¿Una merda de país?

Potser és la distància. O l’esquizofrènia de sentir-se massa sovint en terra de ningú... Però ja no entenc pràcticament res. Fa 10 anys que visc a Madrid, on no només he recuperat l’amor per la ràdio, he trobat a faltar molts col·legues de TV-3 i m’he castigat una mica més el cos per aquesta incurable malaltia de jugar a futbol; fins i tot m’he casat i he tingut dos fills preciosos. Però sempre m’ha quedat temps per enviar a la merda més d’un (pocs, sincerament...) quan els seus comentaris sobre Catalunya o els catalans m’han semblat ofensius. La catalanofòbia no és un invent; existeix, i és transversal, encara que no majoritària.

Però el que em té descol·locat no és això, sinó els insistents senyals que alguna cosa s’està trencant –no sé si de manera irreparable– a la terra on vaig néixer. Fa temps que dono gairebé per morta una relació política sana entre Catalunya i Espanya (o la resta d’Espanya, perquè ningú es molesti) i no entraré ara en les causes, però mai he sentit tan amenaçada com ara la convivència que més m’interessa: la de les persones. ¡Alerta! Això no és cap cant apocalíptic, i encara menys una declaració de guerra. No emularé aquells que utilitzen frívolament –o amb mala llet– les al·lusions al nazisme o repeteixen el mantra que assegura que el castellà està amenaçat a Catalunya. ¡Quins ous! Però justament per això no crec que puguem anotar a títol de simple inventari històries com la del famós manifest del monolingüisme, els xiprers tallats al pobre Albert Boadella, la publicació de llibres com 'Perles catalanes' (amb la seva llista d’il·lustres botiflers) o la campanya ferotge que alguns membres –i membresses– de la CUP van haver de suportar quan la presidència de la Generalitat penjava d’un fil.

Crec, sincerament, que necessitem fer un 'reset'. ¿No seria possible convocar una espècie de jornada nacional de reflexió? ¿Aquest és el país que volem, sigui o no independent? ¿Militar al PSC o a Ciutadans o al PP et converteix en traïdor d’alguna cosa o d’algú? Si un vol seleccions catalanes però s’emociona amb el gol d’Iniesta a Sud-àfrica, ¿és un català bipolar o tou? Un culer que no és antimadridista, ¿és imperfecte o tarat? 

SENSE AIXECAR SOSPITES 

Notícies relacionades

L'oposició veu el president perdut en un full de ruta "irrealitzable"

Dates clau dels primers mesos de Puigdemont al Govern

I una altra persona a qui li encanta 'La serotonina' de Manel però taral·leja 'Cuando aprieta el frío de Sabina', ¿és sospitosa o incoherent? ¿Es pot sopar un dia (¡¡¡només un dia!!!) sense parlar del procés, ni que et preguntin com es veu des de Madrid? (a Madrid em pregunten com es veu des de Barcelona). I encara més: ¿es pot passar de pàtries i banderes –les que siguin– sense que ningú et miri malament? A veure, no sé exactament per què estic escrivint aquest article –potser és perquè aquesta setmana m’han visitat els companys del programa 'El foraster' i ho hem comentat–, però sí que em sentiria més malament si no ho fes.

Perquè no pretenc convèncer ningú ni estar en possessió de cap veritat, però quedar-me mut tampoc em convenç. M’han titllat d’espanyolista a Catalunya i alguns em consideren proindependentista a Madrid. Així que des de la discutible autoritat que confereix rebre hòsties de tot arreu: sisplau, ¿podríem pensar una miqueta més les coses abans de dir-les o de fer-les? Ens estem convertint en –o estem fabricant– enemics entre nosaltres mateixos. I un país de bons i dolents, es digui com es digui i tingui el règim polític que tingui, és una merda de país. Jo no el vull.