D'AMER A LA PLAÇA DE SANT JAUME

Carles Puigdemont, el fill del pastisser

En l’última setmana, el nom de Carles Puigdemont ha passat de l’àmbit local de Girona a estar en boca de tot el país després de ser designat com el successor d’Artur Mas al capdavant de la Generalitat. Aquest periodista de 53 anys nascut a Amer s’ha compromès a pilotar el vaixell cap a la independència. Els seus descobreixen aquí qui és.

9
Es llegeix en minuts
Ferran Cosculluela
Ferran Cosculluela

Periodista

ver +

A aquestes altures, la majoria de vostès ja deuen haver endevinat que el fervor independentista del nou president de la Generalitat no va de farol. Al contrari que alguns dirigents de Convergència que s’han enfilat al tren secessionista en l’últim minut, fa anys que Carles Puigdemont està convençut que la prosperitat de Catalunya passa inevitablement per la superació del marc autonòmic. Unes fermes conviccions nacionalistes que surten a la llum quan es furga en el seu passat i es parla amb la seva família i les persones que el van tractar durant la infància que va passar a cavall d’Amer (Selva) i l’internat de Santa Maria del Collell, a la Garrotxa, on va cursar la meitat de la primària.

El 130è president de la Generalitat va néixer a la casa familiar, coneguda per Can Crous, el 29 de desembre de 1962. Un any que es recorda per les grans nevades que van col·lapsar Catalunya durant les festes de Nadal i que a Amer van provocar la mort de diverses persones a causa de l’enfonsament d’un edifici. La família Puigdemont explica que el Carles va ser batejat el mateix dia en què es va enterrar les víctimes d’aquell accident i que, per aquest motiu, no van sonar les campanes durant la cerimònia religiosa.

Curiosament, aquesta coincidència entre naixement i mort, encara que en aquest cas en l’àmbit polític, s’ha repetit en altres ocasions en la trajectòria vital del president. Com quan el 2007 va ser elegit per encapçalar la candidatura de CiU a l’alcaldia de Girona de forma accidental, perquè la persona que havia sigut elegida, l’advocat Carles Mascort, va renunciar a liderar la llista després de rebre unes misterioses amenaces. L’altra carambola que li guardarà un lloc destacat en la història de Catalunya, i que també està directament relacionada amb l’eliminació del seu predecessor, ja la coneixen de sobres perquè des de fa una setmana no es parla de res més.

Una família senzilla

Carles Puigdemont és el segon fill d’una família de vuit germans. Nét i fill de pastissers, s’ha criat en un entorn en què l’esforç i el treball són valors essencials per sobreviure. «Els seus pares, el Xavier i la Núria, s’han sacrificat molt per ells. Treballant tot el dia, els han donat estudis a tots. A penes sortien de la pastisseria. Són admirables, i el que més m’alegra de la seva designació és que es tracta d’una família senzilla, que no té res a veure amb l’elit barcelonina», explica una veïna que coneix molt bé els Puigdemont i que durant un temps va estar treballant a la capital catalana.

L’Anna, la cinquena filla de la saga Puigdemont, recorda el seu germà Carles com un nen «inquiet i curiós», a qui interessava saber-ho tot. «Ell mateix imprimia diaris amb taps de suro, feia teatre amb una colla d’amics, va escriure algun guió i fins i tot va fer una versió musical d’Els Pastorets. Ja llavors era diferent», comenta la seva germana mentre no para de rebre felicitacions a la pastisseria que regenta amb altres germans, entre ells el gran, el Francesc, que va néixer 13 mesos abans que el president i que ha sigut qui ha assumit el relleu professional del pare.

«¿Què se sent quan una està envoltada de portades amb la foto del teu germà? –a la botiga dels Puigdemont també es venen diaris–. «No ho sé, la veritat. Tot ha sigut com un huracà des de fa una setmana, però ja estic acostumada que el meu germà es fiqui en embolics», afirma l’Anna.

Es va perdre un astronauta

De petit, el Carles volia ser astronauta, com gran part d’aquella generació que quan portava pantalons curts va veure sorpresa a la tele que els nord-americans havien arribat a la Lluna, però quan va passar aquella febre infantil es va inclinar pel periodisme. Al seu poble ja escrivia en una revista anomenada Esplet i completava la seva vocació professional amb dues de les seves grans aficions: la música i el futbol, amb uns disputats partits al pati de l’institut i a la plaça de la Vila, en què gran part de les vegades ell era el propietari de la pilota, segons rememora el seu company de promoció, Joan Güell.

Les professores Mercè Vila i Imma Rodríguez, que el van tenir com a alumne en classes de BUP, a Amer, el recorden com un nen «discret», que no acostumava a ficar-se en problemes i que ja mostrava un viu interès per la història i la geografia de Catalunya. Però no per les ciències i les matemàtiques, de les quals era poc amic. «Es coneixia a la perfecció la geografia de Catalunya i es queixava que els llibres de text de l’època (entre els anys 1977 i 1979) parlaven de l’època de Franco de forma poc crítica. En aquesta qüestió clavava bastant la llauna, perquè de petit ja anava a pinyó fix amb el tema nacionalista», recorda Vila.

Rodríguez també relata que era un alumne a qui li agradava molt participar a classe i en les activitats de l’institut. «Les seves intervencions a classe eren brillants i argumentava molt bé les coses. No era un típic empollon, però sí que era més madur en alguns aspectes, era una mica un nen gran», afirma la professora.

Una de les seves grans influències familiars va ser el seu oncle Josep Puigdemont, primer alcalde de la democràcia d’Amer per CiU (1979-1983). «En la campanya electoral, amb tot just 17 anys, el Carles ja em va ajudar en la redacció d’alguns escrits», rememora l’exalcalde, que el 1982 va inaugurar, en una cerimònia presidida per Jordi Pujol, la reforma de la plaça de la Vila, en la que va ser la primera visita d’un president a la localitat i que segurament va ser viscuda amb molta intensitat pel jove Carles.

Un any després s’afiliaria al partit del seu oncle, l’associació de joventuts nacionalistes del qual va ajudar a crear a Girona acompanyat de Pere Casals. «La nostra família sempre ha sigut catalanista, tot i que hem tirat més cap a la dreta que cap a l’esquerra, per l’herència dels danys causats en la guerra civil, amb destruccions d’esglésies i patrimoni artístic. El meu pare es va exiliar per no anar a la batalla de l’Ebre. La nostra generació va viure les conseqüències de la guerra i li vam explicar allò que dúiem dins», explica el tiet.

Unes vivències que expliquen en gran mesura per què, sent un convençut independentista, el jove Carles va optar pel partit del pactista Pujol i no pas per formacions més rupturistes com ara Esquerra Republicana. «Els pobles tenen dret a la llibertat, igual que els fills a anar-se’n de casa. Però el procés és difícil perquè no hi ha mentalitat democràtica a Espanya, que encara està ancorada en l’imperialisme dels segles XV i XVI. És un ideal que es porta a dins tota la vida», proclama l’exalcalde.

Política i periodisme

L’inici de la trajectòria política de Puigdemont coincideix amb el començament dels seus primers passos professionals. Primer com a corresponsal a Amer de Los Sitios (que es convertiria en el Diari de Girona), després com a corrector del Punt Diari (avui El Punt Avui). Un rotatiu de nou encuny nascut a les comarques de Girona en plena ebullició democràtica i en què treballaria 15 anys com a responsable de Comarques, cap de secció, redactor en cap i cap d’àrea. Puigdemont va simultaniejar els seus inicis periodístics amb els estudis de Filologia a Girona. Una carrera que, en part, va triar perquè en aquella època només es podia estudiar Periodisme a Barcelona.

Després d’agafar-se un any sabàtic el 1993, durant el qual va recórrer diversos països d’Europa i va estudiar com es tractava el fet català en la premsa internacional, així com la influència de les noves tecnologies en el periodisme, Puigdemont va abandonar el diari el 1995 i va fundar una petita empresa de comunicació que, entre altres treballs, va assessorar Carles Pàramo a l’alcaldia de Roses (Alt Empordà). Un alcalde que cinc anys més tard acabaria casant-lo amb Marcela Topor el 8 de juny del 2000 en una cerimònia civil a l’ajuntament de l’Alt Empordà que va culminar amb una festa íntima a l’Hotel Almadraba Park.

Un any abans d’aquelles núpcies, Puigdemont va fundar l’Agència Catalana de Notícies (ACN), un projecte innovador que va arrencar amb capital públic i que tenia com a objectiu impulsar la informació local i accelerar l’ús de les noves tecnologies de la informació. Anna Nogué, actual subdirectora de l’ACN, va ser una de les que van participar en aquell projecte. «Puigdemont em va trucar a principis del 1999. No el coneixia i ja vaig veure que era una persona apassionada, amb les idees molt clares i empenta. Abans que el sou que volies cobrar, et preguntava si tenies il·lusió. Em va preguntar si havia entrat a internet o si havia enviat alguna vegada un e-mail. Jo li vaig dir que no, però que havia estat al costat d’algú que ho havia fet», recorda.

Perfil 2.0

En aquells inicis Puigdemont, que va ser el primer diputat del Parlament a tenir compte de Twitter i que té un marcat perfil 2.0, animava els redactors de l’ACN a fer «pedagogia» als ajuntaments i les institucions locals. «Si ens enviaven un document per fax, deia que havíem de fer que la pròxima vegada ens l’enviessin com a correu electrònic. Ens demanava que ajudéssim que el món local i comarcal entrés en l’era d’internet», narra Nogué, que qualifica Puigdemont de persona «agosarada però no temerària quan se li fica una idea al cap».

Notícies relacionades

En l’etapa com a alcalde de Giro-na, càrrec que va ocupar per primera vegada el 2011 després de tres dècades d’hegemonia socialista, Puigdemont va demostrar la seva habilitat per forjar pactes amb l’oposició, ja que en els dos mandats consecutius en què ha sortit elegit sempre ha governat en minoria. Sílvia Paneque, l’actual portaveu del grup municipal del PSC, considera que és una persona «amb qui hi pot parlar», tot i que li retreu que «no accepta fàcilment les crítiques, encara que aquestes siguin constructives».

Paneque també destaca que el nou president té una gran capacitat de resposta en la picabaralla dialèctic dels torns de rèplica, però que la seva oratòria queda curta a l’hora de fer discursos solemnes. Pel que fa a la capacitat d’implicació, la regidora socialista troba que és variable. «Quan té un interès específic en un tema, hi bolca molta energia i passió, però quan un assumpte no li desperta interès, li costa assumir-lo», diu.