passejades electorals

De la plaça dels Màrtirs a la 'plaça Tetuan'

5
Es llegeix en minuts
JOAN CAÑETE BAYLE / VIC

La gestió de la immigració no és un tema tan candent com ho va ser a les eleccions municipals del 2011, però segueix sent un calador de vots per als partits de la dreta i l'extrema dreta. A Vic, on va néixer PxC, concorren el 24-M quatre formacions de caràcter xenòfob.

A Esther Solà, administrativa en atur de 52 anys, se li nota l'orgull de vigatana quan parla de la seva ciutat («A Vic es viu molt bé, jo estic contenta de fer-ho») mentre exerceix d'amfitriona en una passejada en què ens porta des de l'Eixample Morató fins a la plaça Major (en la seva esplendor un dia de mercat), passant pel casc medieval («És la part que més m'agrada de la ciutat»).

A Esther li agrada molt el seu Vic, i per això, com molts dels seus veïns, és molt crítica amb allò que creu que no funciona de la seva ciutat: per exemple, amb els problemes de convivència que generen els universitaris (les sorolloses i poc cíviques festes dels dijous a la nit); o amb l'estat en què està el lloc on s'alçava la caserna de la Guàrdia Civil que ETA va destruir el 1991 (un solar que funciona com a pàrquing amb un impropi cartell commemoratiu); o la reforma de vianants de l'Eixample Morató, que tantes queixes ha generat entre els comerciants. Allà, a la plaça dels Màrtirs, Esther assenyala la carnisseria Nourdine: «És un dels primers negocis d'immigrants que es van obrir a Vic». Va ser als anys 90, «quan hi va haver la primera onada d'emigrants», quan la plaça dels Màrtirs va passar a ser coneguda com la plaça Tetuan, quan va començar el que Esther anomena «la guerra, per dir-ho d'alguna forma».

Agradi o no agradri (i a molts vigatans no els agrada), el nom de Vic està vinculat a la gestió de l'emigració. No en va va ser a la localitat d'Osona on va néixer Plataforma per Catalunya (PxC) i la que amb els seus vots va donar entrada a les institucions al discurs xenòfob. En aquestes eleccions, fruit de successives escissions, a Vic concorren quatre candidatures que busquen el vot xenòfob. La pressió i popularitat de PxC va aconseguir que els altres partits (sobretot CiU, que ha governat Vic des de la reinstauració de la democràcia) adoptessin alguns dels seus postulats (el famós conflicte de l'empadronament dels sense papers que va encapçalar Josep Maria Vila d'Abadal abans de dedicar-se en cos i ànima al procés sobiranista). Avui Vic té un 23% de població emigrant. La seva presència als carrers és evident. Al mercat, l'olor de les espècies orientals es barreja amb la de les hortalisses locals. «Molts immigrants han comprat llicències i tenen parades al mercat. El temps és la millor eina d'integració. I la paciència, veure i escoltar, no tancar les orelles. Com més coneixes dels altres, més pots entendre», afirma Esther.

Guerra al burca

En les eleccions de fa quatre anys, en plena crisi, la gestió de l'emigració va ser un dels temes estrella no només a Vic, sinó també a la resta del país. Era l'època d'iniciatives que volien limitar l'empadronament per així frenar l'accés dels estrangers als serveis socials municipals, o de la famosa guerra contra el burca: les ordenances cíviques amb les qual es volia eradicar el vel integral de l'espai públic. Quatre anys després, aquest temps del qual parla Esther, l'assumpte no està tan candent com llavors. A Vic, el 24-M no girarà ni molt menys al voltant de la immigració. Més enllà dels assumptes locals, el procés sobiranista i si aquestes eleccions són l'avançada de les ¿plebiscitàries? de setembre és el gran debat polític general en què s'emmarca la cita amb les urnes. El mateix passa a la resta del país.

I tot i així, el tema de l'emigració i la seva integració, o no, sempre està present (la neteja de Badalona de Xavier García Albiol, la Barcelonistan d'Alberto Fernández Díaz). «El problema de l'emigració és que molts no volen integrar-se, tenen costums diferents, fan els seus guetos i allà no pots entrar-hi i no pots saber què s'hi cuina. Van a la seva i és un problema», diu Josep Bruch, pèrit mercantil i amic d'Esther, de tertúlia en una cèntrica terrassa. «Quan hi va haver la primera onada, molts emigrants es van concentrar a la zona de l'Eixample Morató. Eren pisos antics, molts amb poca llum, sense calefacció, de renda baixa. La gent que hi vivia era gran, els seus fills ja havien marxat, i es van trobar amb una gent amb costums totalment diferents. A nosaltres ens van vendre els avantatges de la multiculturalitat i les possibilitats de negoci, i a ells, que venien a una ciutat preparada per rebre'ls. Hi va haver un xoc, i va ser terreny adobat per als de Plataforma», rememora Esther,

Els rumors de sempre

Anys després, els emigrants estan repartits per tota la ciutat, si bé alguns barris, com el del Remei, concentren més població estrangera que altres zones. A Vic conviuen els rumors de sempre i de tot arreu que les xifres desmenteixen (que si hi ha més emigrants del que diuen les estadístiques, que si els estrangers s'emporten totes les ajudes socials) amb notables iniciatives d'integració impulsades per l'ajuntament (les parelles lingüístiques) i una gran tasca d'entitats socials. «¿Podrien fer ells més esforç per integrar-se? Sí. Però la integració costa, no tothom vol fer-ho i és fins i tot natural envoltar-te dels teus. Hi ha d'haver mecanismes de control de les ajudes, per exemple, perquè la gent local té la sensació que tot se'n va als nouvinguts», diu Esther. I afegeix: «Però per un altre costat crec que ara la gent és més conscient que els que van venir no ho van fer per fer turisme o perquè els fes il·lusió viure a Vic, sinó que fugien d'una realitat que no té res a veure amb la nostra».

O potser una mica sí. «La gent es va oblidar de quan nosaltres havíem d'anar a Alemanya a buscar feina. La meva filla és mestra i l'any passat va estar treballant a Escòcia. Ha tornat i ara malviu com pot. Si això segueix així, al setembre tornarà a marxar», diu Esther, que remata: «És el que està millor el que ha de facilitar la integració a aquells que no estan tan bé».

I demà

Notícies relacionades

7. Pel Poblenou

amb Alfred Bosch