Artur Mas: el llegat de cinc anys al capdavant de la Generalitat

No hi ha res que expliqui millor el pas de la política catalana de tranquil oasi a embogida muntanya russa que els cinc anys de mandat d'Artur Mas al capdavant de la Generalitat. En aquest lustre (i dues setmanes i mitja d'afegit), el líder de Convergència ha convocat dues vegades eleccions anticipades (el 2012 i el 2015) i s'ha quedat a segons, com qui diu, de fer-ho una tercera vegada.

El 129è president de la Generalitat fa "un pas al costat" i cedeix el testimoni a Carles Puigdemont després de tres mesos de negociacions en què la CUP ha vetat la seva reeleccióCUP. Ell volia, desitjava seguir i no ho ha aconseguit, però des que el 23 de desembre del 2010 accedís al càrrec ja hi ha un bon grapat d'esdeveniments que deixa com a llegat.

LA TRAJECTÒRIA DE CIU

Mas va veure complert el seu somni de ser president el desembre del 2010, un mes després que CiU guanyés les eleccions autonòmiques amb 62 diputats (14 més que el 2006). La federació nacionalista no va aconseguir la majoria absoluta, encara que va demostrar un fort poder que es va consolidar a les municipals del 2011, a l'estrenar-se com a vencedora en el conjunt de Catalunya, Barcelona inclosa. Aquell predomini es va repetir en les generals del 2011, quan els nacionalistes van ser els més votats per primera vegada, però a partir de llavors va començar el declivi.

Després de fracassar el pacte fiscal, Mas va buscar la majoria absoluta avançant eleccions a novembre del 2012 amb l'Ítaca de l'Estat propi. No li va sortir bé la jugada, perquè CiU va guanyar però es va quedar en 50 diputats. En la següent contes electoral, les europees del 2014, la federació nacionalista va quedar al darrere d'ERC, que també li va arrabassar molts vots a les municipals del 2015, quan Xavier Trias va cedir l'alcaldia de Barcelona a Ada Colau.

Sempre amb el procés sobiranista de fons, Mas va tornar a convocar eleccions el 27 de setembre passat. Llavors CDC va concórrer sota les sigles de Junts pel SíJunts pel Sí i sense la companyia d'Unió. L'aposta convergent per la independència va trencar CiU després de 37 anys de societat, però el canvi de rumb tampoc li va servir a Mas per aconseguir la majoria absoluta. La coalició amb ERC i independents va sumar 62 diputats, dels quals 30 eren a proposta de Convergència, de manera que necessitaven l'aval de la CUP perquè el president mantingués el càrrec. No ha sigut així, i entremig CDC ha seguit perdent vots pel camí: a les generals del 20-D, rebatejada com a Democràcia i Llibertat, va passar de primera a quarta força. Ara vol refundar-se.

EL BALL DE SOCIS

Mas es va convertir en president el 2010 gràcies a l'abstenció del PSCPSC de Joaquim Nadal. No obstant, la primera aliança duradora del cap del Govern va ser amb el PPC d'Alicia Sánchez-Camacho. Amb els populars va pactar el líder convergent dos pressupostos de la Generalitat, en plena època de retallades. Només es va trencar l'idil·li a mitjans del 2012,  pel pacte fiscal.

Desprésde les eleccions de novembre del 2012, el dirigent de CDC va fer un gir de 180 graus i va blindar l'estabilitat parlamentàriaestabilitat parlamentària amb ERC. La celebració d'una consulta d'autodeterminació se situava com a prioritat i a canvi Mas es va assegurar el suport republicà en els pressupostos del 2014 i del 2015. Un any després, ja sense Unió al costat, la societat amb Esquerra va acabar per consolidar-se a l'unir-se en la candidatura de Junts pel Sí per al 27-S. El liberal Mas aniria de número 4 i l'exeurodiputat d'ICV Raül Romeva seria el cap de cartell.

EL PROCÉS SOBIRANISTA

Fins i tot amb la CUP, encara que ara l'hagi vetat, i amb ICV-EUiA, va aconseguir Mas teixir alguna aliança. Totes relacionades amb el dret a decidir (també amb la independència en el cas cupaire) i amb desmarcatges ulteriors dels ecosocialistes.

“Catalunya inicia la seva transició nacional”, va proclamar el líder de CDC en el seu discurs d'investidura de desembre del 2010. Durant dos anys, aquest camí va estar enfocat en la reclamació del pacte fiscal, però tot va canviar l'estiu del 2012.

Després del 'no' de Mariano Rajoy, i esperonat per una multitudinària manifestació en la Diada organitzada per Òmnium Cultural i una incipient Assemblea Nacional Catalana, Mas va convocar eleccions, després va pactar amb ERC i va passar ja sense traves a la pantalla de la consulta i de les estructures d'Estat. El procés agafava embranzida i ho sacsejava tot (vegeu CiU i PSC).

El desafiament a l'Estat va pujar un esglaó amb la declaració del 23 de gener del 2013 en què el Parlament va definir Catalunya com a "subjecte jurídic i polític sobirà" amb els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP. Aquell text, no obstant, va quedar anul·lat pel Tribunal Constitucional, el mateix que va suspendre la declaració d'inici de la independència impulsada per Junts pel Sí i la CUP el 9 de novembre passat.

El 9-N, però de l'any 2014, es va celebrar l'acte sobiranista més gran de l''era Mas' (amb permís de la Via Catalana del 2013, la 'V' del 2014 i la Via Lliure del 2015). Havia de ser una consulta, però va acabar en "procés participatiu" pel veto estatal. Encara que fos per a un succedani, el cap del Govern va aconseguir que es traguessin les urnes (va arrasar el 'sí' a la secessió) en una acció que li va costar, a ell, a l'exvicepresidenta Joana Ortega i a la consellera Irene Rigau, una imputació del TSJC per desobediència i malversació de fons públics. En aquest punt i en la victòria independentista del 27-S en escons (no en vots) ha quedat el llistó del procés per al nou president després de la renúncia de Mas després del veto de la CUP.

LES RETALLADES

Mas va iniciar el seu mandat el 2010 erigint-se en adalil de l'austeritat a l''estil Angela Merkel'. Va presumir de perseguir el dèficit zero abans fins i tot que Rajoy, i ja va treure les estisores als 12 dies d'accedir al càrrec. El seu "Govern dels millors" va començar amb la supressió d'alts càrrecs de l'Administració i la reorganització d'empreses públiques. Més tard arribarien l'eliminació de la paga extra als funcionaris, la privatització d'empreses públiques amb Aigües Ter LlobregatAigües Ter Llobregat com a estendard (i nyap inclòs) i l'intent de venda de patrimoni. Tot al marge de l'augment i la creació d'alguns impostos i de les retallades en sanitat i educació.

Les xifres de personal en aquests dos últims àmbits es van veure delmades, es van tancar instal·lacions i en l'ensenyament públic es va suprimir la sisena hora de classe a primària, es va incrementar la jornada lectiva del professorat i es va posar fi a idees com la de l'ordinador portàtil per alumne. En la cartera sanitària, al tancament de quiròfans i la restricció d'alguns serveis es va afegir la implantació del copagament, l'euro per recepta, encara que el Govern va haver de fer marxa enrere després d'anul·lar la mesura el Constitucional.

La indignació social amb les tisorades li va portar problemes a l'Executiu de CiU en forma de protestes. Les polèmiques càrregues dels Mossos d'Esquadra en l'acampada de maig del 2011 a la plaça de Catalunya de Barcelona van posar al disparador el llavors conseller d'Interior, Felip Puig, que va tornar a estar-ho en la manifestació de la vaga general del 2012, quan l'actuació policial va motivar que Ester Quintana perdés un ull.

Durant aquest lustre de mandat Mas ha acusat el Govern central de l'"ofec" a la Generalitat i del desfasament en les balances fiscals per a Catalunya, però en els últims anys ha accentuat aquest discurs i ha defensat la independència com a única sortida. Ni el FLA ni el pagament a proveïdors han sigut suficients.El deute català va passar de 31.000 milions a finals del 2010 a 68.000 milions en el tercer trimestre del 2015.

LA CORRUPCIÓ

Si Florentino Pérez té la BBC (Bale, Benzemá, Cristiano), el mandat de Mas l'ha marcat la SRC: sobiranisme, retallades, corrupció. Sobre aquesta última carpeta, el líder convergent ha hagut de lidiar amb diversos escàndols que afectaven el partit o el seu entorn.

Les investigacions judicials i policials al voltant de CDC han derivat en una pressió política que va portar el mandatari nacionalista a comparèixer diverses vegades al Parlament per rendir compte davant els diputats. El 31 de juliol del 2013 va haver de respondre en la comissió d'Afers Institucionals per donar explicacions sobre el 'cas Palau', pel qual els nacionalistes tenen 15 seus embargades com a garantia per afrontar una responsabilitat civil en el cas sobre el presumpte finançament il·legal del partit. En aquella ocasió, Mas va defensar el bon quefer dels seus, va negar tenir coneixement de cap actuació opaca i va prometre tornar "fins a l'últim cèntim" si aquesta es demostrava.

Notícies relacionades

JxSí i la CUP busquen substitut a Mas

Mas obre la porta a repetir com a candidat en un futur

Però no va dissipar dubtes. La imatge del partit va seguir lluny de la pulcritud quan el que havia sigut el seu número dos, Oriol Pujol, va dimitir el 15 de juliol del 2014 i va deixar el seu escó al Parlament gairebé 16 mesos després de ser imputat per la seva suposada implicació en la manipulació d'estacions d'ITV. Semblava que no podia passar res més, però va passar. I no només pels casos d'espionatge polític (Camarga inclosa), sinó perquè el 25 de juliol del 2014l'expresident' Jordi Pujol va admetre que havia ocultat fons a l'estranger i es va iniciar un via crucis judicial que Mas va intentar esquivar al·legant que es tractava d'un cas estrictament privat. Ho va haver de dir també en seu parlamentària, en la comissió d'investigació creada arran de la confessió del seu mentor.

El cap del Govern va defensar a més que ha impulsat nombroses mesures contra la corrupció, però li va tornar a embrutar el discurs la condemna d'inhabilitació a l'exdiputat Xavier CrespoXavier Crespo per suborn i prevaricació i, sobretot, la resurrecció del 'cas del 3%' de suposat cobrament de comissions. Per aixòvan ser detinguts membres de CDC i per això va haver de respondre Mas de nou al Parlament pocs dies abans del 27-S. Llavors va acusar les "clavegueres de l'Estat" d'estar darrere com a represàlia pel seu gir independentista.