La maduresa està en el futur

La publicació Revista de Catalunya m’ha arribat generosament com cada trimestre. Són més de 200 pàgines de cultura i idees. Frederic Ribas escriu que el catalanisme és el diferencial entre la nació catalana retrobant-se a si mateixa al mirall de la revolució industrial, i l’Estat espanyol fet a la mesura castellana d’un imperi ja en decadència. Però el designi assimilador castellà «ha persistit des de la política lingüística fins als plans radials d’infraestructures», assenyala Ribas.

El meu president a l’Acadèmia de Bones Lletres –que l’edat pugui excusar-me per les absències a les reunions–, l’historiador Borja de Riquer, ha expressat una opinió que em sembla indiscutible: «Tot projecte nacionalista ha de tenir capacitat d’atracció». «Per seduir, hom ha d’aparèixer com un projecte de futur millor. Aquí rau la fallida del nacionalisme espanyol»

Em sembla interessant continuar llegint el llarg article de Ribas, però ara intento comparar l’evolució del poder polític amb l’evolució del poder social. El poder social, el poder dels costums que s’imposen en un moment determinat, és un poder que no exerceix violència. L’evolució progressiva i l’acceptació és lliure, voluntària. És la moda, o sigui, un mode de viure, de pensar, de vestir.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Josep Miró i Ardèvol ha avisat que el Govern espanyol pot cometre un error històric si no assumeix que una gran part dels ciutadans de Catalunya –no tan sols els independentistes– se senten maltractats. «Identificar-ne els motius en lloc d’incórrer en el negacionisme és una necessitat imperiosa».

M'agrada la popular dita catalana, que és filla de l'optimisme: «De més verdes en maduren». El fruit està en el futur. Contra el pessimisme del fracàs acceptat, l'optimisme de la maduresa.