La unitat somiada

Per no avorrir el lector amb una espessa sopa de lletres de l'esquerra independentista revolucionària als anys 80 i 90, n'hi ha prou de recordar que durant dues dècades els militants d'aquest espai polític van ocupar (de forma molt minoritària) el Fossar de les Moreres en ocasió de la Diada de l'Onze de Setembre i que van protagonitzar nombroses escenes de tensió i aïrats debats al voltant de qüestions com els Països Catalans, els espais de confluència revolucionària o el paper a jugar en les institucions si s'hi aconseguia accedir.

El principal referent va ser el Moviment de Defensa de la Terra, nascut de la fusió del PSAN i d'Independentistes dels Països Catalans, que propugnava la independència i el socialisme. Però les tensions entre els dos sectors es van mantenir i l'MDT va acabar fraccionant-se. Una facció va fundar Catalunya Lliure. I altres van mantenir el nom i van apostar per una nou espai de confluència, l'Assemblea d'Unitat Popular, a la qual es van unir dirigents i militants de La Crida. Però aquest intent va tornar a acabar en fracàs. Una part dels activistes van acabar a ERC, on el gir independentista protagonitzat per Àngel Colom va atraure també un sector de Terra Lliure i Catalunya Lliure. Altres van crear la Plataforma per la Unitat d'Acció (PUA), de la qual anys després sorgiria Endavant.

Travessia del desert

Com expliquen Julià de Jòdar i David Fernàndez en el llibre Cop de CUP, el moviment de l'esquerra independentista va entrar llavors en una travessia del desert. La sortida del túnel, juntament amb les iniciatives de reunificació de les diverses joventuts revolucionàries i la proliferació de casals populars, van ser les candidatures municipals d'unitat popular. Les CUP.

Després d'un creixement sostingut en l'àmbit municipal, l'organització decideix dotar-se d'una estructura nacional el 2005. El salt més notable arriba el 2007, quan la CUP triplica resultats i aconsegueix entrar als ajuntaments de Mataró, Vilanova i la Geltrú, Manresa, Vic i Berga i es converteix en decisiva a Vilafranca del Penedès, Berga i Sant Celoni.

Després d'un notable debat intern -amb funcionaments sempre assemblearis i amb la voluntat de traslladar-se de la base a les estructures de coordinació- la CUP va decidir presentar-se a les eleccions al Parlament del 2010.

El context de crisi econòmica i social, l'esclat de moviments com el 15-M i la frustració respecte als processos de negociació sobre el model d'Estat són factors externs que expliquen que la CUP hagi acabat amb dècades de lluites caïnites en l'independentisme radical. Cosa que no significa que entre els dos pols que mantenen la tensió dialèctica dins de la CUP, Endavant i Poble Lliure (que recull l'herència de l'MDT), no hi hagi encara diferències notables sobre què representa aquesta organització, si és instrument o finalitat.

David Fernàndez, en una entrevista al digital Crític, admetia recentment un altre repte pendent, que es farà més visible ara que l'organització és decisiva. «La CUP no ha raonat prou sobre com hauria de ser el poder i com l'hauríem de practicar».

Notícies relacionades

La CUP ajorna el debat sobre Mas fins a pactar el guió de la «ruptura»

¿Què és una moció de censura i com funciona? Terminis i altres claus

La seva estructura és descentralitzada i els seus mandats, limitadíssims. Defensen la necessitat d'estar sempre al carrer, tant o més que a les institucions, i són reticents als jocs de repartiment de poder. Les més de 100 agrupacions territorials de la CUP allotgen gairebé 1.500 militants. D'aquestes agrupacions sorgeixen els 60 membres del consell polític (els que dissabte passat van discutir per espai de tres hores les conclusions extretes de la militància). Però no és el consell polític el que redacta la proposta, sinó el secretariat nacional, integrat per 15 persones, que es renova parcialment cada dos anys i que és el que ha donat forma al pla. Els negociadors (amb Junts pel Sí en aquest cas) responen davant les assemblees.

El futur de la CUP passarà, en part, per resoldre la seva relació amb el poder i veure fins on arriba la seva coherència (puresa, dirien els crítics) a l'hora de cedir i negociar. Figures com Fernàndez, Quim Arrufat o Antonio Baños, a més, han aportat consistència discursiva i projecció pública al que als anys 80 i 90 del segle passat era un moviment minoritari i poc permeable.