LA INVESTIDURA FALLIDA

El que necessiten és amor

Les invitacions lascives d'Iglesias a Sánchez i la picabaralla entre ERC i Ciutadans sobre el franquisme van marcar la segona votació

 

  / EFE / BALLESTEROS

3
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Amb tot decidit, conegut des de feia temps el desenllaç de la trama, en els minuts previs a la sessió la salsa estava a la vorera contrària de la carrera de San Jerónimo. Una multitud com no havia sigut vista igual des que el 15-M va envoltar el Congrés fa tres anys, poblava el carrer amb ganes de marxa. La majoria va arribar des de l’església del Crist de Medinaceli, l’advocació del qual se celebra el primer divendres de març. El bany de realitat que van tenir els diputats a l’arribar va ser propi d’un circ romà. Hi va haver aplaudiments i esbroncades per a tots, i encara que no van faltar els cartells reclamant el pacte d’esquerres, el clam majoritari era contrari. Monumental la xiulada que van rebre els representants d’ERC i CDC. Als crits d’«¡Espanya, Espanya!» Tardá va contestar amb el puny aixecat.

    En contra del previst, la sessió no va resultar avorrida ni va ser una repetició condensada del que s’havia viscut, sinó que va oferir moments de gran intensitat escènica, i en alguns casos d’esperpent. Rajoy va arribar amb ganes de donar via lliure a la seva coneguda ironia i la seva bancada li va alabar el gust aplaudint fort cada cop sorneguer contra el candidat. A l’acabar, el grup popular li va dedicar una ovació que va ser contestada pels socialistes amb moviments de mans en l’aire i crits de: «Adéu, Rajoy, adéu».

Jòquer de l’hemicicle

Després d’incendiar amb calç viva el ple de dimecres i protagonitzar la foto de la jornada amb el seu petó a Xavier Domènech, hi havia interès per veure com es presentava Pablo Iglesias davant l’audiència. Coneixedor del seu paper de jòquer de l’hemicicle, el de Podem va pujar a l’estrada amb una llibreta lila i dues quartilles en què portava anotat un acudit: es veu que, segons va dir, la diputada popular al Parlament Andrea Levy «perd els vents per Miguel Vila», podemista. Iglesias ja tenia la coartada perfecta per mirar als ulls a Sánchez –aquesta vegada, el líder del PSOE sí que li va mantenir la mirada durant la seva al·locució– i li va deixar anar: «Pedro, només quedem tu i jo», per finalitzar reclamant «l’acord del petó». Això s’arregla amb una sessió intensa de Lo que necesitas es amor.

    Després del parlament d’Albert Rivera, que es va disculpar per no ser «tan graciós» com Iglesias –encara que és el portaveu que millor sap treure de polleguera la bancada popular–, la intensitat del debat va decaure, però la sessió encara va deparar diversos moments més de tensió. Un el va protagonitzar Gabriel Rufián, amb els dards llançats en to monòton, gairebé com xiuxiuejos, però enverinats, que van irritar PP, PSOE i especialment C’s, però va aconseguir diverses ovacions de Podem. També va sonar com un tro el silenci que es va fer a la cambra quan el portaveu de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs, va proclamar: «Si no hi hagués problema català, avui hi hauria Govern, i vostè ho sap, senyor Sánchez».

Topada inesperada

Notícies relacionades

La traca final va quedar per a la votació. El que es prometia un rutinari pas de revista dels 350 parlamentaris i els seus coneguts sís i nos es va convertir en una topada entre els diputats de C’s i ERC sobre si els primers havien condemnat, o no, el franquisme al Parlament de Catalunya. El desgavell del president de la Cambra amb la gestió de les rèpliques per al·lusions –la va concedir a Juan Carlos Girauta, però no a Joan Tardà– va estar a punt de fer volar pels aires la sessió. «Anem-nos-en, anem-nos-en», li deia Rufián al seu company de partit ja aixecat.

    Dues hores i mitja abans que es produís aquell sainet, en el passeig d’entrada dels diputats, Encarni Martínez, «filla adoptiva de Catalunya i amb dos fills vivint a Barcelona», jurava haver demanat al Crist de Medinaceli «que els polítics d’aquest país s’entenguin». A la sortida de l’hemicicle, la cara seriosa de Pedro Sánchez, enfadat per dues vegades en 48 hores, no convidava a esperar que es produeixi ben aviat el miracle de l’amor. H