Julio Anguita: "L'objectiu és a quatre anys, el BOE en una mà i la ciutadania en peu de guerra"

Pablo Iglesias es va presentar fa un mes i mig a casa seva, a Còrdova, per preguntar-li si s’havia d’aliar amb Alberto Garzón. I allà, Julio Anguita el va convèncer. «Estem fets del mateix encuny», diu, il·lusionat, perquè veu en el 26-J l’oportunitat històrica que IU va perdre per conquistar una majoria social. Dóna per fet que Iglesias i Garzón trigaran quatre anys a arribar a la Moncloa i creu que no serà possible amb un llenguatge tan agressiu. Mentrestant, ajudarà en campanya, «en un parell de mítings i algunes entrevistes» que concerta amb un vell telèfon. No fa servir WhatsApp, ni Twitter, ni Facebook. S’apunta les cites en una diminuta agenda de paper. Va al gimnàs, juga al dòmino, ajuda la seva «senyora» amb «les compres», llegeix a la tarda i encara té energia per advertir els dirigents d’IU contra les temptacions d’imposar una identitat d’esquerres.

–¿Se sent el pare de l’aliança?

–En absolut. Els protagonistes han sigut Pablo [Iglesias], Alberto [Garzón] i Nacho López de Uralde [líder d’Equo]. Iglesias va ser fa 40 dies en aquesta casa amb dues persones més i ens va demanar l’opinió sobre la confluència. Vaig respondre el primer i ens va donar a entendre que tiraria endavant.

–L’abraçada d’Iglesias i Garzón. El brindis amb el botellín. Vostè en el míting de Còrdova. Iglesias amb llàgrimes. Íñigo Errejón en un plató a la plaça del 15-M. ¿No és un excés d’escenificació més que la pedagogia que vostè reivindica?

–Som sentiment i raó. L’emotivitat és bona, sempre que no es transformi en demagògia ni aberració contra la intel·ligència. Després hi ha la raó, que parla del programa i de projectes.

–¿Quines possibilitats té Units Podem de sobrepassar el PSOE?

–M’agradaria sobrepassar el PP també. Si fóssim segons, seria magnífic. Ells hauran d’unir-se, si som la segona força. I ja està. S’uniran.

–Llavors, dóna per fet que passat el 26-J hi haurà gran coalició.

–És la gran idea de Felipe González. Ells s’alinearan. I començarà per a nosaltres una tasca importantíssima: que la confluència segueixi eixamplant la seva base, però al seu torn amb una altra via: la confluència social per passar de la cultura de la reivindicació anàrquica i narcisista a la formació d’un conjunt ciutadà. En aquell moment, quan ja tenim la pota política i la pota cívica, al cap de quatre anys som al Govern.

–El canvi ha d’esperar llavors quatre anys.

–Sí, és clar, sempre calculo a quatre anys. Això és una previsió que es fa amb els elements que es tenen.

–¿I IU i Podem estan preparats per a quatre anys d’oposició?

–Crec que sí. Quan vegin el que es desencadena, s’adonaran que l’objectiu és a quatre anys vista: l’objectiu de tenir el BOE a la mà i la ciutadania en peu de guerra. Quan dic guerra que ningú s’espanti, amb consciència.

–¿I què passa en aquests quatre anys amb el PSOE i el seu electorat? 

–Hauran d’optar. Si el PSOE entén com ha de canviar el país, no direm que no, i encara que els mètodes siguin diferents, per a això hi ha la negociació. Però el pacte per formar govern i per fer fora el PP, ¿per fer què? Sense plantejar l’objectiu de govern després de fer-lo fora, amb mi que no comptin.

–Per construir majoria social, ¿s’apel·la a l’esquerra o al poble?

–Quan ens fiquen en identitats d’esquerra i dreta ens acorralen. Alguns dels nostres se senten gratificats amb la identitat. Estan equivocats. Perquè això és una postura narcisista, pròpia de l’art declamatori, del qui vol que el fotografiïn amb l’espasa. I això és absurd, va contra la intel·ligència.

–¿IU no hauria de començar per reconèixer la seva derrota històrica per no haver seduït les classes mitjanes?

–IU ha tingut moltes fases i un sol problema heretat del PC: ha sigut un projecte amb dues ànimes. Una que volia volar sola, obrint-se a la gent, i una altra que va creure que érem el bàcul del PSOE. Aquesta última visió va arribar a guanyar.

–Vostè va criticar l’esquerra perquè durant la Transició va fer cessions i les va defensar com una estratègia política. ¿Creu que IU ara està fent això amb aquest pacte?

–No. A la Transició, d’una necessitat se’n va fer una virtut i s’hauria d’haver tingut la valentia de dir: ‘No ha pogut ser’ i no elevar tota una concepció política al voltant d’això; va ser un error immens. Ara mateix, amb la recerca de l’aliança, IU està en la seva línia de política originària. IU ara, amb aquest pacte, reprèn el millor de la seva història.

–¿Podem és el salvavides d’IU?

–No. Podem s’ha adonat també que és necessari reforçar l’aliança.

–¿Creu que un sector d’IU tindrà la temptació de tornar a la identitat d’esquerres?

–A l’esquerra també hi ha posicions de dretes, les que es refugien en els essencialismes, en identitats, les que no parlen dels programes, ni de sumar. Són posicions de dretes que es troben dins del món de l’esquerra. La temptació de tornar a la identitat sorgeix quan fa por. Si això segueix endavant, els entrarà vertigen.

–¿Vertigen de què?

–La nit del 3 d’abril del 1979 vaig ser elegit alcalde. Vaig tenir vertigen. Me’n vaig anar en cotxe a un polígon i em vaig fer un fart de plorar. Ara, a molta gent li entrarà por, hi haurà qui retrocedirà i ho vestirà d’esquerres. Si aquesta por afecta dirigents, que se’n vagin, però que es treguin els galons de generals. Els generals no tenen dret a tenir por. I si en tenen, se l’empassen. És clar que hi haurà por per tot allò nou. On no val què va dir Lenin o Napoleó en aquesta batalla.

–Quan Iglesias el va entrevistar a La Tuerka, vostè li va dir que mudar la pell té una mica d’indecència. ¿Han canviat Iglesias i Garzón?

–Crec que han estat sempre en les mateixes posicions. I crec que la població podrà recriminar, però la gent ha d’entendre que s’ha de fer l’esforç d’oblidar certes coses per tirar endavant. Perquè això, que és cert, que hi ha hagut excessos verbals, no és res davant l’immens robatori que estan cometent castes i elits al seu propi país.

–¿Oblidar coses com què? ¿El barrufet rondinaire? ¿La calç viva?

–Oblidar paraules que poden ser aspres, dures, que poden molestar la militància de l’un o de l'altre, que hi ha hagut de tot a la vinya del Senyor. Crec que seria convenient canviar aquestes maneres. La crítica mai ha de ser insultant. A mi m’agrada fer la crítica de manera suau, amb arguments, perquè la gent agraeix les formes. El llenguatge xavacà. ¡No, és que som sincers! No, ets un maleducat. No es pot acusar el cap de Govern dient barbaritats. Se li ha de fer la crítica, però no dir barbaritats. Hem de ser mestres, més cultivats en el llenguatge, més educats, més didàctics. No podem sembrar l’odi.

–¿Ja ha traslladat a Iglesias aquesta reflexió?

–D’aquestes coses no n’he parlat amb ningú, prou problemes tenen.

–En aquests anys que augura de gran coalició, ¿què passarà amb problemes com el malestar català?

–S’ha de donar veu a la gent i que parli amb tota llibertat, i per a això hi ha mecanismes a la Constitució. S’ha de fer una reflexió als catalans: teniu el dret de lliure determinació. I des de la vostra lliure elecció, jo us aconsello seguir units. Tot això de manera serena. Vostès es manifestaran d’aquí uns mesos, o un any, farem el procés, i en aquell moment en què baixa la tensió, la gent comença a pensar i decideix. I el que decideix, s’ha de complir.

Notícies relacionades

Podem i IU segellen la seva coalició i demanen al PSOE que s'uneixi al canvi

La mutació que va imposar el 15-M

–Iglesias diu que no vol viure gaire temps a primera línia política. Que somia amb un programa de televisió i fugir en moto. Vostè, que el coneix tan bé, ¿creu que abandonarà Podem?

–Això ja ho vaig dir jo. La meva il·lusió de fet era ser professor d’Història. Ara li diria a Pablo Iglesias que estigui tranquil, perquè quan un puja en un cavall com aquest, el cavall es desboca, perquè un ja no és d’un mateix. Sempre hi ha una possibilitat de canviar, però això sí que és heroic, i molta gent li dirà ¡has de seguir! Així que jo li diria a Pablo: ‘Tranquil, que ja veurem quan agafes la moto’.