JORDI PUJOL
Saturn al revés
La justícia determinarà si els fills de Pujol van cometre delictes i van posar durant els anys de mandat del patriarca els fonaments de la seva làpida política i social. Però és clar que en la pomada política sempre es va saber que Pujol júnior movia el
Saturn al revés_MEDIA_1 /
En aquells meravellosos anys que en els 80 i 90 del segle passat van viure els partits que ara passen les seves hores més baixes, a Felipe González el coneixien els seus com «Déu». Així ho vam saber quan es van filtrar els àudios de converses telefòniques entre alts dirigents socialistes. No consta que Jordi Pujol rebés en aquella època un tracte distintiu com aquest del seu entorn polític més immediat, però per la via dels fets era reconegut per propis i per estranys com el totpoderós líder d'una CiU on ningú va aconseguir fer-li mai ombra. I els que ho van intentar van ser implacablement neutralitzats per un Pujol que es va guanyar a pols una fama: «És com Saturn, que devora els seus fills».
Un cop han passat les dècades, l'ostracisme personal i polític en què ha caigut Pujol reflecteix que allò podia ser així però que la llegenda se li va girar i que, finalment, els que han acabat per devorar la seva figura han sigut precisament els seus fills, els biològics, no els polítics.
Miquel Roca, Josep Antoni Duran Lleida i altres van estar a punt d'eclipsar-lo, però Pujol sempre tenia a favor l'un contra l'altre o l'altre contra l'un, igual que després Artur Mas i el seu equip contra Duran. Però abans que arribés l'operació de relleu definitiva, quan Pujol va deixar clar en la seva última legislatura que ell «s'enretirava», els intents d'altres per apartar-lo havien sigut tallats sense misericòrdia. I en aquells congressos convulsos de principis dels 90, i abans i després, a cada intent d'atac, tots sabien que a l'ombra movia fils sense manies «júnior». Jordi Pujol Ferrusola era allà, ¡i de quina manera! Per al comú dels mortals, per a la immensa majoria de l'opinió pública, el gran dels fills de Pujol no existia, però en el partit i en la pomada política no hi havia ningú que no ho sabés.
L'allargada influència de júnior, a qui els més sarcàstics i hostils denominaven «el del 110%», se sabia. No es pronunciava gaire en veu alta, però se sabia. I quan en algun moviment de fitxes i de dirigents passava alguna cosa que s'escapava al que la lògica elemental hauria aconsellat a vista d'ocell, la resposta al preguntar acostumava a ser sempre la mateixa: «La família». I ja estava. Ja s'entenia. Se sabia al pes de qui (i quins) es referia el caut i informat interlocutor.
Van ser molts anys de molt poder acumulat, on Jordi Pujol regnava a plaer a CiU, en la política catalana i en alguns moments fins i tot en l'espanyola. I la identificació entre ell i la institució de la presidència de la Generalitat la feien fins i tot els seus més acèrrims detractors. «Van ser massa anys de la família Pujol a Palau», diu un company de partit ara crític amb certs excessos que acostumaven a descriure els llargs mandats polítics i les majories absolutes. Al Palau de la Generalitat van ser molts anys en què els empleats del lloc es referien amb total naturalitat a Marta Ferrusola com «la senyora» (de la casa, s'entén). I amb aquest context, la família Pujol, com altres a Madrid que ja al seu dia van rebre la seva ració de jutjats i com altres que no ho faran mai perquè estan per sobre del bé i del mal, van poder arribar a pensar que podien campar al seu aire sense conseqüències.
La desmesura
Notícies relacionadesUn jutge determinarà finalment si els fills de Jordi Pujol, en aquest context de domini polític absolut del pare, van posar durant anys els fonaments de la làpida política i social de Jordi Pujol. Però l'opinió pública ja els ha sentenciat, amb l'ajuda inestimable del poder actual amb lletres majúscules, i fins i tot els que eren els més grans defensors de Pujol ara es bressolen entre el desconcert i una gran decepció.
El temps i els jutges diran si van delinquir i, si és així, si el que van fer els fills de Pujol, i molt especialment júnior, va ser o no desmesurat com el poder polític que durant més de dues dècades va ostentar un patriarca que sembla que a casa seva no ho era tant i que no va aconseguir dominar els que més li hauria convingut lligar curt. Perquè de la seva llegendària i contrastada austeritat en el vestir o en el menjar, alguns dels seus descendents sembla que no en van heretar ni en van aprendre res. I d'aquelles llavors vénen aquestes collites.
