Rajoy s'ofereix a "millorar" el seu llegat, però no a derogar-lo

Sense cap sorpresa, l’aspirant a la reelecció Mariano Rajoy va perdre la votació d’investidura que es va celebrar ahir. Després d’una sessió de tràmit que en alguns moments va resultar convulsa, que va tenir fins i tot una plantada i que va ser regada amb provocacions, insults i exabruptes de tots els colors (va destacar el podemista Pablo Iglesias titllant de «delinqüents potencials» els diputats del Congrés i el popular Rafael Hernando acusant els morats d’usar el nom d’Espanya per treure rèdit econòmic de dictadures), el cap del PP no va aconseguir la majoria absoluta que resulta necessària per poder ser investit. Va rebre180 nos com a símbol del rebuig que provoquen les seves polítiques de la legislatura que va començar el 2011. Un llegat que, per cert, va dir que estava disposat a modificar , de la mà de Ciutadans i d’altres voluntaris, per «millorar-lo», però en cap cas per derogar-lo, tal com pretén part de l’oposició especialment en allò que afecta la reforma laboral, la LOMCE i la llei mordassa. 

  

 Aclarir fins on arribava la voluntat de diàleg i de pacte de la qual tant ha fet gala en les últimes 72 hores («no em queda més remei», va arribar a dir en un moment de sinceritat) era un dels objectius evidents de Rajoy. Això i reclamar a ses senyories que, quan arribi el moment de posar les seves exigències sobre la taula a un Govern feble en les diferents negociacions que s’obriran, no oblidin que han de ser «realistes» pel que fa a la despesa pública. A partir d’aquí, el candidat va voler tenir alguns gestos per intentar demostrar que la seva recerca de consens va de debò. Sobretot amb el PSOE.

L’ABRAÇADA DE L’ÓS

Als socialistes els va oferir l’ajornament de les revàlides en la llei d’educació vigent fins que el pacte d’Estat que proposa, al qual ha donat sis mesos per arribar a conclusions, doni també fruits. El portaveu socialista, Antonio Hernando, va replicar avisant que no es deixaran donar «l’abraçada de l’ós» i que no s’ha de confondre permetre la investidura per «responsabilitat» amb Espanya amb el fet que sigui el seu partit, precisament, el que doti Rajoy de l’estabilitat que anhela.

  

 Hernando va pronunciar davant la Cambra el que, segurament fins ara, pot haver sigut el seu discurs més difícil. No va resultar senzill justificar que, una vegada dimitit el seu secretari general, Pedro Sánchez, es passa a l’abstenció que protagonitzarà el seu grup demà, partint des del no és no a Rajoy, aquest que ell mateix va defensar amb tant afany. I encara més sabent que un nombre notable de companys de bancada no ho comparteixen i fins i tot van exhibir la seva disconformitat evitant la cortesia de l’aplaudiment. I Sánchez, que segueix sense voler revelar què farà, si és que vota, demà en la sessió definitiva per investir president del Govern el líder del PP.

  

 Tot i això, el portaveu del PSOE es va esforçar a marcar distàncies amb el PP i a enumerar un llistat de demandes econòmiques i socials per les quals, segons va dir, lluitaran els pròxims temps a les Corts. En aquesta llista va incloure la sol·licitud d’una subcomissió al Congrés per abordar, entre altres qüestions, l’encaix de Catalunya.

TENSIONS A LA CATALANA

Rajoy va respondre que és «obvi» que hi ha tensions que s’han de superar amb l’Administració catalana, i que la seva disposició al diàleg és màxima sempre que no se li demanin xecs en blanc. Pel que fa a la qüestió de la subcomissió parlamentària [s’entén que per impulsar una reforma de la Constitució en clau federal, com vol el PSOE], l’aspirant popular va confessar que encara «no té clar» quin ha de ser el fòrum més adequat per seure a reflexionar amb altres partits sobre el futur de Catalunya i que, ben aviat, es decidirà pel que consideri més útil per solucionar problemes.

Notícies relacionades

El PSOE justifica la seva abstenció com un "servei a Espanya"

Esteban a Rajoy: "Com no canviïn el xip, que malament que ho passaran"

    

Diàleg i més diàleg va ser així mateix el que va garantir a un incrèdul Francesc Homs i a un rebel Joan Tardà. Tots dos van acusar Rajoy de llançar tota la llenya que li ha fet falta al foc sobiranista català i el van avisar que, per més inhabilitacions que promogui, no aconseguirà frenar l’independentisme. Sobre aquest assumpte va debatre també Pablo Iglesias uns minuts, apostant per reconèixer d’una vegada la identitat plurinacional d’Espanya. És clar que l’al·locució d’Iglesias, que va tractar sense dissimular-ho d’erigir-se com a líder de l’esquerra enfront d’un PSOE que no passa pel seu millor moment, i al qual va atacar sense pietat, va destacar per altres coses. Però els seus detalls són part d’una altra crònica.