Veus de Barcelona

Ferran Busquets: "Vull una Barcelona que digui que la pobresa és inadmissible"

Barcelona, 1974.

Enginyer informàtic i postgrau en Mediació  Social.

Director d’Arrels, fundació pels sense

Va ser voluntari en l’equip  de carrer i al centre obert d’Arrels durant cinc anys.

Membre del consell  directiu de la Fundació Mambre.

És voluntari en àmbits de presó i en països  del sud.

4
Es llegeix en minuts
NÚRIA NAVARRO / BARCELONA

La fundació que dirigeix, Arrels, atén en aquests temps magres 1.600 persones sense casa, encara que la població estable que dorm als carrers de Barcelona ronda les 900. Gent sense drets ni autoestima. La pobresa més cronificada de la ciutat. La que Esperanza Aguirre vol amagar sota l’alfombra perquè no «espanti» els turistes a Madrid.

–Cap candidat barceloní arriba al nivell de l’aspirant Aguirre, ¿oi?

–Em sorprendria que algun dels candidats de Barcelona fes un comentari similar. Però tampoc en sento cap que es proposi donar una solució a la problemàtica.

–¿Intueix que els sense sostre també fan nosa a la Barcelona de postal?

–¡Ja ho crec! Però no només a l’ajuntament, també al ciutadà. Quan els veïns no paren de trucar a la Guàrdia Urbana perquè hi ha algú dormint al seu portal, o instal·len unes punxes al pàrquing perquè no s’hi puguin ajeure, no és cosa dels polítics. Jo el que voldria és una Barcelona on els ciutadans diguessin que la pobresa és inadmissible.  –Alguna vegada s’ha queixat que ningú munta una 

V per la pobresa.

–I això que sóc independentista, ¿eh? Ho vaig dir per aquest aspecte cultural. Si et trobes un accidentat a la carretera i no l’ajudes és un delicte d’omissió del deure d’auxili, i a més ningú es pregunta si anava molt ràpid o havia begut. A la gent que és al carrer, que veu com la vida se li va reduint cada dia, no els dirigeixen la paraula i tothom dóna per fet que són alcohòlics o no sé què. 

–A ells, als que no tenen casa, ¿què és el que no els cap al cap?

–És gent que ha perdut tota la confiança en el sistema. No és el ciutadà que s’ha quedat sense feina, està perdent el pis i es mobilitza. Ells no es mouen perquè tenen la sensació que no es mereixen res. O són invisibles o els tenen por.

–Són ciutadans amb drets.

–A la salut, a la vivenda, a la intimitat. I no se me n’acut cap que no es vulneri. Viuen 20 anys menys i reben moltes agressions al llarg de la seva vida, però no se’ls té en compte. Mai.

–No voten.

–Ni voten, ni tenen veu.

–Vostè és la seva veu.

–Ens agrada influir en les administracions, però no en campanya.

–Trenqui la regla per una vegada.

–És necessari saber quanta gent està dormint al carrer. S’ha de quantificar la pobresa de forma transparent i pública. Arrels ho fa en zones concretes per saber si el problema va en augment o no. Però cal fer un recompte oficial, que a Anglaterra es fa per llei.

–¿L’ajuntament evita aquest cens?

–Almenys no ha transcendit de manera oficial. I la xifra és important per poder plantejar mesures i perquè hi ha una relació directa entre els que avui dormen al carrer i els que estan a punt d’arribar-hi. ¿Què farem d’aquí uns anys amb la gent que avui té zero ingressos? 

–¿Hi arribaran molts més, al carrer?

–Sense comptar no es pot saber. Tampoc veig que els problemes se solucionin a curt termini perquè és difícil innovar en l’espai públic. S’ha d’arriscar i veure què passa, arriscar i veure què passa... Amb molta paciència. La pobresa té solució a 10 o 15 anys vista, i els polítics busquen pedaços en funció d’una legislatura.

–¿Alguns no en busquen tants?

–No crec en bons i dolents, però hi ha partits que repeteixen l’argument que els pobres ho són perquè volen. Potser hi ha un 1% que ho vol. Però si fos així, hi ha un 99% que li toca pagar per aquest 1%. La pobresa és un tema d’injustícia. 

–Hi ha sigles noves que prometen apuntar-se al combat. ¿Se’ls creu?

–Tant si són noves com antigues, el que m’interessa és el com, no el què. He tingut contactes amb tots els partits i noto que la sensibilitat existeix, però vull sentir propostes concretes. Amb voluntat política es pot acabar amb la gent que dorm al carrer. 

–Doni’ls una empenteta.

–Necessitem locals i vivendes. Per començar, convindria buscar cinc o sis espais a peu de carrer, distribuïts per la ciutat, amb accés a dutxes i consignes, on es puguin rentar i relacionar, i que permetin als equips d’ajuda fer el contacte. A partir d’aquí, s’ha de començar a treballar per anar als pisos. 

–¿I d’on sortirien aquests pisos?

–És el que em pregunten els atesos i jo els responc que, sincerament, no ho sé. Però sé que la majoria de les persones sense casa volen sentir que no tornaran més al carrer. I hem comprovat que el housing first –facilitar vivendes amb caràcter permanent– funciona en el 90% dels casos. Tenim 35 pisos i donem allotjament a 230 persones. Augmentar aquesta xifra a 500 seria molt fàcil.

–¿Quants diners haurien de sortir de les arques municipals?

–El cost de l’allotjament amb suport és de 22 euros per persona i nit. Allotjar els més cronificats pujaria a uns 10 milions a l’any. Però, hi insisteixo, mentre els polítics pensin a quatre anys vista, no hi veig cap solució.

Notícies relacionades

–¿Els aniria bé passar una nit entre cartrons?

–N’hi hauria prou que compartissin un dinar amb la gent que dorm al carrer. Aprendrien unes quantes lliçons de realitat. Tenen moltes coses a dir.