Política d'aplaudiments

Fora de l’abast de les càmeres, al Congrés té lloc una altra sessió paral·lela a la televisada, no protagonitzada pels discursos ni les propostes, sinó pels aplaudiments, els insults i les ganyotes que es dediquen uns diputats a uns altres. 

  

 El ple d’ahir va oferir moments de teatralitat que permeten aventurar com serà la legislatura parlamentària que ara arrenca: una contínua dutxa escocesa entre el to combatiu de Pablo Iglesias, disposat a empaperar l’hemicicle de lemes del carrer –i de Twitter–, i el paternalisme condescendent de Mariano Rajoy, mestre en l’art de matar-te mentre simula que t’està perdonant la vida. Enmig, el PSOE busca el seu lloc agafat a l’aixeta de l’aigua tèbia.

  

 El desconcert dels socialistes l’il·lustrava ahir la política d’aplaudiments amb què van despatxar el discurs del seu portaveu. Incapaços d’aclamar units les paraules d’Antonio Hernando, el grau de fervor oscil·lava entre l’efusivitat d’Eduardo Madina, sempre disposat a aplaudir, i la indolència dels díscols, que no van aplaudir en cap moment. Pedro Sánchez només es va sumar al clam al final, però ho va fer fluixet, amb les mans toves, sense convicció. 

  

No en va s’havia passat l’al·locu-ció d’Hernando amb el cap cot mirant el mòbil. Sobre la perpendicular del grup socialista, Mario Jiménez, portaveu de la gestora, prenia nota de tot a la tribuna de convidats.

EL SENTIT DELS GESTOS

A l’estrada parlen els discursos; a la platea ho fan els gestos. Amb somriure malèvol, Iglesias aplaudia Rajoy quan aquest presumia de les moltes coincidències que uneixen el PP i el PSOE. Acomodat en el seu paper de cap de l’oposició versió dinamitera, el líder de Podem va tornar a incendiar el Congrés amb els seus dards.

  

 Aquesta vegada va ser el «delinqüents potencials» que els va dedicar als populars el que va posar l’hemicicle de cap per avall. Les càmeres no van registrar el «¡pocavergonya!» que li va tornar María Dolores de Cospedal mentre els seus companys de fila, en plena esbroncada, recorrien als insults més gruixuts. Minuts abans, Albert Rivera havia reaccionat amb un «gilipolles» quan Iglesias va ridiculitzar els seus coneixements d’Història, segons ell embastats a base de recerques de Google.

    

El portaveu podemista es va estavellar en el seu propòsit de provocar Rajoy, que esquivava amb cintura i molta sorna cada una de les seves fuetades. Ja podia burlar-se de la seva poca traça a l’hora de manejar Twitter o treure-li els colors pels seus SMS a Bárcenas, que el candidat responia: «Estic millorant, aprengui de mi». Ja podia Iglesias recordar-li que la immensa majoria d’espanyols havia votat opcions diferents del PP, que Rajoy li retornava l’argument advertintli que la majoria que no ha votat la formació morada encara és més gran.

    

Ni la desbandada del grup de Podem arran de la seva picabaralla amb Rafael Hernando al final de la sessió va aconseguir immutar-lo. Era tot un cromo la cara d’estupefacció de Rajoy mentre el seu grup i el d’Iglesias s’intercanviaven insults a la cara.

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

    

S’agrada tant en el seu perfil beatífic que a la tarda, en resposta al penabista Aitor Esteban, que li va demanar «menys llenya i més gra», va contestar amb un rodolí: «Si vols gra, Aitor, et deixaré el meu tractor». Amb menys lírica, totes les rèpliques que el futur president va oferir van conduir a la mateixa conclusió: d’acord, no sóc el millor candidat possible, però aquí ningú és perfecte. Vuit mesos de Govern en funcions i tres intents d’investidura per acabar igual que a la pel·lícula Ningú no és perfecte.