100 dies

Avui fa 100 dies des que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó. I en fa 83 de la presó d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn.  Encara que sigui des de la més radical divergència ideològica, però també des de la radical defensa de l’estat de dret, hem de reconèixer que és incomprensible. No s’entén si no és des d’una perspectiva que va més enllà de l’estricte compliment de la llei i que s’endinsa en els terrenys de la virulència institucional. Les penoses circumstàncies personals, l’enorme desolació que genera en les famílies i els amics, el furt de tantes emocions, de tants dies –festius i laborables, joiosos o grisos–, de tantes abraçades, fan que la presó sigui encara més dramàtica. En una data com avui, però, aturem-nos en l’absurditat. Hi són per un suposat delicte que el jutge Llarena, com ha escrit Pérez Royo, no s’atreveix a fer explícit en el fòrum de la comunitat internacional perquè no es veu amb cor «de convèncer cap jutge d’un estat de dret que sigui digne d’aquest nom que la conducta és constitutiva de delicte».

I ja que parlem de Llarena, ¿com es pot entendre que la decisió judicial, referida a Carles Puigdemont i a l’euroordre de detenció, parli de presumpcions hipotètiques o d’estratègies polítiques quan només hauria de tenir en compte la magnitud del pes de la llei? Si hi ha delicte i és tan greu, ¿per què no es persegueix fins al final? ¿Per por de què? ¿Jutgen el passat o és que volen discernir el futur?