Llastrats pel franquisme

De totes les llegendes que envolten Francisco Franco, n’hi ha ­dues que són tan rigorosament certes com útils per descriure l’essència d’allò que a alguns encara ens van ensenyar sota el pompós títol del «pensament polític de Franco». La primera explica que un 6 de setembre de 1958, davant l’Ajuntament de la Corunya, després del Consell de Ministres que posava fi a l’estiueig al Pazo de Meirás, el dictador va autoritzar el mestre Anta Seoane perquè la seva coral cantés l’himne gallec, «perquè m’agrada molt», davant unes sorpreses autoritats locals que no sabien si quadrar-se o manar detenir algú, fins que el Caudillo es va aixecar per escoltar marcialment les notes compostes per Pascual Veiga per al desafiador poe­ma del bard Eduardo Pondal, que remata avisant: «A nosa voz pregoa a redenzón da boa Nazón de Breogán».

    La segona explica com advertia seriosament els seus col·laboradors quan començaven a lliscar cap a aigües perilloses a causa d’alguna opinió tèbia o un mal servei: «Faci com jo i no es fiqui en política», els deia. Després ja no hi havia més avisos. El pas següent seria el motorista amb la destitució a la porta de la casa del tossut interfecte.

    Encara que costi d’admetre, enterrats en el més profund del cor de la nostra cultura política coexisteixen, ben vius com llavors, els dos principis rectors: la política encara representa un perill que convé evitar per pur instint de supervivència, i encara és fàcil trobar més franquistes que el mateix Franco, més felipistes que el mateix Felipe, més aznaristes que el mateix Aznar o més pablistes que el mateix Pablo Iglesias.

                                                                                                     

De totes les característiques identificades pel gran politòleg Harold Lasswell com a definitò­ries d’un demòcrata, Franco no en complia ni una. No tenia una postura oberta al proïsme, li agradava més imposar que compartir uns valors comuns, la seva visió del món era d’orientació monovaloritzada i el guiava una profunda descon­fiança dels altres.

Aquesta manera d’entendre la política impregna les personalitats més típiques de la política espanyola, més propensa als cabdills que als líders. Manuel Fraga i José María Aznar encaixen com un guant en la tradició de candidats tipus. Tots dos resultaven omnipresents, pomposos, desconfiats i controladors. L’esquerra espanyola també té una tendència semblant pels messies, però l’assumeix amb menys naturalitat i malgasta massa temps i esforç a intentar dissimular-ho.

GOVERNAR ÉS GUANYAR I GUANYAR ÉS GOVERNAR 

En la nostra cultura política, el millor, el més segur, el més sa i el més intel·ligent sempre passa per no ficar-se en política. A Espanya la política continua sent tòxica, una desvia­ció, un mal indesitjat i un risc evitable. En aquesta visió perfectament franquista, la política no resol problemes, en crea. Quan un problema es vol catalogar com un assumpte realment rellevant, poques propostes recullen més aplaudiments que demandar públicament la seva «despolitització». A Espanya, quan realment es busca fer les coses bé i que durin, la primera cosa sempre és fer fora la política i encarregar-les a algú amb autoritat. La tolerància pel que fa a la ­corrupció també té molt de subproducte d’aquesta visió tòxica de la política que hem heretat del franquisme.

    Ens enerva la política, però valorem el consens. No perquè estiguem especialment segurs de la bondat de les decisions preses per acord, sinó perquè ens fan més por l’embolic i la discrepància. Tot i així, paradoxalment, la cultura del pacte ens resulta profundament estranya. A Espanya governar és guanyar i guanyar és governar. Els acords sempre es presenten basats sobre traïcions, i els pactes sempre oculten derrotes. En la nostra visió castrense de la política, l’únic resultat realment decent és la victòria. Tota la resta suposa una rendició i una traïció, per aquest ordre. La discrepància i el pluralisme ens posen nerviosos i ens desconcerten, especialment en el si de les organitzacions polítiques. Si la política és guanyar, els partits haurien d’actuar com a exèrcits. No es voten les ofensives en els exèrcits que guanyen les batalles. En pocs llocs es castiga tant com aquí la divisió interna de les forces polítiques.

La longevitat del corporativisme despòtic franquista i la pervivència de la seva visió paternalista i tutelar dels espanyols expliquen que la nostra cultura política segueixi responent a una mixtura entre les categories que Gabriel Aldmond i ­Sidney Verba van denominar «cultura del participant» i «cultura del súbdit». Una part ens veiem com a ciutadans que poden estar conformes o disconformes amb el sistema, però es defineixen com a participants actius en el funcionament de les institucions i les decisions públiques. Altres ens comportem com a súbdits conscients de l’existència d’una autoritat governativa que ens identifica o ens distancia i a la qual avaluem com a il·legítima o legítima sempre des d’una visió passiva del seu rol com a ciutadans.                                                                                                 

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

¿Quines cançons sonaven el 18 de juliol del 36?

Som súbdits a qui els està costant aprendre a comportar-se com ho fan els ciutadans en una cultura política de la participació. La crisi política i institucional que suportem en aquests moments respon en bona mesura a la nostra incapacitat per culminar aquest trànsit amb la institucionalització d’una orientació positiva cap a les infraestructures democràtiques, l’acceptació de l’existència d’un conjunt de normes d’obligació cívica i la vigència del compromís per complir-les en una part substan­cial de la població.

A Espanya hi segueix havent massa gent segura que la democràcia ha funcionat per casualitat, no perquè sigui millor que altres sistemes, i a més qualsevol dia pot deixar de fer-ho. A la majoria ens agrada pensar que ningú té dret a obligar-nos a fer res que no vulguem i que el més intel·ligent continua sent deixar que siguin els altres els que vagin complint amb les seves obligacions cíviques mentre nosaltres esperem que ho faci tothom; començant per una cosa tan prosaica com pagar impostos.