«Barcelona necessita amb urgència valors femenins»

Va estudiar Polítiques i va treballar en publicitat. Fins que, plena d'indignació ciutadana, Júlia Solans es va centrar a fer «ràbia il·lustrada» (els seus maderfackards són l'antítesi dels ensucrats lemes de Mr. Wonderful). I animada pels vells mandarins del disseny -Javier Mariscal, Mario Eskenazi, Miguel Gallardo-, va ingressar al setembre al Moviment d'Alliberament Gràfic de Barcelona juntament amb altres de novíssims. «¿Esteu enfadats? -els van esperonar-. Doncs digueu-hi la vostra». I hi està posada.

-Ja no està sola al racó de la ràbia.

 

-Abans del 15-M pensava: «¿Què us passa? ¿Què teniu al cap?». Va ser superemocionant veure que la gent es llançava als carrers perquè estava superindignada. ¡Home! Jo feia molt temps que estava cabrejada.

-¿Tan emprenyada està?

-Abans estava molt orgullosa de Barcelona, però ara sento que no tinc el meu espai. Molts amics amb talent se n'han anat, i jo tindria ganes d'anar-me'n de la ciutat per trobar-la a faltar. Però m'he quedat perquè algú s'ha de quedar. Hi ha molt per fer.

-¿Com què?

-S'ha d'encomanar la indignació. Hem de ser petites càpsules d'entusiasme, i no d'aquell cursi de «pren-te un cafè i una magdalena i et sentiràs feliç», sinó que hem d'estar molt enfadats, protestar pel que no ens agrada i reclamar espai. Jo intento fer-ho des de la meva feina.

-¿La seva «ràbia il·lustrada» és una forma de fer política?

-Sí. Recordo que un professor de Polítiques ens va dir: «Tots els que esteu aquí acabareu treballant a l'ajuntament...». I jo vaig pensar: «¿Com? ¡Si jo el que vull és salvar el món!». Així que vaig decidir canalitzar el meu compromís a través de la il·lustració, molestant. Les meves són accions molt petites, amb una repercussió a escala mínima.

 

-La seva frase «Guiris go home» en una bossa té el seu verí.

-La primera reacció al lema sol ser negativa, ¿no? Però potser la gent es para un minut a reflexionar i a prendre consciència. És el que pretenc.

-¿No li agraden els turistes?

-M'agrada que hi hagi guiris perquè és l'única manera d'aprendre anglès. Però va arribar un moment que ja no vaig poder utilitzar el centre, on solia fer vida. ¿Una pista de gel a la plaça de Catalunya? ¿I a la Rambla, parades de torrons a l'estiu? ¿Un bocata a 4 euros? ¿I aquest trànsit d'autobusos amunt i avall que ja han colonitzat tota la ciutat perquè miren de descongestionar el centre? No ens deixen ni l'agost per a nosaltres. No podem ni fer vacances de Barcelona estant a Barcelona.

-No es limita aquí la irritació, ¿oi?

-No. A Barcelona hi ha una tendència a oblidar la ciutadania. Van esborrar els grafits de la plaça del Macba i, amb ells, es van emportar la utilització de l'espai públic, cosa que dóna caràcter a la ciutat. Abans, sortir al carrer era superestimulant. Les parets et deien coses. Era una ciutat que t'interpel·lava. Ara és massa silenciosa. L'oferta cultural s'ha empetitit. Per a mi aquella paret del Macba era un referent del que era Barcelona i ja no és.

-Agafi l'espai i faci la seva pintada.

 

-Tinc l'impuls de dir: «Us envio a tots a la merda perquè tinc ganes que tot canviï». M'agradaria netejar per començar de zero. Aconseguir un canvi de mentalitat. I si no arriben els que vols, és igual. L'important és que al darrere sempre hi hagi gent disposada a agafar el relleu.

-Hi va haver un temps en què «estimava» el PSC.

-Els vaig votar i vaig col·laborar en un campanya d'il·lustradors que els donaven suport. Però vaig parlar amb José Montilla i Jaume Collboni i la meva curiositat no va quedar satisfeta en absolut. No entenien el que els deia. Jo segueixo creient en el socialisme, no sé per què ells es diuen així.

-¿Què els va dir, si no és indiscreció?

 

-Els vaig formular una pregunta que em segueix obsessionant:  «¿Com una dona de 30 anys que vol ser autònoma pot sobreviure en una ciutat com Barcelona?». Jo he activat tots els canals que m'oferia la ciutat i no he obtingut respostes més enllà del «busca't la vida». Em passo el dia pagant diners i no en tinc. ¡I això que treballo! ¿Què passarà quan vulgui ser mare? ¿Com podré pagar una guarderia? Això és impossible. Visc totalment en precari. ¡Quina desgràcia!

-¿Alguna queixa capital en el pla col·lectiu?

-Barcelona s'ha convertit en una marca, i quan això té lloc, perd els sentiments i passa a ser un objecte. Tu no hi caps. I la política està per protegir els ciutadans, no perquè pateixin. Si a nosaltres ens exigeixen que siguem innovadors, ¿per què no podem demanar que els governants siguin creatius? Han de ser capaços de dir: «Si això no funciona, intentem això altre». Però fa la impressió que mai hi ha un canvi de plantejament.

-Queden dos dies per fer la seva aposta.

-Barcelona en Comú és un cop de puny sobre la taula. A més, la gent que la forma és més jove, més accessible, amb experiència als barris, s'han adonat que poden passar moltes altres coses en aquesta ciutat, tenen intenció de donar veu a la gent que ha vingut de fora, plantegen un altre concepte del turisme.

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

-¿Els regala una frase de les seves?

-Ja ho he fet. «Barcelona té nom de dona». Seria guai que hi hagués una alcaldessa. La ciutat necessita amb urgència valors femenins.