Alberto Ruiz-Gallardón: l'últim canvi brusc

S'atribueix a José María Ruiz-Gallardón, pare del ministre de Justícia, la frase: «¿Conservador jo? Hauríeu de conèixer el meu fill, ell sí que és de dretes». Amb aquella confidència, pronunciada en seu parlamentària a mitjans dels anys 80, el veterà diputat d'Aliança Popular aspirava a treure's de sobre l'etiqueta carca que el perseguia des dels temps del franquisme encolomant-l'hi al seu fill, que a aquelles hores exercia de fuet fustigador als bancs de l'oposició de l'Ajuntament de Madrid davant la fumera sociata que governava el consistori.

Des d'aleshores, Alberto Ruiz-Gallardón (Madrid, 1958) s'està movent pel rugós terreny de la política, propici a les trampes i les emboscades, amb la qualitat dels materials més dúctils. Sabent que la millor manera que hi ha perquè no et parteixin consisteix a aprendre a doblegar-te, el polític ha ­aconseguit desprendre de si mateix una brillantor i el seu contrari, cosa que ha arribat a confondre els seus companys i els adversaris quan ­tocava entreveure la verdadera essència del personatge. Sempre propulsat per la promesa del més alt futur, però sempre sembrant dubtes al seu voltant.

Fins no fa gaire, l'acudit de Gallardón pare resultava inversemblant a les orelles dels que miraven la cara d'empollon del president de la Comunitat de Madrid (1995 i 2003), i posterior alcalde de la capital (2003-2011), i veien l'esperança més fiable que havia parit Espanya per dotar el país, per fi, d'una dreta moderna, europea i il·lustrada, lliure d'herències amb el passat.

El pitjor traïdor

Encantat amb aquest perfil, en aquells anys d'orelles regalades, Gallardón es dedicava a aplicar polítiques autonòmiques i municipals que no grinyolaven per conservadores, s'entenia amb mà esquerra amb sindicats i grups socials i oficiava casaments gais defensant l'amor per sobre del que digués el DNI i la santa mare Església, per a escarni de la dreta més rància de Madrid, tant la mediàtica com la militant en el seu partit, que a partir d'aquell moment el va considerar el pitjor traïdor que havia trepitjat la Península des dels temps de Vellido Dolfos.

Aquells atacs de la caverna el van ajudar a guanyar-se les simpaties entre la parròquia més centrista de l'esquerra, i va quedar en aquella època tàcitament establert el dogma demoscòpic que ell era l'únic líder conservador capaç de pescar vots en caladors aliens, idea que no ha deixat de sobrevolar el seu cap en els últims 15 anys. Un dia, en un plató de televisió, Joaquín Sabina li va preguntar en directe: «¿Quan deixaràs el PP i fundaràs un partit de centre amb Pepe Bono?». I Gallardón va respondre amb un dels seus ambigus som­riures.

El corrent contrari a ell dins del partit va cristal·litzar en la figura d'Esperanza Aguirre, que no va dubtar a rebatre-li el lideratge a Madrid. Menyspreat i rebutjat al veure que Rajoy no comptava amb ell en les llistes de les generals del 2008, Gallardón va amenaçar de retirar-se, però aquella finta només va servir per confirmar que, més que la rara avis del PP, era un líder incert.

Notícies relacionades

Pedro Sánchez demana al Govern que "faci dimitir" Gallardón

Rajoy confirma que retira la llei de l'avortament de Gallardón

La seva arribada al Ministeri de Justícia el desembre del 2011 va suposar el seu penúltim canvi brusc. Els que abans havien lloat la seva moderació en la gestió de la cosa pública es van quedar perplexos al veure'l imposar el cop de taxa judicial amb l'argument que «així es garanteix la justícia gratuïta», i defensar la contrareforma de la llei de l'avortament com a «mesura per protegir la llibertat de les dones».El seu retorn al cor de la dreta ha estat interpretat com una maniobra per reconciliar-se amb les arrels més autèntiques del partit, però tant de moviment de disfresses ha acabat destenyint la seva figura i deixant-lo sense suports mediàtics al quiosc. La filtració del pas enrere que Rajoy preveu fer en la llei de l'avortament, a la vista del rebuig que el nou text ha generat entre els votants, ha fet tornar Gallardón a aquell escenari hamletià que tan bé coneix: el del dubte de ser o no ser (de dretes o centrista); el de seguir en la política o retirar-se d'una vegada per sempre.

Analitzar cada gest

Aquests dies, els exegetes del gallardonisme viuen jornades de temporada alta. Cadascun dels gestos del ministre és analitzat al detall per mirar d'endevinar les intencions que amaga. Lacònic i misteriós, Gallardón ha afirmat que «és difícil saber on estarà cadascun avui, demà o d'aquí un any», i ha promès que la setmana que ve parlarà. Molts el donen per mort, però la làpida ja es va esculpir inútilment fa sis anys. Ben aviat sabrem si la seva habilitat per adaptar-se a les rugositats del terreny segueix sent elàstica o ja no dóna més de si.