era una tradició democràtica del partit. Un 75,96% hi va votar a favor. L'acord era un fet, però la consulta interna no va evitar la molèstia de certes faccions. El partit també va escoltar aquestes veus i en la ratificació final al Bundestag, el Parlament alemany, la direcció va permetre que 30 diputats hi votessin en contra per raons de consciència.

El cas alemany il·lustra la tradició pactista i pragmàtica d'un sistema polític molt allunyat de l'espanyol, més basat en una fèrria confrontació ideològica sense nexes de connexió. La primera coalició amb Merkel va ferir greument la posició electoral de l'SPD. El desgast de la segona coalició, a la qual s'ha d'afegir la incursió d'un populisme xenòfob que ha robat vots tradicionals als socialdemòcrates, apunta en la mateixa línia. L'SPD va optar per maniobrar per seguir tenint poder d'influència, però el preu d'acostar-se al centre és que els flancs queden descoberts perquè altres partits més ideològics adoben aquest terreny.