Fossat i fossar

Després de quinze missions al Mediterrani i després de rescatar més de 25.000 persones, Òscar Camps assegura que les operacions que va dur a terme Open Arms entre el 16 i el 20 de gener han estat les més dures de totes. Res a afegir. L’organització, que ha de lluitar contra exèrcits i màfies, contra protocols i restriccions, contra muralles i onades, fa anys que treballa en aquest fossat que és un fossar: el Mediterrani que no uneix sinó que funciona com una excavació profunda per evitar que «ells» entrin a la fortalesa europea, i que esdevé cementiri de persones sense nom i sense papers, de persones que ni tan sols tindran un breu a les notícies perquè ningú no sabrà d’on i quan van salpar i ningú no sabrà, tampoc, en quin quadrant del mapa s’han ofegat.

Camps diu que les xifres oficials no són creïbles: ningú no és capaç d’assegurar que les barcasses que ells van rescatar fossin les úniques que, aquells dies, intentaven anar de Líbia a Europa. «Qui sap si no hi havia un altre vaixell amb 500 persones més que simplement ha desaparegut». Simplement. Open Arms es va fer càrrec d’uns 600 nàufrags i els va poder salvar quasi tots. No va ser casual, perquè ells eren allà (sempre hi són), però sí que ho va ser perquè podien haver navegat (no són omnipresents) unes milles enllà o ençà. ¿Quants n’hi ha que desapareixen en el no-res, en la obscuritat del mar i per culpa de l’obscura culpa de tots nosaltres?